Fa dies que des d’ERC es van enviant missatges a CiU per tal d’obrir un nou escenari de pactes entre ambdues formacions nacionalistes. Fins fa ben poc, eren els convergents els qui es lamentaven, o ho feien veure, que els partits catalans es neguessin a col·laborar amb ells de manera que es veien obligats a pactar amb el PP. Uns pactes relativament fàcils per les coincidències en les polítiques econòmiques i socials netament de dretes, que a més permeten al PP reclamar contrapartides d’hostilitat envers la llengua i la cultura catalanes. Les retallades de TV3, per exemple.
Estic convençut que l’oferiment dels republicans és del tot sincer, amb la voluntat de passar pàgina a l’època gris que ha representat el tripartit. Però això no vol dir que no sàpiguen quin és el destí de la seva proposta. Sembla clar que CiU no té cap interès en buscar pactes de caràcter nacional, perquè els abocarien a prendre actituds d’enfrontament amb Espanya, amb el risc que l’opció sortís bé i féssim passes definitives cap a la sobirania nacional, però també amb el risc d’esguerrar carreres polítiques personals. Gent com el Duran no s’ho perdonaria. El recurs és prou conegut: si es dubta de la veracitat del que t’ofereix l’adversari no hi ha millor prova que la d’acceptar de ple el seu oferiment. CiU afirma una i altra vegada que es veu obligada, a contracor, a pactar amb el PP; però quan ERC li respon que està disposada a pactar en base a la proposta convergent, sobrevé el pànic als seus dirigents. I immediatament han de fer marxa enrere en les seves propostes originals: el pacte fiscal pot limitar-se a iniciar una negociació d’un nou sistema de finançament, que el PP ja ha dit que no se n’ha de parlar fins que haguem sortit de la crisi (més enllà, doncs, d’aquesta dècada). I tant se val que els populars incompleixin una i altra vegada, còpia exacta dels socialistes, i diguin que ni en broma compliran amb el que ells mateixos van votar com a partit d’oposició .
Ara el tema en discòrdia pot ser la consulta popular sobre el Pacte fiscal. CiU sap de sobres que és molt diferent anar a Madrid a negociar havent fet la consulta popular, que fer-ho sense. No solament sap que li donaria molta més força, sinó que sap que li donaria massa força, fins al punt que tindria més difícil renunciar-hi i sobretot incomodaria el seu soci preferent. Una cosa és mantenir la proposta de pacte fiscal en cartell, més que res per acontentar el seu electorat, i una altra és fer una decidida aposta de país, encara que sigui només per a quedar-se amb el seu Pacte Fiscal. I és que els primers que no hi creuen són els convergents.