Pàgines

diumenge, 10 de gener de 2010

Hipocresia feta llei

L’Ajuntament de Vic sembla que vol aprovar una mesura per a restringir l’empadronament d’immigrants en situació irregular. De fet, tant l’Ajuntament com els mitjans de comunicació i els partits implicats han donat versions diverses, sovint contradictòries, i és possible que en funció de les reaccions socials i polítiques s’acabi fent marxa enrere. Primer semblava que l’Ajuntament pretenia empadronar tothom que ho sol·licités, però donant un termini per a presentar tota la documentació que acrediti la situació legal del sol·licitant, ja que en cas contrari es posaria en coneixement de la policia espanyola, que és la que té competències en temes d’estrangeria. Després, ha semblat que es rectificava i que no es passaria aquesta informació a la policia, però que en canvi s’enduririen les condicions per a fer efectiu l’empadronament.

La llei, no pas per casualitat ni per descuit, no és gens precisa en aquest tema: hom pot interpretar que l’Ajuntament té l’obligació d’empadronar tothom que ho sol·liciti, prescindint de si la seva situació està regularitzada o no. Però en canvi, també la llei d’estrangeria posa condicions a l’hora d’efectuar aquests empadronaments. No vull entrar en el cas concret de l’Ajuntament de Vic, perquè l’acord final encara pot acabar modificant-se i perquè en desconec els detalls. Amb tot, és significatiu que un grup d’extrema dreta que fa de la xenofòbia i el racisme els seu element definitori, com és Plataforma per Catalunya, hi hagi donat tot el seu suport. Mentre que dirigents comarcals i nacionals dels mateixos partits que conformen l’equip de govern municipal, CiU, ERC i PSC, ja hi han mostrat el seu desacord. Segurament, ha estat un greu error de l’equip de Govern municipal del qual procurarà aprofitar-se’n el grup racista que dirigeix Josep Anglada, però en tot cas aquí hi ha moltes més responsabilitats.

La Llei d’estrangeria aprovada pel Govern espanyol és una llei clarament racista que nega els drets més elementals de les persones en funció de si es té o no en regla una documentació administrativa. Tothom sap que hi ha molts immigrants sense papers, molts dels quals distribuïts pel mateix Govern espanyol arreu de l’Estat quan no els pot expulsar, perquè des del punt de vista empresarial ja va bé que hi hagi una massa de població disposada a agafar qualsevol tipus de feina en condicions que no es podrien imposar a una persona d’aquí o amb els papers en regla. D’una banda, es fa una llei duríssima, netament racista, que nega drets fonamentals, però de l’altra es donen instruccions perquè tant la policia com els ajuntaments facin la vista grossa; entre altres coses perquè l’aplicació estricta de la llei seria escandalosament immoral i faria pujar els colors a qualsevol persona amb un mínim de dignitat.

Entenc, i comparteixo, que associacions d'immigrants, de drets humans o grups com IC-V hagin mostrat el seu rebuig a les propostes de l’Ajuntament de Vic; però que surti el Ministre Corbacho dient que troba del tot improcedent aquesta mesura perquè no és tasca municipal denunciar els immigrants irregulars, em sembla d’un cinisme desmesurat. Encara resultarà que la barrera entre el que és o no és racisme no està en l’articulat de la llei, amb la responsabilitat directa dels qui l’han aprovada, sinó en els qui pretenen aplicar-la.

El populisme de la classe política

(Article publicat a El Bloc gran del Sobiranisme)
L’actitud de Joan Laporta, deixant-se festejar pels partits polítics però sense acabar d’aclarir el seu futur, despertava primer il·lusions, quan algú ja el veia incorporat a les seves files, i després recels, quan hom comença a veure’l com a possible adversari. I una forma de combatre’l, en cas que es presenti en solitari o a les files d’un altre partit, és acusar-lo de populisme. Un qualificatiu que no sé sap massa què vol dir, però que hom associa a persones amb afany de poder sense més ideologia que la d’acontentar l’electorat perquè li doni el seu suport. Si ho agafem pel cantó de l’afany de poder, Joan Laporta no té res a envejar a la resta dels dirigents polítics actuals; i si ens quedem amb la presumpta manca d’ideologia, els guanya de carrer en això de tenir les idees clares.

Només cal veure la política dels socialistes, caracteritzada per ser una política estrictament de dretes: suport a la banca i a les grans empreses, tendència a la privatització dels serveis, etc. I no fa gaire dies Artur Mas advertia: “Si amb el PP podem pactar la supressió de l'impost de successions, ho farem. Si pel Quart Cinturó ho hem de fer amb el PSC, ho farem. Si per defensar les competències de Catalunya i de l'autogovern hem de pactar amb ERC, ho farem”. No hauria d’estranyar tant, doncs, que Joan Laporta, igual com havia fet setmanes enrere Joan Carretero, deixi anar que per ell donaria llibertat de vot als seus diputats en temes teòricament més ideològics, que no tinguessin a veure amb l’autogovern i la defensa dels interessos nacionals de Catalunya. Perquè no és pas cert que al si de CiU, d’ERC o del PSC hi hagi unitat de criteris en temes concrets com el Quart Cinturó, l’impost de successions, l’avortament, les curses de braus o tants i tants altres temes; no és que els militants, ni tan sols els dirigents, d’aquests partits tinguin una visió monolítica, sinó que l’interès per a accedir o preservar el poder els obliga a establir unes normes rígides de disciplina de partit.

Al si d’ERC, per exemple, sovint s’assisteix al debat sobre la conveniència de determinats pactes polítics, que normalment se sol concloure amb la inconveniència de pactar amb CiU pel seu tarannà de dretes. S’oblida, però que les polítiques dels socialistes sovint no són pas gaire més d’esquerres, llevat d’aquells aspectes més personals (avortament, homosexualitat, etc...) que irriten especialment la cavernícola jerarquia eclesiàstica, cosa que fa suposar al PP que en pot treure un rendiment electoral. Les polítiques seguides fins ara pel tripartit no es pot pas dir que sigui més progressistes que les dels governs convergents: tendència a la privatització tant de la sanitat com de l’educació (les escoles concertades religioses estan encantades amb el tracte rebut per aquests governs), un empitjorament notori de la sanitat pública, les entitats ecologistes estan revoltades contra el Departament de Medi Ambient, les ONGs desaproven les polítiques de cooperació... i som capdavanters en pèrdua de llocs de treball i a la cua a l’hora d’iniciar la sortida de la crisi. I malgrat tot, alguns encara es qüestionen si val la pena sacrificar plantejaments nacionals per participar en suposats governs d’esquerres.

En tot cas, encara que fos possible pactar amb els socialistes polítiques d’esquerres, l’error està en confondre el que és essencial del que és circumstancial o accessori. Des del meu punt de vista no es pot equiparar la importància de la defensa dels drets nacionals de Catalunya, que són els que ens haurien de permetre fer veritables polítiques de dretes o d’esquerres, amb la defensa d’uns posicionament ideològics concrets. Jo puc ser antitaurí, contrari a la MAT, partidari d’enfortir el sector públic de la sanitat i l’educació, i moltes coses més; però cap seria suficient per a renunciar a portar Catalunya cap a la seva independència. No és que Joan Laporta no tingui una ideologia concreta, que a nivell personal suposo que la deu tenir, sinó que té més clar que la majoria quin ha de ser l’objectiu final i per tant la prioritat de la tasca política. La presència d’elements com Laporta o Carretero haurien de condicionar positivament la política catalana perquè afronti el veritable repte que tenim al davant, la Independència. De la resta, ja en parlarem més endavant o en tot cas com a prioritat de segona.