No hi ha cap formació política, llevat dels anarquistes, que cregui que no s’ha de concórrer a les eleccions. Aquest dilema es planteja només en aquelles formacions polítiques que saben no solament que no tenen opcions d’obtenir representació institucional, sinó que temen que es faci massa evident el seu escàs suport entre la població. I que consti que em sembla tan perfectament legítim que un grup polític consideri que en un determinat moment no li convé presentar-se, com aquell altre que creu que és millor fer-ho ja sigui pensant que pot obtenir un bon resultat o encara que sàpiga que aquest serà ben discret.
Naturalment que quan es tracta d’unes eleccions espanyoles sembla que hi hagi més arguments per a dir que allà no hi hem d’anar a fer res. Però això no s’aguanta massa per enlloc, perquè la realitat és que sí que es demana a la ciutadania catalana que es defineixi sobre tot un ventall de formacions polítiques catalanes; el que facin després a Madrid ja forma part del seu ideari i de la seva estratègia. De fet, la CUP ha fet des dels seus inicis un plantejament estrictament municipalista, sense presentar-se a les eleccions catalanes, tot i que en més d’una ocasió s’ho ha plantejat internament.
Per tant, no hi tindria res a dir sobre el que faci cada grup si no fos perquè sempre n’hi ha que volen bastir la seva opció com a l’acció patriòtica per excel·lència. Des de posicions estrictament testimonials es ve a dir que els qui participen en aquestes eleccions estan fent el joc a l’espanyolisme, que els independentistes de debò no voten a les espanyoles, i que val més engegar-los a fer la mà, que dirien els valencians. Una cosa és que algú digui que opta per l’abstenció, tant si és en aquest com en qualsevol altre procés electoral, que votarà en blanc o que posarà al sobre una estelada o una estampeta, i una altra de ben diferent és que pretengui discernir entre bons i mals patriotes en funció de si segueixen o no la seva opció.
L’acord entre Solidaritat i ERC no es presentava fàcil, perquè els republicans necessiten refer la seva imatge de partit ara que han encarat la renovació del lideratge i Solidaritat també tenia necessitat d’autoafirmar-se com a grup polític i creia que no podia fer el paper d’apèndix que li ha tocat fer a Reagrupament. Cadascú vendrà com vulgui els raonaments que no han fet possible la unitat dels dos grups independentistes, però el cert és que la diferència entre allò que hauria permès una coalició electoral i el que ha acabat resultant és ben minsa, almenys des del punt de vista ideològic i d’estratègia política. I, en canvi, en no fer-se la coalició, Solidaritat sembla que vulgui aparentar un distanciament total de l’opció republicana.
Penso que Solidaritat ha comès el mateix error que ha comès ERC a les Illes en negar-se a donar suport, de la forma que fos, al PSM. Reagrupament, que altrament estaria absolutament desapareguda del mapa polític en aquestes eleccions, gaudirà d’una visibilitat molt superior a la que hauria tingut si s’hagués presentat en solitari. I, en canvi, Solidaritat ha de buscar les formes més variades, sovint rocambolesques, per a tenir-hi una mínima presència. Primer, presenta un acord amb el PSM que pot servir de ben poca cosa tant als uns com als altres, perquè els seves possibilitats electorals són ben escasses. I no podrà pas dir que el PSM li sigui més proper en el seu plantejament independentista, a part que la veu a Madrid la tenia molt més a l’abast anat de la mà d’ERC.
Però, tot seguit, Solidaritat que havia dit que deixava al criteri dels seus afiliats l’opció de no votar o de votar a qualsevol altre grup polític que cregués que podia defensar millor els interessos del país, ara es despenja demanant el vot per Amaiur; la formació basca abertzale que també manté relacions amb ERC, i amb qui podria formar grup parlamentari a les Corts espanyoles en funció dels resultats obtinguts per ambdues formacions. És possible que Amaiur presenti llista també per les circumscripcions catalanes, com ja s’ha fet en altres ocasions, però sense cap més interès que sumar vots que els bascos podran presentar en el còmput general.
No cal que ens hi fem mala sang; desitjar que tots els grups independentistes, tant els de Catalunya, de les Illes, del País Valencià o d’Euskadi, treguin el millor resultat possible. Perquè això és l’única cosa que es visualitzarà i que tindrà incidència real en l’acció política posterior. L’abstenció, els vots blancs o els nuls seran pura anècdota que, a més, ningú podrà atribuir-se en exclusiva.
Naturalment que quan es tracta d’unes eleccions espanyoles sembla que hi hagi més arguments per a dir que allà no hi hem d’anar a fer res. Però això no s’aguanta massa per enlloc, perquè la realitat és que sí que es demana a la ciutadania catalana que es defineixi sobre tot un ventall de formacions polítiques catalanes; el que facin després a Madrid ja forma part del seu ideari i de la seva estratègia. De fet, la CUP ha fet des dels seus inicis un plantejament estrictament municipalista, sense presentar-se a les eleccions catalanes, tot i que en més d’una ocasió s’ho ha plantejat internament.
Per tant, no hi tindria res a dir sobre el que faci cada grup si no fos perquè sempre n’hi ha que volen bastir la seva opció com a l’acció patriòtica per excel·lència. Des de posicions estrictament testimonials es ve a dir que els qui participen en aquestes eleccions estan fent el joc a l’espanyolisme, que els independentistes de debò no voten a les espanyoles, i que val més engegar-los a fer la mà, que dirien els valencians. Una cosa és que algú digui que opta per l’abstenció, tant si és en aquest com en qualsevol altre procés electoral, que votarà en blanc o que posarà al sobre una estelada o una estampeta, i una altra de ben diferent és que pretengui discernir entre bons i mals patriotes en funció de si segueixen o no la seva opció.
L’acord entre Solidaritat i ERC no es presentava fàcil, perquè els republicans necessiten refer la seva imatge de partit ara que han encarat la renovació del lideratge i Solidaritat també tenia necessitat d’autoafirmar-se com a grup polític i creia que no podia fer el paper d’apèndix que li ha tocat fer a Reagrupament. Cadascú vendrà com vulgui els raonaments que no han fet possible la unitat dels dos grups independentistes, però el cert és que la diferència entre allò que hauria permès una coalició electoral i el que ha acabat resultant és ben minsa, almenys des del punt de vista ideològic i d’estratègia política. I, en canvi, en no fer-se la coalició, Solidaritat sembla que vulgui aparentar un distanciament total de l’opció republicana.
Penso que Solidaritat ha comès el mateix error que ha comès ERC a les Illes en negar-se a donar suport, de la forma que fos, al PSM. Reagrupament, que altrament estaria absolutament desapareguda del mapa polític en aquestes eleccions, gaudirà d’una visibilitat molt superior a la que hauria tingut si s’hagués presentat en solitari. I, en canvi, Solidaritat ha de buscar les formes més variades, sovint rocambolesques, per a tenir-hi una mínima presència. Primer, presenta un acord amb el PSM que pot servir de ben poca cosa tant als uns com als altres, perquè els seves possibilitats electorals són ben escasses. I no podrà pas dir que el PSM li sigui més proper en el seu plantejament independentista, a part que la veu a Madrid la tenia molt més a l’abast anat de la mà d’ERC.
Però, tot seguit, Solidaritat que havia dit que deixava al criteri dels seus afiliats l’opció de no votar o de votar a qualsevol altre grup polític que cregués que podia defensar millor els interessos del país, ara es despenja demanant el vot per Amaiur; la formació basca abertzale que també manté relacions amb ERC, i amb qui podria formar grup parlamentari a les Corts espanyoles en funció dels resultats obtinguts per ambdues formacions. És possible que Amaiur presenti llista també per les circumscripcions catalanes, com ja s’ha fet en altres ocasions, però sense cap més interès que sumar vots que els bascos podran presentar en el còmput general.
No cal que ens hi fem mala sang; desitjar que tots els grups independentistes, tant els de Catalunya, de les Illes, del País Valencià o d’Euskadi, treguin el millor resultat possible. Perquè això és l’única cosa que es visualitzarà i que tindrà incidència real en l’acció política posterior. L’abstenció, els vots blancs o els nuls seran pura anècdota que, a més, ningú podrà atribuir-se en exclusiva.