El debat al territori sobre el projecte de Llei de Vegueries sembla donar la talla del nivell i de la credibilitat dels nostres polítics. En general, el que es discuteix no és la idoneïtat d’una o altra proposta de vegueria sinó que no es toqui el privilegi d’una ciutat o demarcació, o no haver de veure’s inclòs en una circumscripció de la qual no se’n podrà exercir la capitalitat. Però són ben pocs els arguments que sentim basats en l’eficàcia i l’interès dels ciutadans. Probablement, en molts casos, ni tan sols es coneixen les competències reals d’aquestes noves vegueries, i per tant la conveniència que agrupi un determinat tipus de comarques amb unes afinitats en comú.
Sentint debats com els que protagonitzen Tarragona i Reus, sobre la possibilitat de compartir o no la capitalitat i de donar a la vegueria el nom estricte de la ciutat o bé una denominació més genèrica amb la qual s’hi puguin sentir igualment identificades les comarques de l’entorn de Tarragona, hom ja pot imaginar el tarannà i la talla moral dels seus protagonistes. Des del moment que hi ha una oposició tan frontal a compartir capitalitat és perquè es té el convenciment que aquesta s’exercirà amb una visió absolutament centralista, egoista i ignorant la resta del territori. I això vol dir que els partits polítics poden tenir els seus programes i els seus idearis generals, però que després no els exigeixen als seus militants i representants en el territori; poder fer bandera d’uns principis que després ningú es cuida de fer respectar.
Algú hauria d’explicar, amb raonaments tècnics i d’eficàcia de cara al ciutadà, per què es reclama una vegueria pròpia per al Penedès o per a l’Alt Ter, o per què l’Aran no creu que hagi de pertànyer a la vegueria dels Pirineus, de la mateixa manera que el Govern hauria d’explicar amb els mateixos raonaments, per què no es pot considerar la petició que fan aquestes comarques. L’argument de Lleida, dient que la seva vegueria quedarà depreciada si no es manté la unitat de les comarques del Pla de Lleida amb les de la zona pirinenca, és d’una absurditat i d’un infantilisme incomprensible, però sobretot d’una preocupant manca de visió de país. Totes les províncies, en quedar suprimides, veuran esquarterat el seu territori; el que cal raonar és l’eficàcia que podrà tenir aquesta nova divisió territorial i no aferrar-se als privilegis del sistema caduc.
Però, no. Tot sembla concloure’s amb posicionaments viscerals, de localisme per part dels uns i d’estratègies polítiques, més electoralistes que altra cosa, per part dels altres. De la mateixa manera, els populars s’aferren visceralment a defensar la divisió provincial imposada pel centralisme espanyol, perquè ara s’adonen que ni tan sols això no tenia ben lligat el seu cap de files.
Sentint debats com els que protagonitzen Tarragona i Reus, sobre la possibilitat de compartir o no la capitalitat i de donar a la vegueria el nom estricte de la ciutat o bé una denominació més genèrica amb la qual s’hi puguin sentir igualment identificades les comarques de l’entorn de Tarragona, hom ja pot imaginar el tarannà i la talla moral dels seus protagonistes. Des del moment que hi ha una oposició tan frontal a compartir capitalitat és perquè es té el convenciment que aquesta s’exercirà amb una visió absolutament centralista, egoista i ignorant la resta del territori. I això vol dir que els partits polítics poden tenir els seus programes i els seus idearis generals, però que després no els exigeixen als seus militants i representants en el territori; poder fer bandera d’uns principis que després ningú es cuida de fer respectar.
Algú hauria d’explicar, amb raonaments tècnics i d’eficàcia de cara al ciutadà, per què es reclama una vegueria pròpia per al Penedès o per a l’Alt Ter, o per què l’Aran no creu que hagi de pertànyer a la vegueria dels Pirineus, de la mateixa manera que el Govern hauria d’explicar amb els mateixos raonaments, per què no es pot considerar la petició que fan aquestes comarques. L’argument de Lleida, dient que la seva vegueria quedarà depreciada si no es manté la unitat de les comarques del Pla de Lleida amb les de la zona pirinenca, és d’una absurditat i d’un infantilisme incomprensible, però sobretot d’una preocupant manca de visió de país. Totes les províncies, en quedar suprimides, veuran esquarterat el seu territori; el que cal raonar és l’eficàcia que podrà tenir aquesta nova divisió territorial i no aferrar-se als privilegis del sistema caduc.
Però, no. Tot sembla concloure’s amb posicionaments viscerals, de localisme per part dels uns i d’estratègies polítiques, més electoralistes que altra cosa, per part dels altres. De la mateixa manera, els populars s’aferren visceralment a defensar la divisió provincial imposada pel centralisme espanyol, perquè ara s’adonen que ni tan sols això no tenia ben lligat el seu cap de files.