La defenestració de Gallardón estava cantada. Imagino que Mariano Rajoy no gosava fer-ho fins ara perquè ell mateix devia ser conscient que no podia posar al seu lloc gent tan impresentable com l’Acebes i el Zaplana. Aconseguir que l’ex president d’Endesa es decidís a fer política obertament li ha facilitat les coses. A poc a poc, ha anat netejant el partit de “desafectos el régimen”. Fins i tot el Fraga ha trobat forassenyat foragitar Gallardón de la candidatura i del partit, pel que implica de foragitar un sector ideològic, més centrat o més moderat.
Però Mariano Rajoy no va desencaminat del tot.
De ben segur que ha calculat perfectament l’operació, que lliga amb la que ja va fer a Catalunya amb Josep Piqué. L’extrema dreta, els valors essencialistes espanyols, estan en alça i Mariano Rajoy creu que amb aquest escorament cap a la dreta, i cap al nacionalisme espanyol més nostàlgic i més anticatalà, atraurà més vots que no en perdrà.
Algú pot pensar que actituds com aquesta pot provocar altres desercions al si del partit, de militants i dirigents del sector més moderat a l’estil del Gallardón. Però això no serà així, i don Mariano ho sap molt bé, perquè les adhesions al Partit Popular, més enllà de la nostàlgia ultranacionalista d’una massa de votants, tenen més motivacions particulars de fer carrera política que coincidències ideològiques. És el cas de la Nebreda, com abans del Piqué, i de tantes altres persones que tot i no coincidir amb molts dels plantejaments del partit aguanten i s’empassen el que calgui per tal de sortir a la foto i aconseguir escalar posicions.
El cas del Partit Popular, però, en aquest sentit tampoc és únic en el nostre panorama polític.
Però Mariano Rajoy no va desencaminat del tot.
De ben segur que ha calculat perfectament l’operació, que lliga amb la que ja va fer a Catalunya amb Josep Piqué. L’extrema dreta, els valors essencialistes espanyols, estan en alça i Mariano Rajoy creu que amb aquest escorament cap a la dreta, i cap al nacionalisme espanyol més nostàlgic i més anticatalà, atraurà més vots que no en perdrà.
Algú pot pensar que actituds com aquesta pot provocar altres desercions al si del partit, de militants i dirigents del sector més moderat a l’estil del Gallardón. Però això no serà així, i don Mariano ho sap molt bé, perquè les adhesions al Partit Popular, més enllà de la nostàlgia ultranacionalista d’una massa de votants, tenen més motivacions particulars de fer carrera política que coincidències ideològiques. És el cas de la Nebreda, com abans del Piqué, i de tantes altres persones que tot i no coincidir amb molts dels plantejaments del partit aguanten i s’empassen el que calgui per tal de sortir a la foto i aconseguir escalar posicions.
El cas del Partit Popular, però, en aquest sentit tampoc és únic en el nostre panorama polític.