(article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)
Quan s’està preparant la segona tongada de consultes populars sobre la independència, per aquest mes de febrer, i amb la perspectiva de la tercera a celebrar el mes d’abril, el Parlament de Catalunya ha fet un pas més per aprovar la Llei de Consultes. Fins ara, les institucions catalanes legalment no podien convocar un referèndum oficial, i per tant vinculant, perquè aquesta és una competència que es reserva l’Estat. Ho sabia perfectament el Lehendakari Ibarretxe quan va anunciar la seva consulta al País basc, i va haver de fer marxa enrere perquè no va gosar desafiar la legislació espanyola. Les consultes populars que s’han fet fins ara, així com les que hi ha previstes, es poden fer perquè no les organitza cap institució i, per tant, no tenen cap valor legal, però sobretot perquè no hi ha cap legislació que les reguli, malgrat els esforços de la Falange i de l’advocacia de l’Estat per a prohibir-les. Què pot canviar, doncs, a partir de l’aprovació de la Llei catalana de Consultes?
Pel que fa a les consultes de caràcter institucional, les que vulgui organitzar el Govern o un ajuntament, canviarà ben poca cosa. D’una banda, la llei catalana establirà que les consultes s’han de limitar estrictament a temes de la seva competència; de manera que en quedarien fora propostes de referèndum sobre l’autodeterminació o sobre altres temes que no estiguin recollits en l’Estatut i en la Constitució espanyola com a competències pròpies. Es podrà consultar, com ja es podia fer ara, sobre el disseny futur de la Diagonal de Barcelona o sobre l’afectació d’un espai protegit, per exemple, però no sobre la independència, ni sobre el dèficit fiscal, ni sobre la gestió de l’aeroport del Prat. De tota manera, per si a algun Govern se li acudís fer una interpretació excessivament generosa sobre el que es pot considerar competència pròpia, la Llei ja deixa clar que, en qualsevol cas, és l’Estat el qui autoritza o no la consulta. La nova Llei, de fet, deixa clar que les institucions catalanes poden fer propostes, però qui de veritat decideix és el Govern espanyol.
En canvi, pel que fa a les consultes de caràcter popular organitzades per la societat civil, fins ara no regulades, sí que pot tenir uns efectes clars. Si aquest tipus de consultes no institucionals s’incorporen a la nova llei, voldrà dir que també es veuran sotmeses a les mateixes condicions: se suposa que prevaldrà el principi que no es pot posar a consulta un tema la competència del qual no estigui transferida; i en tot cas, per evitar dubtes, hi haurà d’haver l’imperatiu vist-i-plau del Govern espanyol. Vindrà just per a celebrar les consultes previstes aquesta primavera, perquè no es vegin afectades per la nova Llei.
I a partir d’aquí, què? Doncs, molt senzill: allò que no va aconseguir ni la Falange ni l’Advocacia de l’Estat ho haurà aconseguit el Govern i el Parlament de Catalunya. Ara sí que hi haurà un argument legal per a prohibir aquestes Consultes populars, i les instàncies judicials no dubtaran ni un moment per agafar-s’hi. Algú, molt ingenu o molt mal intencionat, ho defensava dient que quan des de Catalunya es faci una proposta de consulta que no agradi a Madrid i, en conseqüència, sigui rebutjada, el Govern espanyol quedarà retratat. Retratat, sí; però, la consulta prohibida. Ausàs, es defensa dient que és la millor llei possible dins del marc constitucional espanyol i que, altrament, la llei seria invalidada per inconstitucional. Sí, però, aquesta Llei redactada en aquests termes constitucionals no ens serveix per a res; només ens permetrà celebrar les consultes que ja es podien celebrar ara, sense Llei de Consultes, però no les que de veritat ens podien interessar. I no solament això, ara ni tan sols podrem exclamar-nos que la Falange o l’Estat ens limiten la nostra capacitat i voluntat de decisió, perquè haurà estat per decisió pròpia del Parlament de Catalunya que haurem posat aquestes limitacions.
Sense la Llei de Consultes, les entitats ciutadanes podien organitzar-ne tal com han vingut fent fins ara, i en cas de voler-ne fer una, algun dia, el Govern o el Parlament de Catalunya, hauria de ser vulnerant, i per tant desafiant, la legislació espanyola. Amb la nova llei, si inclou també les consultes no institucionals, no se’n podrà fer cap sense el permís de Madrid, és a dir cap sobre els temes essencials per al futur del país. I si algú s’entestés a fer-ho estaria vulnerant, i per tant desafiant, no solament la legislació espanyola sinó la catalana, l’aprovada pels representants del poble de Catalunya. Fins ara no teníem la legalitat al nostre favor, perquè era una legalitat espanyola, però hi teníem la legitimitat; amb la nova llei continuarem amb una legislació en contra, però sense la legitimitat de contravenir-la.
Pel que fa a les consultes de caràcter institucional, les que vulgui organitzar el Govern o un ajuntament, canviarà ben poca cosa. D’una banda, la llei catalana establirà que les consultes s’han de limitar estrictament a temes de la seva competència; de manera que en quedarien fora propostes de referèndum sobre l’autodeterminació o sobre altres temes que no estiguin recollits en l’Estatut i en la Constitució espanyola com a competències pròpies. Es podrà consultar, com ja es podia fer ara, sobre el disseny futur de la Diagonal de Barcelona o sobre l’afectació d’un espai protegit, per exemple, però no sobre la independència, ni sobre el dèficit fiscal, ni sobre la gestió de l’aeroport del Prat. De tota manera, per si a algun Govern se li acudís fer una interpretació excessivament generosa sobre el que es pot considerar competència pròpia, la Llei ja deixa clar que, en qualsevol cas, és l’Estat el qui autoritza o no la consulta. La nova Llei, de fet, deixa clar que les institucions catalanes poden fer propostes, però qui de veritat decideix és el Govern espanyol.
En canvi, pel que fa a les consultes de caràcter popular organitzades per la societat civil, fins ara no regulades, sí que pot tenir uns efectes clars. Si aquest tipus de consultes no institucionals s’incorporen a la nova llei, voldrà dir que també es veuran sotmeses a les mateixes condicions: se suposa que prevaldrà el principi que no es pot posar a consulta un tema la competència del qual no estigui transferida; i en tot cas, per evitar dubtes, hi haurà d’haver l’imperatiu vist-i-plau del Govern espanyol. Vindrà just per a celebrar les consultes previstes aquesta primavera, perquè no es vegin afectades per la nova Llei.
I a partir d’aquí, què? Doncs, molt senzill: allò que no va aconseguir ni la Falange ni l’Advocacia de l’Estat ho haurà aconseguit el Govern i el Parlament de Catalunya. Ara sí que hi haurà un argument legal per a prohibir aquestes Consultes populars, i les instàncies judicials no dubtaran ni un moment per agafar-s’hi. Algú, molt ingenu o molt mal intencionat, ho defensava dient que quan des de Catalunya es faci una proposta de consulta que no agradi a Madrid i, en conseqüència, sigui rebutjada, el Govern espanyol quedarà retratat. Retratat, sí; però, la consulta prohibida. Ausàs, es defensa dient que és la millor llei possible dins del marc constitucional espanyol i que, altrament, la llei seria invalidada per inconstitucional. Sí, però, aquesta Llei redactada en aquests termes constitucionals no ens serveix per a res; només ens permetrà celebrar les consultes que ja es podien celebrar ara, sense Llei de Consultes, però no les que de veritat ens podien interessar. I no solament això, ara ni tan sols podrem exclamar-nos que la Falange o l’Estat ens limiten la nostra capacitat i voluntat de decisió, perquè haurà estat per decisió pròpia del Parlament de Catalunya que haurem posat aquestes limitacions.
Sense la Llei de Consultes, les entitats ciutadanes podien organitzar-ne tal com han vingut fent fins ara, i en cas de voler-ne fer una, algun dia, el Govern o el Parlament de Catalunya, hauria de ser vulnerant, i per tant desafiant, la legislació espanyola. Amb la nova llei, si inclou també les consultes no institucionals, no se’n podrà fer cap sense el permís de Madrid, és a dir cap sobre els temes essencials per al futur del país. I si algú s’entestés a fer-ho estaria vulnerant, i per tant desafiant, no solament la legislació espanyola sinó la catalana, l’aprovada pels representants del poble de Catalunya. Fins ara no teníem la legalitat al nostre favor, perquè era una legalitat espanyola, però hi teníem la legitimitat; amb la nova llei continuarem amb una legislació en contra, però sense la legitimitat de contravenir-la.