Ja estem acostumats als espectacles polítics, a les bronques i les desqualificacions permanents entre els partits, per acabar fent tots plegats les mateixes polítiques. Evidentment, les pujades de to que a vegades es poden sentir als hemicicles parlamentaris tenen més a veure amb l’afany de desbancar qui està al poder o d’evitar ser-ne desbancat que a diferències reals de fons. Perquè a l’hora de la veritat, a l’hora de tractar amb els veritables causants de la crisi, els especuladors, els banquers, els empresaris sense escrúpols, tothom utilitza el mateix guant blanc, les mateixes bones paraules i ajup el cap a les seves exigències.
Per això, a dreta i a esquerra, va sobtar que a les Corts espanyoles algú els cantés la canya i digués les coses pel seu nom. Era una compareixença en la Comissió d’Economia del Congrés espanyol, en què entre altres havia parlat un representant de la banca i després ho va fer la barcelonina Ada Colau, portaveu de la PAH (Plataforma d’Afectats per les Hipoteques). Havent dit una obvietat com que “les entitats financeres són les que han causat el problema i han arruïnat aquest país”, no va dubtar en qualificar de “criminal” el representant de la banca. Naturalment, la majoria dels diputats que sempre han legislat per encàrrec i en funció dels interessos de la banca i del món especulatiu, ho van trobar exagerat i fora de lloc. I és que ja està bé de tantes bones paraules, eufemismes i consideracions per la covardia a l’hora abordar els problemes des de la seva arrel. HI ha una legislació nefasta, feta premeditadament així per tal que beneficiï a uns pocs, i amb plena consciència del que això representa per a moltes persones i famílies que es troben en la desesperada situació de ser desnonats. ¿I a qui s’han d’imputar els morts que provoca aquesta situació imposada i aplaudida per la banca, com acabava de fer el que va precedir Ada Colau? És un cas semblant al d’empresaris com el Pedro Morenés, que abans de ser ministre de Defensa va ser director d’una empresa de Missils, MBDA, i Conseller d’Instalaza, empresa que entre altres fabricava les prohibides bombes de fragmentació que venia, per exemple, al Coronel Gaddafi. ¿A qui s’han d’imputar, si no, les morts que han ocasionat? ¿O és que els hem de tractar com si fossin persones decents?
La potaveu de la PAH , Ada Colau, deia uns dies després: “M’he quedat curta en parlar de criminals: són mafiosos”. Sí, perquè el criminal comet el seu crim i fuig perquè sap que la justícia el persegueix. Ells no; ells com els pitjors mafiosos, tenen lligat i ben lligat el sistema perquè legisli a favor seu, perquè encobreixi o legalitzi els seus crims, perquè la justícia discerneixi entre els crims que produeixen sucosos beneficis i els crims comuns. Com a Rússia, es poden perseguir els crims comesos per les màfies clandestines, però no pas els que es cometen des del poder o amb la connivència del poder.