És habitual, encara que ben poc rigorós, que la gent elabori teories i estableixi principis generals a partir d’experiències molt concretes i, a vegades, fins i tot personals. Qui no ho ha fet més d'una vegada! I com que elucubrar és gratis, almenys de moment, tothom es veu amb cor de donar receptes i consells per a sortir de la crisi; sovint veiem en mitjans de comunicació, potser en un ben intencionat intent de donar una mica d’ànims i de crear un cert aire d’optimisme, exemples i models de com sortir de l’atzucac on ens trobem, a base de l’emprenedoria, de la innovació o de l’exportació.
Les actuals condicions laborals que han imposat els governs estan pensades per a què ningú cregui tenir un lloc de treball segur (ara ja estan mirant d’aplicar aquest criteri també al funcionariat), i en qualsevol cas amb uns sous molt més baixos del que havien estat fins ara. És a dir que les polítiques econòmiques van orientades a frenar el consum i, per tant, a arruïnar petites i mitjanes empreses que depenguin només del mercat intern. Ergo, la conclusió és clara: cal innovar i mirar cap als mercats exteriors. És cert que hi ha determinades empreses, fins i tot petites, que poden suplir amb escreix la pèrdua del mercat intern a través de les exportacions. Però la recepta ni és vàlida per a tothom ni està exempta de riscos. És el mateix que passa als qui tenen la gosadia d’apostar per la innovació, en la recerca de nous productes o serveis, o simplement plantant-se pel seu compte. La crisi s’està emportant per endavant moltes petites i mitjanes empreses com a conseqüència lògica, i no pas inconscient, de les polítiques d’austeritat; però té també unes altres conseqüències derivades d’aquesta panacea que sovint ens presenten els mitjans de comunicació basada en les exportacions, la innovació i l’anomenada emprenedoria.
Quanta gent, havent estat víctimes de la crisi, trobant-se sense feina, no ha esmerçat els seus estalvis o les quantitats percebudes per la indemnització d’acomiadament a emprendre una aventura fallida de petit empresari o d’autònom emprenedor. No n’he vist cap estudi en concret, però a risc de caure en el que apuntava al principi, aventuraria dir que justament ara, amb tantes dificultats econòmiques, és quan s’obren i es tanquen a una velocitat de vertigen més petites empreses, botigues i tallers. Només cal fer un tomb pel carrer per observar persianes abaixades de negocis estrenats de poc. Per a cada persona implicada deu ser un drama veure com se’n va en orris la darrera esperança de sortir del pou, havent-hi esmerçat els pocs estalvis que li quedaven; però per al país, ens podem permetre aquesta disbauxa d’inversions fallides i d’obertures de locals que acaben tancats al cap de ben poc?