Hi ha coses que són inacceptables perquè atempten contra els més elementals principis democràtics i de respecte envers els altres, però que s’arriben a entendre. Els espanyols sempre han menystingut i mirat d’anorrear la llengua i la cultura catalanes, en la mesura que són l’exponent de la nostra personalitat diferenciada de l’espanyola. Han treballat incansablement, i ho continuen fent ara amb més contundència que mai, per eliminar la llengua catalana i per diluir la nostra identitat, també a base d’escanyar la nostra economia, fins i tot en perjudici de la seva.
És comprensible que, malgrat el mal tracte que han dispensat sempre als catalans, ara no vulguin que s’independitzin; primer, per allò de l’hipernacionalisme a què feia referència el Marcelino Iglesias, que els porta a voler imposar el seu dret de conquesta, i segon, perquè econòmicament Espanya hi sortiria perdent molt, gairebé tant com hi guanyaria Catalunya. Per tant, es pot entendre que l’odi dels polítics espanyols envers Catalunya els porti a formular tota mena d’amenaces contra les empreses catalanes i en general contra els catalans, parlant per exemple del boicot que ens podrien fer perquè no poguéssim entrar a Europa. És una actitud mesquina que probablement no sostindrien gaire temps, perquè també els acabaria perjudicant a ells, però que respon a la seva lògica de venjar-se contra els qui no han volgut romandre més temps dins d’aquest Estat. Ara bé, el que costa més d’entendre és que el partit popular de la Camacho , des de Catalunya, també s’apunti a aquestes amenaces, que en tot cas perjudicarien els empresaris catalans, alguns dels seu propi partit, i en general el conjunt dels catalans, i per tant també a la Camacho.
És a dir que, un cop assolida la independència, el Partit Popular de Catalunya, amb l’Alícia Sánchez Camacho al capdavant, insistirà, com fins ara, perquè els espanyols ens boicotegin i ens perjudiquin tant com puguin. Demanarà a empresaris catalans que militen al seu partit que fomentin el boicot contra les empreses catalanes, i per tant també contra les seves, tant pel que fa al consum a Espanya com pel que fa a les relacions amb Europa. Realment insòlit, però ja té precedents. Pensem que va ser la senyora Camacho la qui, per tal de desgastar el Govern i l’autonomia, va insistir al Govern de Madrid que no pagués els deutes que l’Estat té amb Catalunya, o que no executés determinades infraestructures pendents i que necessiten sobretot els empresaris catalans per als desenvolupament de les seves empreses.
