El programa de reintroducció de l’ós als Pirineus va tenir els seus detractors des del primer moment. Enfront dels qui només ho veien com un restabliment d’una fauna existent a la zona en altres temps, hi havia la gent del país que hi veia també un perill i una amenaça. Mentre les víctimes eren caps de bestiar, per als quals eren adequadament indemnitzats els seus propietaris, no passava res, però el darrer incident sembla que ha tornat a obrir la polèmica. I és evident que si la reproducció de l’animal en llibertat tira endavant el risc també s’incrementarà. No estic pas en contra del programa de reintroducció de l’ós a les nostres muntanyes, però sí de determinades argumentacions que s’hi donen.
Segons els mitjans de comunicació, caldrà capturar l’animal agressor i analitzar-lo per si té algun trastorn de la conducta que l’ha fet respondre agressivament davant la presència de l’home. Sincerament, em sembla un mica grotesc, com grotesques em semblen les explicacions que donaven alguns experts dient que l’ós no és que sigui agressiu sinó que s’hauria sentit acorralat, i això ho explicaria tot. Doncs, bé, siguem clars. L’ós, com qualsevol animal per més pacífic i espantadís que sembli, en qualsevol moment pot sentir-se acorralat sense necessitat que hi hagi una realitat objectiva per a sentir-s’hi. Simplement és un animal; amb l’única diferència de tenir en aquest cas unes grans dimensions i per tant una potencial perillositat evident.
Reintroduir l’ós als Pirineus, com diuen alguns, per retornar als vells temps en què “l’home i el plantígrad hi convivien amb naturalitat”, vol dir reintroduir també el risc i l’amenaça real que comporta. El que no s’hi val és a enganyar el personal dient que l’ós no representa cap perill per a les persones i els seus béns. Si fem memòria i volem recordar la convivència d’altres èpoques entre l’home i l’ós haurem de recordar també que aquesta convivència se saldava sovint amb víctimes d’ambdós bàndols. D’aquí les tradicionals “recaptes de l’ós” com a recompensa per als qui havien abatut un d’aquests animals, considerats també aleshores una amenaça permanent.
Segons els mitjans de comunicació, caldrà capturar l’animal agressor i analitzar-lo per si té algun trastorn de la conducta que l’ha fet respondre agressivament davant la presència de l’home. Sincerament, em sembla un mica grotesc, com grotesques em semblen les explicacions que donaven alguns experts dient que l’ós no és que sigui agressiu sinó que s’hauria sentit acorralat, i això ho explicaria tot. Doncs, bé, siguem clars. L’ós, com qualsevol animal per més pacífic i espantadís que sembli, en qualsevol moment pot sentir-se acorralat sense necessitat que hi hagi una realitat objectiva per a sentir-s’hi. Simplement és un animal; amb l’única diferència de tenir en aquest cas unes grans dimensions i per tant una potencial perillositat evident.
Reintroduir l’ós als Pirineus, com diuen alguns, per retornar als vells temps en què “l’home i el plantígrad hi convivien amb naturalitat”, vol dir reintroduir també el risc i l’amenaça real que comporta. El que no s’hi val és a enganyar el personal dient que l’ós no representa cap perill per a les persones i els seus béns. Si fem memòria i volem recordar la convivència d’altres èpoques entre l’home i l’ós haurem de recordar també que aquesta convivència se saldava sovint amb víctimes d’ambdós bàndols. D’aquí les tradicionals “recaptes de l’ós” com a recompensa per als qui havien abatut un d’aquests animals, considerats també aleshores una amenaça permanent.
Cal assumir que reintroduir l'ós a les nostres muntanyes vol dir també reintroduir els perills que comporta.