Pàgines

diumenge, 21 de setembre de 2008

Un mercadeig desigual

Sovint, qual algú fa un viatge de vacances al Marroc o a qualsevol altre país africà, explica com una curiositat el mercadeig imprescindible per a adquirir un producte. El venedor dóna un preu que ja sap que no serà, ni de tros, el final; mentre que el comprador ha de fer una oferta sabent que tampoc serà la que prevaldrà. Es produeix un estira i arronsa ritual fins que s’arriba a la xifra intermitja. Això pot funcionar en un mercat on les dues parts són conscients del joc. Si el comprador acceptés a la primera el preu proposat pel venedor, aquest fins i tot s’ho podria prendre malament, com un acte de prepotència. Als mercats europeus, en canvi, el preu establert d’entrada sol ser el que es considera just, i per tant no és negociable.

La negociació pel nou sistema de finançament té tots els aires de seguir dos models que no encaixen. Els catalans anem a Madrid com a europeus, amb un proposta mínima que és la que marca la llei, l’Estatut: No hi ha gaire res a negociar, la llei és la que és, fruit d’una negociació, i ara només és qüestió d’aplicar-la. Però allà, a la capital del Reino, ens trobem en un mercat rastrer, del model africà: el Solbes fa una proposta que ell sap que és irrisòria, que no serà acceptada (ni ell tenia previst d’aplicar-la), però que té la virtut i l’objectiu de considerar la proposta catalana, la que marca la llei, com una primera oferta del comprador que tampoc ha ser tinguda en compte com a xifra final.

Qualsevol beduí, amb tots els respectes pels beduïns, sense més estudis que els de la seva experiència al desert i en el regateig als mercats, aviat hauria fet un pronòstic. La part catalana proposa 3.500 milions, mentre que el Solbes ha posat sobre la taula la xifra de 1750, ergo la peça es vendrà per uns 2.600 o 2.700 milions.

S’admeten apostes?