Pàgines

dimecres, 4 de gener del 2012

Cascs sense rostre humà

Cada any,  per aquestes dates, no puc evitar un estrany sentiment o dubte pel que poden amagar els cascs policials. La majoria de les cadenes acostumen a passar-nos uns amplis i variats resums del que ha estat l’any que deixem enrere: solen seguir un fil que va encadenant els esdeveniments, des dels canvis polítics, l’economia, els diferents escenaris internacionals, els desastres naturals o els accident més catastròfics, els escàndols de tota mena, els esports, etc. Però, en tots, hi ha diversos moments en què es mostren vagues i manifestacions, revoltes i protestes de tot tipus amb la corresponent intervenció polícial.

Està clar que no és el mateix la repressió exercida per les forces de seguretat del govern sirià, com ho van ser les dels governs libi o egipci, que l’exercida per les policies occidentals, inclosos els Mossos d’Esquadra. Però sí que tenen un punt en comú que, des del meu punt de vista, precisament és molt més escandalós en el cas de les policies de països suposadament democràtics: més enllà de les instruccions generals rebudes pels seus superiors, en les imatges que ens mostren del cos a cos dels policies amb els manifestants, es palesa una ferotgia i un acarnissament absolutament repudiables. Deixo de banda, per evident, el cas dels sicaris assassins que s’ofereixen a fer de policies de règims terroristes, i que a nivell personal no tenen pas menys responsabilitat criminal que el de qualsevol delinqüent o terrorista que també diu que compleix ordres dels caps de la banda. Per tant, em sobten, tot i ser reiteratives de cada any, i em repugnen aquestes imatges d’actuacions policials que ens mostren els reportatges resum de finals d’any. Manifestants per a qualsevol causa més o menys encertada, però sempre respectable, no només són foragitats d’un determinat lloc, o se’ls impedeix el pas, sinó que són agredits brutalment: les imatges ens mostren sovint persones indefenses, a vegades assegudes o estirades a terra, i que són colpejades amb una ràbia i un acarnissament incomprensibles, del tot inhumà. Des de qualsevol concepció democràtica, si el policia considera que hi ha hagut alguna conducta delictiva per part del manifestant, com solen adduir després per a justificar-se, de cap de les maneres no es pot colpejar la persona presumptament culpable per deixar-la anar després. O se la deté si es considera que ha comès un delicte o se la tracta amb tota la consideració que es mereix.

Ja dono per suposat que hi ha una primera responsabilitat per part dels caps d’aquests cossos de seguretat, i en definitiva dels polítics que hi ha al darrere, tant per les ordres que els deuen donar com per la negligència o la permissivitat davant de les extralimitacions evidents. Però no puc deixar de pensar en la responsabilitat personal, en el zel que hi posen en l’acarnissament contra persones indefenses, en l’actitud del tot injustificable de reprimir a garrotades unes persones contra les quals no hi ha acusació a fer i que per tant tampoc cap motiu per a detenir-les. Quan veig aquestes imatges dels resums televisius no puc evitar un sentiment de ràbia i de menyspreu contra aquests cossos uniformats; i estic convençut que si, en aquell moment en què s’estan acarnissant contra un manifestant que tenen indefens a terra, pogués aixecar-los la visera del casc, a l’interior no hi trobaria cap rostre humà.