Pàgines

divendres, 4 de març de 2011

Tenir la llei a favor no és cap garantia

En un país democràtic, on la justícia actués sempre amb criteris d’ajustar-se a la legislació, tenir la llei a favor hauria de ser tota una garantia. El ciutadà sabria que complint amb el que diu la llei, la justícia sempre li donaria la raó, i en qualsevol litigi estaria convençut de guanyar el plet. Però això és una hipòtesi d’un país hipotètic on imperés una hipotètica Justícia. Però tothom sap que d’una tal hipòtesi a la realitat hi va tant com del blanc al negre.

En l’ordenament jurídic espanyol hi ha vigent la Carta europea de llengües regionals i minoritàries que estableix que no es poden posar impediments a la recepció de canals de televisió d’una comunitat a una altra que tingui la mateixa llengua o semblant. Però tots els jutges fan veure que no saben (alguns són tan ignorants i ineptes que ni tan sols ho saben) que aquesta Carta és vinculant per a l’Estat espanyol, i per tant poden sentenciar en contra de la legislació vigent quan es tracta d’impedir que TV3 arribi al País Valencià. Tampoc és cap problema que la competència en matèria de repetidors de televisió no sigui de la Generalitat Valenciana sinó de la Comissió del Mercat de Telecomunicacions, que depèn del Govern espanyol; de manera que el Govern valencià no tindria capacitat legal per a sancionar ACPV per l’ús dels repetidors. Fins i tot el Ministre de la Presidència, Ramon Jàuregui afirmava que aquest tema no era competència de l’Estat; només faltaria que el Govern valencià o qualsevol altra autonomia pretengués fer ús d’aquesta competència que el Ministre diu que no és seva!. Que la llei de partits estableixi quins són els requisits per a poder ser legalitzat un partit, no vol dir que qui no els compleixi hagi de ser il·legalitzat, en el cas que es tractés, com ja passa, d’algun partit d’extrema dreta; de la mateixa manera que tampoc vol dir que qui els compleixi ja tingui garantida la legalització, ja que tot depèn de la seva ideologia i si amb la il·legalització els partits espanyols s'asseguren continuar governant a Euskadi. El fet que la legislació espanyola digui que les condemnes sempre són individuals i mai col·lectives, o que hi ha d’haver proves documentades i comprovables per a fonamentar una acusació, no treu que quan convingui es puguin dictar sentències col·lectives o que la manca de proves pugui ser substituïda per la intuïció o la lliure interpretació del jutge, com pot acabar passant amb el cas de Sortu. Que la Generalitat tingui transferida una determinada competència no és cap obstacle perquè li sigui sostreta discrecionalment pel Govern espanyol; quin jutge gosaria validar com a argument el text de l’Estatut! No és el mateix, segons els tribunals, l’incompliment d’una norma estatutària, fàcilment negligible, que qualsevol altra normativa de l’Estat per més que teòricament sigui de rang inferior.

No és cap consol, està clar. Però la corrupció en el món de la Justícia no és patrimoni de l’Estat espanyol. O és que algú es va creure que quan es va alliberar el terrorista libi autor de l’atemptar de Lockerville, el jutge no tenia l’absoluta certesa de signar la part d’un contracte comercial altament beneficiós per a la Gran Bretanya?. Si finalment concedeixen l’extradició de Julian Assange, algú dubta que l'extradició no tindrà res a veure amb les burdes acusacions (de fet només se l’extradeix amb l’excusa de poder ser interrogat sense acusació ferma, encara), i algú es creurà que no hi té res a veure la seva tasca de treure els draps bruts de la diplomàcia americana?. Després d’haver-hi col·laborat, quan produïa sucosos beneficis, ara tothom es veu amb cor de titllar Gadafi de terrorista i no dubtaran, suposo, a portar-ho davant d’un Tribunal Internacional; però algú es creu que aplicaran el mateix criteri que s’aplica en altres casos de condemnar també els qui hi han col·laborat, els qui li han proporcionat les armes per a cometre els seus crims?

La Justícia ja sap quan ha d’aplicar les Lleis i quan ha de mirar cap a una altra banda. Tenir la llei a favor no és cap garantia de res, ni tan sols és un avantatge si es tracta de guanyar un plet a qui té el poder econòmic, que inclou el poder de subornar la Justícia.