Pàgines

dimarts, 9 de setembre de 2008

Reagrupament independentista

Finalment s’ha fet efectiva la fusió dels corrents crítics que lideraven Carretero i Bertran. Més d’un s’haurà preguntat per què no es va fer aquesta fusió dels dos corrents crítics d’ERC abans del Congrés. I d’altres es poden preguntar si aquesta fusió a posteriori és fruit d’una anàlisi de la realitat del partit i sobretot dels dos projectes que representen, o si només és una aliança de conveniència, vist que uns i altres quedaven al marge de la dinàmica del partit. El fet és, com deia Joan Ridao, que això clarificarà el panorama d’Esquerra i pot fer més fàcil la interlocució entre les diferents sensibilitats.

Si durant tot el procés congressual no vaig alinear-me amb cap dels corrents, tampoc penso fer-ho ara. Però sí que veig bé la fusió de Reagrupament i Esquerra independentista en la mesura que pot potenciar una visió més clara i definida de la línia a seguir, cosa que no tenim ara, i reforçar la idea que la prioritat no és mantenir-se al poder a qualsevol preu sinó avançar decididament cap a l’objectiu de la independència. Ara està per veure l’efecte que aquesta fusió pot tenir en els congressos regionals que s’han de celebrar d’aquí a uns dies, i sobretot com afectarà a la dinàmica interna del partit.

No sempre dos i dos fan quatre. La suma dels dos corrents pot generar un nou engrescament de la militància de manera que realment plegats representin molt més del que representaven anant cadascun pel seu cantó; però també es pot donar la reacció inversa o forçar la fusió dels dos corrents que podríem anomenar oficialistes. Perquè ara, a ERC, es dóna la paradoxa que hi ha dos corrents oficialistes, sense més diferències que les derivades de la incompatibilitat de voler ocupar les mateixes cadires, i un sol sector crític.

Caldrà veure la capacitat de Reagrupament Independentista per treure, ja des d’ara, posicionaments clars sobre la política a seguir i sobre el model de partit, que els comprometin de cara al futur, per tal que no redueixin la seva acció a una lluita per control intern d’ERC per acabar fent més o menys el mateix que els altres. De moment, un vot de confiança.