Quan es vol simplificar el concepte de notícia s’acostuma a posar aquell exemple de la mossegada i el gos: no seria notícia, almenys no pas rellevant, que un gos mossegui una persona, sinó que una persona mossegui un gos. Si fem cas d’aquesta concepció del que és notícia, allò que se surt de la normalitat, els mitjans de comunicació no haurien d’haver tret com a notícia el fet que Goldman Sachs hagi estat denunciada per Greg Smith, un director executiu d’aquest banc d’inversions. O, en tot cas, el que és notícia no són les males pràctiques denunciades, sinó el fet que un directiu gosi denunciar-les.
El tema, doncs, no és que un banc d’inversions enganyi els seus clients, perquè aquest és el seu negoci. S’entén que les inversions que produeixen grans beneficis no les oferiran al primer client que passa, sinó que se les reservaran per a ells mateixos. Aquests bancs poden tenir una cartera molt dispar de productes, però els qui sempre en surten escaldats són els incauts que se’ls han cregut i a qui han encolomat inversions més dubtoses. El problema està en què les lleis emparin aquesta mena de delinqüència i sobretot que els Estats hi estiguin subordinats. No és pas casual que les empreses que, amb les seves males pràctiques, van ser uns dels desencadenants de la crisi, com Goldman Sachs o Lehman Brothers, siguin les que acabin nomenant els gestors per a sortir-ne, sigui el Primer Ministre italìa, el ministre de Finances grec o el ministre d’Economia espanyol. El que hauria de ser notícia és l’estultícia de la classe política per agenollar-se davant d’aquesta trepa de bergants, d’insolvència més que reconeguda.
Però, bé. Tampoc és tan diferent del que ha passat i continua passant a casa nostra on, fins i tot les més petites entitats financeres es dediquen a enredar el personal venent-los, a través de l’engany i de la mentida, tota mena de productes financers de dubtosa credibilitat. Normalment, no és que et recomanin invertir en una determinada empresa, amb el risc que això suposa però amb l’avantatge de ser un risc públic, sinó que et proposen uns fons combinats sense que el client sàpiga en realitat on han invertit els seus diners. Casualment, i en el millor dels casos, a l’hora de rendir comptes l’entitat financera notifica que justament les seves inversions no han estat les més rendibles. Els thrillers de les Rambles no ho farien millor.