Pàgines

dilluns, 28 de desembre de 2009

Amb les Caixes, ja hem fet tard

Quan des del Ministeri d’Economia i des del Banc d’Espanya es va proposar endegar un procés de fusions de Caixes d’Estalvi, eren ben pocs els qui van objectar-hi res. A Madrid tenien molt clar que no s’havien de polititzar aquestes entitats de crèdit, i per això advertien que la bondat de les fusions estava per damunt de mirades curtes, de caràcter nacionalista. Per ells, barrejar la política amb la gestió de les Caixes era un disbarat, simplement havien de decidir quin dels sectors del Partit Popular havia de controlar la seva particular Caja Madrid. L’objectiu, el teòric objectiu de les fusions, era fer-les més solvents i evitar fallides com la de Caja Castilla la Mancha. I l’esquer, l’oferta d’un bon grapat de milions en forma de crèdit.

Naturalment, el regal era enverinat. Contràriament a les seves pròpies directrius, el Banc d’Espanya animava les entitats de crèdit fusionades a acceptar la seva generosa oferta d'endeutament, amb el benentès que si d’aquí a cinc anys no podien retornar els diners, l’Estat assumiria part del control de les entitats. Sembla una d’aquelles típiques rondalles en què un pobre desventurat ven la seva ànima al diable a canvi de resoldre-li una situació difícil; la rondalla sol acabar amb alguna enginyosa facècia que al final li permetrà lliurar-se de les flames de l’infern. Però, en la història real de les Caixes hi ha dues diferències bàsiques: en primer lloc, les Caixes ara empeses a processos de fusió, llevat d’alguna excepció, no es trobaven en situacions compromeses com el pobre desventurat de la rondalla; i en segon lloc, aquí el diable no serà tan babau com per deixar-se escapar la presa per a la qual ha ordit tota la trama.

Tot i haver proclamat a Catalunya que no podíem ser tan curt de mires a l’hora de buscar socis per a les fusions, amb mentalitat “regionalista”, el cert és que el Partit Popular de Galícia i el de València han estat taxatius i més nacionalistes que ningú a l’hora d’impedir que cap de les seves Caixes entrés en processos de fusió fora de les seves fronteres. Una de les fusions que sí que sobrepassarà els límits territorials serà la que han formalitzat Sa Nostra, de les Illes, amb Caja de Navarra i Cajacanarias, però en unes condicions que salvarà la marca pròpia, l’àmbit territorial i la seva obra social específica. I és que tothom té por del que sembla inevitable: cada fusió suposa sobretot una pèrdua per a cada un dels territoris que deixaran de tenir una Caixa pròpia. I encara que inicialment pactin un cert repartiment de poder entre els seus directius i d’alguna manera tinguin en compte l’origen de cadascuna, tothom sap que d’aquí a ben poc tot això s’haurà diluït de manera que la nova entitat d’estalvi actuarà sense aquella visió local o comarcal que havia motivat la creació de les deferents Caixes. Però, un cop endegat el procés, la història no s’acabarà aquí: les entitats que no hagin estat engolides directament per l’Estat per no haver pogut fer front al deute que han contret amb les fusions, seran empeses a noves fusions fins que no quedi res d’aquella idea d’un poder econòmic descentralitzat que, modestament, pensava amb mentalitat territorial.

Fins avui les condicions i les garanties que ens podien oferir les diferents Caixes no eren tan diferents entre si ni en comparació amb els bancs. En tot cas, la mateixa inèrcia del mercat ja hauria corregit les anomalies que poguessin sorgir. I si no hi havia risc (totes havien presentat balanços positius, malgrat la crisi) per a la supervivència d’aquestes Caixes, hom pot demanar-se quin benefici en traurem els consumidors de tot plegat. Els clients de petites Caixes no ho eren per patriotisme o per localisme, sinó perquè les condicions que els oferien eren molt similars a les que podia oferir “La Caixa” o la majoria dels bancs. Qui serà, doncs, el guanyador de tot aquest procés? Els clients, no; i les diferents comarques o ciutats titulars de les antigues Caixes encara menys, perquè passaran de ser el centre de l’activitat de la seva Caixa particular a ser una comarca o ciutat perifèrica, lluny dels interessos de les grans visions financeres. Hi guanya l’Estat que assumirà un major control de les entitats d’estalvi, hi guanya la banca que elimina la competitivitat que li podia venir pel valor afegit de la proximitat que tenien aquestes Caixes, i hi deuen guanyar els directius que en les negociacions ja s’han procurat un lloc ben remunerat.

Tot just ara hem pogut sentir alguna veu alertant del mal negoci de les fusions (mal negoci per al país, no per als directius); i algunes pot ser que es facin enrere... però ja hem fet tard. Ens han guanyat una nova partida, i amb un Govern de la Generalitat com a simple espectador, com sempre.