Pàgines

diumenge, 16 d’octubre de 2011

La inutilitat del vot útil

Un dels espantalls inevitables, quan s’acosten unes eleccions, és el del vot útil. Es tracta d’explicar a l’electorat que hi ha uns vots més útils que altres, a vegades recorrent a l’infantilisme d’apel·lar a apostar pel guanyador; encara que després aquest guanyador prengui decisions contràries a les que hom pensa. El vot és útil o no, al meu entendre, en funció del que cadascú cregui que convé al país. Per tant, per als més sectaris l’únic vot útil és el donat al seu partit, per als més escèptics el vot útil pot ser l’abstenció o el vot en blanc, i per a d’altres de vots útils n’hi pot haver diversos.

Naturalment que és de necis votar un partit només perquè surt com a guanyador, i per tant per a poder celebrar una victòria, si després aquest partit ha de fer polítiques contràries a les idees del votant. I encara que sembli inversemblant, el cert és que hi ha un vot que es decanta pel candidat favorit pel sol fet de ser-ho, de la mateixa manera que hi ha fans d’esportistes o de clubs pel sol fet de ser capdavanters.

Una primera consideració a fer és que, normalment, els defensors del vot útil confonen la utilitat de cara al país amb la utilitat de cara al partit, i, encara més, amb la utilitat de cara als candidats i dirigents. És aquell sil·logisme pervers de molts dirigents polítics que consideren que tot el que és bo per al partit ho és per al país, i per tant tot el que és bo per ells, en tant que dirigents, ho és per al partit i per al país. Una coartada perfecta per a tota mena d’embulls i tripijocs.

En aquestes eleccions espanyoles que presenten un pronòstic massa clar, el vot al PSOE seria dels més inútils perquè a part d’haver deixat descontent la majoria dels seus votants, ja sap que d’aquesta en sortirà escaldat. I treure vint diputats més o menys, per anar a l’oposició, no és massa rellevant. Pel que fa als partits catalans, és evident que no hi ha ningú que es pensi que el seu resultat li permetrà ser decisiu per a res, a Madrid. Si algú és capaç de frenar el PP, amb les seves polítiques antisocials i sobretot anticatalanes, no ho serà pas per treure dos diputats de més o de menys, sinó per la resposta que pugui trobar en el conjunt de la societat catalana, amb el seu Govern al capdavant. De moment, totes les expectatives apunten a una repetició dels resultats pel que fa a CiU i ERC, amb la possibilitat d’anar més aviat a la baixa.

Si els vots dels diputats no són decisius per a fer decantar majories cap a una o altra banda, la rellevància del nombre de diputats amb què compti cadascú és mínima. No deuen pas ser pocs els votants d’Esquerra que ara mateix no saben qui és el tercer diputat republicà, de la mateixa manera que no sé si en trobaríem gaires de convergents que saben el nom de cinc diputats de CiU. Tot el pes i el protagonisme queda concentrat en els seus caps de fila i poca cosa més. Des del punt de vista estrictament independentista, no hi tenim massa res a guanyar i força a perdre, si resultés que no s’assolís representació parlamentària. Hi perdria, evidentment, ERC, però també CiU i el conjunt del país en la mesura que aquests perdrien la centralitat i passarien a ocupar un dels extrems de la Cambra espanyola.

Si algú considerés, esmenant la meva afirmació anterior tanmateix compartida per la majoria d’analistes, que CiU té possibilitats d’esdevenir una peça clau per a la governabilitat, i que per tant podria fer valdre la seva força, tampoc tinc tan clar que aquest fos l’escenari ideal per a Catalunya. No n’hi deu haver gaires que dubtin de la majoria absoluta del PP, però en cas que per algun mal pas de darrera hora no hi arribés, de ben segur que tindria moltes altres opcions per a assegurar-se la majoria. Aleshores, CiU podria tenir la temptació d’altres èpoques de buscar pactes per a tirar peixets al cove, que sovint es redueixen a promeses i fum, a canvi de rebaixar el nivell d’exigència aquí. Mentre que si a Madrid ja sap que no hi té res a fer, és més fàcil o més probable que es faci fort en les reivindicacions nacionals.