No és pas una situació nova, però sobta cada vegada que es produeix. Polítics i periodistes, degudament untats i comprats per a la causa, parteixen d’un apriorisme que ells mateixos s’han inventat, a partir del qual han d’anar bastint tota l’argumentació, encara que els resulti absolutament xocant i contradictòria. Basteixen la trama sobre bases deliberadament falses, i després ells mateixos queden sorpresos del que consideren inexplicable actitud dels catalans, perquè la realitat no els quadra amb la seva invenció. Ha passat en episodis rellevants com la investidura d’un President de la Generalitat no nascut a Catalunya, i ha passat ara amb un afer més anecdòtic com el fitxatge de Johan Cruyff com a seleccionador nacional de futbol.
The Times publicava un article sobre el nou seleccionador català i, a part de repetir les tesis més tronades del nacionalisme espanyol sobre el nacionalisme català i sobre la nostra llengua, feia una giragonsa ben curiosa. Amb una falta absoluta de professionalitat periodística, s’inventava l’argument dient que el catalanisme s’avergonyia del fet que Cruyff no parlés i no volgués parlar català; però, a l’hora, conseqüent amb les seves invencions, trobava incoherent aquest nomenament de la Federació catalana de futbol, avalat pel Govern català, per la Secretaria General de l’esport regida per ERC, o per l’inefable President independentista del Barça Joan Laporta. S’inventa la història del llop que es menja els nens petits, i després titlla d’incoherent el presumpte llop perquè es posa a jugar amb els nens en lloc de cruspir-se’ls. És el mateix que va passar quan ERC va possibilitar l’elecció de José Montilla com a President de la Generalitat; va sortir de boca de nacionalistes espanyols la idea que un “xarnego” no podia ocupar el càrrec de President, i menys venint de la mà dels perniciosos i excloents independentistes. Ho deien perquè ells trobarien inconcebible i no haurien permès mai que una persona no nascuda a Espanya arribés a ser President del Govern espanyol, de la mateixa manera que el fals periodista del The Times hauria trobat inconcebible fer seleccionador anglès algú que afirmés no estar disposat a parlar la llengua Shakespeare.
De fet, és el mateix que passa al País Basc on la Justícia s’acarnissa amb els sectors abertzales més dialogants i partidaris de trobar una via pacífica al conflicte. Perquè un cop feta la invenció que un bon abertzale ha de ser forçosament violent, no poden tolerar que n’hi hagi que optin per la via política del diàleg i de la negociació; per això van trobar inacceptable la treva d’ETA i es van dedicar, i es dediquen, a boicotejar qualsevol intent de sortida no violenta.
The Times publicava un article sobre el nou seleccionador català i, a part de repetir les tesis més tronades del nacionalisme espanyol sobre el nacionalisme català i sobre la nostra llengua, feia una giragonsa ben curiosa. Amb una falta absoluta de professionalitat periodística, s’inventava l’argument dient que el catalanisme s’avergonyia del fet que Cruyff no parlés i no volgués parlar català; però, a l’hora, conseqüent amb les seves invencions, trobava incoherent aquest nomenament de la Federació catalana de futbol, avalat pel Govern català, per la Secretaria General de l’esport regida per ERC, o per l’inefable President independentista del Barça Joan Laporta. S’inventa la història del llop que es menja els nens petits, i després titlla d’incoherent el presumpte llop perquè es posa a jugar amb els nens en lloc de cruspir-se’ls. És el mateix que va passar quan ERC va possibilitar l’elecció de José Montilla com a President de la Generalitat; va sortir de boca de nacionalistes espanyols la idea que un “xarnego” no podia ocupar el càrrec de President, i menys venint de la mà dels perniciosos i excloents independentistes. Ho deien perquè ells trobarien inconcebible i no haurien permès mai que una persona no nascuda a Espanya arribés a ser President del Govern espanyol, de la mateixa manera que el fals periodista del The Times hauria trobat inconcebible fer seleccionador anglès algú que afirmés no estar disposat a parlar la llengua Shakespeare.
De fet, és el mateix que passa al País Basc on la Justícia s’acarnissa amb els sectors abertzales més dialogants i partidaris de trobar una via pacífica al conflicte. Perquè un cop feta la invenció que un bon abertzale ha de ser forçosament violent, no poden tolerar que n’hi hagi que optin per la via política del diàleg i de la negociació; per això van trobar inacceptable la treva d’ETA i es van dedicar, i es dediquen, a boicotejar qualsevol intent de sortida no violenta.