Pàgines

dissabte, 3 de març del 2012

La disbauxa europea, o l’atracament amb totes les de la llei

La disbauxa europea no té límits ni aturador. No hi fa res que els resultats siguin negatius una i altra vegada, que ells hi tornen i insisteixen sempre en la mateixa direcció. La història és excessivament repetitiva, sempre amb els mateixos protagonistes, els mateixos beneficiaris i els mateixos perjudicats. En uns moments en què la crisi s’agreuja, en què hi ha molta gent que s’ho passa molt malament, en què les famílies i les empreses no tenen crèdit per a tirar endavant, en què països sencers necessiten poder escapar-se dels especuladors i dels usurers, el Banc Central Europeu ofereix mig bilió més d’euros als bancs, a un interès que és tot un regal.

Sumant aquesta nova injecció a la banca amb la que s’havia fet l’any passat, ja sobrepassa el bilió d’euros. Una quantitat astronòmica que per ella mateixa, i a l’1% d’interessos, hauria pogut salvar moltes empreses i països, als quals la mateixa banca exigeix interessos desorbitats. A canvi de què es fa aquest regal als financers? No se’ls posen condicions ni se’ls exigeixen contrapartides; és un regal, diuen, per tal que les entitats financeres puguin sanejar-se, tapar els forats que la seva pèssima gestió ha ocasionat. A qualsevol altre sector, aquests nefastos gestors haurien estat acomiadats amb un munt de recomanacions negatives, a part de l’exigència de responsabilitats personals, està clar. Però no, una part d’aquests diners que es donen des d’institucions que són de tots els ciutadans i podrien haver tingut altres destins més útils, aniran a les butxaques dels grans directius per a celebrar que els seus errors ens els han fet pagar a nosaltres. Els en quedarà, és clar per a fer crèdits als Estats, a altres institucions i a grans empreses, a un interès altíssim. Un negoci rodó que, en aquestes condicions, qualsevol ximple sabria fer.

Teòricament, els elevats interessos que cobra la banca estan en funció del risc dels crèdits. Un risc que la banca no assumeix en absolut perquè sempre té al darrere el Banc Central Europeu que li cobreix les espatlles. Si sobren diners (diners, repetim-ho, que són de tots), si ho veuen bé, un cop hagin sanejat els seus comptes, repartides sucoses primes entre directius, tindran l’opció d’emprar els diners restants per a dipositar-los al mateix BCE o potser, com a darrera opció, tenir més marge per a facilitar el crèdit a empreses i famílies. Però això només serà una conseqüència o efecte secundari, senzillament perquè no està en el seu ànim, ni en el del BCE, afavorir l’interès general de la societat europea.