Pàgines

dissabte, 28 de gener del 2012

Més papistes que el Papa, amb el permís del Papa

És ben coneguda aquesta expressió de “ser més papista que el Papa”, que és aplicable en el camp de la religió, òbviament, però també en el de la política. Es tracta de qualificar aquelles persones o grups que no solament són fidels a unes idees i a uns líders, sinó que en fan la seva interpretació personal, la radicalitzen i la defensen a capa i espasa en nom de “l’autoritat competent”.

La classe dirigent és perfectament conscient de la situació i se n’aprofita. En nom de la religió s’han comès molts crims, i no cal remuntar-se a l’Edat Mitjana perquè encara avui se’n continuen cometent. Potser ara surten més en portada les accions violentes de grups islamistes, però no en tenen pas les mans netes grups radicals que han emprat el nom de Déu per a portar a terme la seva guerra particular, des dels anomenats “Guerrilleros de Cristo Rey” als ortodoxos jueus, passant per l’extrema dreta que se servia del lema “Diós, Patria y Justicia”. Però no és pas tan diferent, encara que en aquests casos no hi hagi violència física, de la brama que sovint podem trobar en fòrums digitals de tota mena on fonamentalistes d’un partit denigren la resta en uns termes apocalíptics. Sovint no tenen en compte que, mentre ells denigren fins a l’extrem l’adversari, els dirigents polítics del seu partit poden estar parlant, negociant o pactant amb els qui ells consideraven enemics execrables. Les seves afirmacions i improperis no serien compartides ni molt menys defensades públicament pels dirigents que ells diuen defensar; però aquests tampoc les contradiuen.

Als dirigents ja els va bé que hi hagi grups radicals que en nom de la seva ideologia es llancin a un fonamentalisme ferotge, que crea tensió i violència en alguns casos i en d’altres simplement crispació política i dificultat d’entesa. De sota mà poden alimentar aquests grups i aquestes veus crispades, però quan els convé se’n desentenen i es presenten ells com la veu serena i de la moderació. Però no els condemnen (excepte en alguns casos, molt tímidament) ni els desautoritzen. I és que n’hi ha de més papistes que el papa, però amb benedicció apostòlica.