Sovint, en
política, sembla que hi ha gestos que s’han de fer, per inútils que semblin.
Podem donar per suposades determinades coses, però val la pena de fer el gest
per tal de posar-les més en evidència o evitar que es pugui dir que no s’han
seguit els passos políticament correctes. Ja des del moment en què es va
proposar la reforma de l’Estatut, alguns preveien que seria un esforç inútil
perquè toparíem amb la paret constitucional i l’esperit gens democràtic de la
classe política espanyola. I així va ser. Però potser calia fer aquell pas, tant
perquè ningú ens pogués retreure no haver intentar trobar un encaix adequat
dins de l’Estat com per a fer caure la bena dels ulls a aquells que encara
creien que era possible.
És el mateix
que s’està fent ara amb tot el procés sobiranista que ens hauria de portar a
l’exercici del dret a decidir. Ja sabem que sovint hi ha vacil·lacions i que hi ha
gent que s’impacienta perquè voldria una declaració d’independència ara mateix;
però seguir els passos, sempre que no s'aturi ni es faci marxa enrere, ens ha de servir
tant per a carregar-nos de raons davant de la comunitat internacional,
imprescindible no ho oblidem per a l’exit del procés, com per a acabar de
convèncer els qui encara dubten. Al sector catalanista del PSC, així com als
unionistes d’Unió, els són més convincents les atzagaiades i les negatives de
Rubalcaba i els seus barons, i no cal dir les accions recentralitzadores d’un
PP fonamentalista, que les bones paraules dels convergents o les argumentacions
dels republicans. Si no fem passes enrere, si no hi dilacions injustificades,
que de moment no hi són, en el compliment del pacte polític que condueix tot el
procés, segur que haurem d’anar fent encara algunes gestions aparentment
inútils, i tanmateix necessàries: demanar formalment al Govern de l’Estat la celebració d'un referèndum,
convençuts de la seva resposta, aprovar la nova llei de consultes, sabent que la
recorreran el Constitucional...
I en aquest
mateix sentit de fer gestos que aparentment semblen abocats al fracàs, es pot
entendre la petició del diputat Alfred Bosch adreçada als diputats populars
honestos (si és creïble tal paradoxa), per tal que es revoltin davant una
direcció del Partit Popular que ja no pot amagar més la seva naturalesa
corrupta. No crec que a l’Alfred Bosch li hagi passat pel cap la possibilitat
que existeixi cap diputat del PP amb prou honestedat com per a plantar cara a
la corrupció del seu partit; però, com a mínim, que després no ens vinguin amb
la cançoneta que ells no en sabien res i que no se’n senten còmplices.