És relativament fàcil descobrir a casa nostra quan una protesta veïnal té la seva motivació en la simple lògica de la cultura del NO. Tots voldríem que el país tingués unes infraestructures i uns serveis de primera, però sempre que es facin lluny de casa. És aleshores quan els polítics responsables han de saber escoltar les protestes i raonaments, per acabar decidint pensant sobretot en el bé comú. El conflicte esdevé més greu quan no és a dues bandes, sinó a tres: quan a més de l’interès dels veïns contraposat a l’interès general hi ha el de les empreses que hi veuen una oportunitat de negoci, i es posen l’Administració al seu costat. I és més complicat encara, quan aquest conflicte d’interessos es produeix en un país amb greus dèficits democràtics.
És, per exemple, el que està passant a Mèxic, concretament a la zona de Tehuantepec, on s’hi projecta un Parc eòlic de dimensions gegantines, foragitant i desproveint dels seus béns a les comunitats indígenes. Es tracta de la construcció de 5.000 aerogeneradors que ocuparan una superfície de 130 mil hectàrees. El Govern mexicà ven els drets d’explotació d’aquelles terres a unes empreses foranes no pas per a subministrar energia al poble mexicà, sinó per a exportar-la en benefici de les grans empreses nord-americanes. La compensació que s’ofereix als veïns desplaçats per la força és la misèrrima xifra de 100 a 150 pesos anuals, de manera que a la majoria no els quedarà altra alternativa que engruixir les ja voluminosos àrees pobres i suburbials de la capital. No hi ha l’interès de Mèxic, amb amplíssimes àrees rurals que continuaran sense energia elèctrica, ni l’interès de les comunitats indígenes expropiades per la força; només l’interès d’una administració corrupta que ven els drets d’explotació del territori a unes grans empreses.
Però, està clar. Això passa allà, a Mèxic. A casa nostra, les mobilitzacions veïnals poden arribar a frustrar projectes que havien de ser ben rendibles, i fins i tot a vegades d’interès general per al país. I si s’acaben portant a terme és perquè hi ha una majoria parlamentària legitimada per a fer-ho. Les empreses pressionen fins allà on poden, però saben que el marc democràtic els estableix uns límits; uns límits que fàcilment es poden saltar quan inverteixen a segons quins països. Empreses que aquí es presenten com a respectuoses amb el sistema democràtic, amb els drets dels habitants del territori, i fins i tot amb el medi ambient; però que posats allà, actuen despietadament i amb tota la impunitat que els ofereixen règims corruptes.
Aleshores, la nostra societat democràtica i respectuosa amb el medi ambient, fa la vista grossa quan les agressions es produeixen lluny de casa. Perquè en el cas de Mèxic no es tracta d’un genèric “capitalisme salvatge”, o d’unes anònimes “multinacionals depredadores”, sinó d’empreses que tenen noms i cognoms, que a casa nostra fins i tot se’ns presenten com a modèliques: Unión FENOSA, Endesa, Acciona, Eoliatec, Iberdrola... En el fons no fan sinó aplicar el mateix principi que, aquí, alguns interessos locals apliquen per a rebutjar els seus projectes. Al pati de casa, no. Més enllà, tot s’hi val.
És, per exemple, el que està passant a Mèxic, concretament a la zona de Tehuantepec, on s’hi projecta un Parc eòlic de dimensions gegantines, foragitant i desproveint dels seus béns a les comunitats indígenes. Es tracta de la construcció de 5.000 aerogeneradors que ocuparan una superfície de 130 mil hectàrees. El Govern mexicà ven els drets d’explotació d’aquelles terres a unes empreses foranes no pas per a subministrar energia al poble mexicà, sinó per a exportar-la en benefici de les grans empreses nord-americanes. La compensació que s’ofereix als veïns desplaçats per la força és la misèrrima xifra de 100 a 150 pesos anuals, de manera que a la majoria no els quedarà altra alternativa que engruixir les ja voluminosos àrees pobres i suburbials de la capital. No hi ha l’interès de Mèxic, amb amplíssimes àrees rurals que continuaran sense energia elèctrica, ni l’interès de les comunitats indígenes expropiades per la força; només l’interès d’una administració corrupta que ven els drets d’explotació del territori a unes grans empreses.
Però, està clar. Això passa allà, a Mèxic. A casa nostra, les mobilitzacions veïnals poden arribar a frustrar projectes que havien de ser ben rendibles, i fins i tot a vegades d’interès general per al país. I si s’acaben portant a terme és perquè hi ha una majoria parlamentària legitimada per a fer-ho. Les empreses pressionen fins allà on poden, però saben que el marc democràtic els estableix uns límits; uns límits que fàcilment es poden saltar quan inverteixen a segons quins països. Empreses que aquí es presenten com a respectuoses amb el sistema democràtic, amb els drets dels habitants del territori, i fins i tot amb el medi ambient; però que posats allà, actuen despietadament i amb tota la impunitat que els ofereixen règims corruptes.
Aleshores, la nostra societat democràtica i respectuosa amb el medi ambient, fa la vista grossa quan les agressions es produeixen lluny de casa. Perquè en el cas de Mèxic no es tracta d’un genèric “capitalisme salvatge”, o d’unes anònimes “multinacionals depredadores”, sinó d’empreses que tenen noms i cognoms, que a casa nostra fins i tot se’ns presenten com a modèliques: Unión FENOSA, Endesa, Acciona, Eoliatec, Iberdrola... En el fons no fan sinó aplicar el mateix principi que, aquí, alguns interessos locals apliquen per a rebutjar els seus projectes. Al pati de casa, no. Més enllà, tot s’hi val.