No és cap excusa, per més que sigui una realitat, disculpar una acció poc adequada amb l’argument que els altres també ho han fet abans. És cert que, en política, sobretot en aquesta política rastrera de gent que es posa com a principal i únic objectiu l’assoliment o la conservació del poder, hom aprofita qualsevol escletxa per a criticar, posar pals a les rodes i carregar els neulers fins i tot en temes en els quals no caldria donar-hi més voltes ni buscar-hi cinc peus al gat. Que les investigacions policials sobre l’incendi d’Horta de Sant Joan hagin acabat desmentint la versió oficial de la fortuïtat del foc, no hauria de tenir cap més significació política, a no ser que s’hagués amagat informació deliberadament per a encobrir algú. Però no sembla que sigui el cas.
No entenc, doncs, l’actitud dels convergents, així com la dels partits nacionalistes espanyols (PP i Ciutadans) de voler buscar responsabilitats polítiques en un desgraciat incident com aquest. Com passa en moltes altres activitats públiques, és evident que els polítics han de refiar-se dels informes dels tècnics; i si aquests són erronis, com pot haver passat en aquest cas, l’únic que cal demanar-se és la idoneïtat i la preparació dels tècnics en qüestió. Em sembla absurd pretendre carregar contra el President Montilla o el Conseller Baltasar pel fet d’haver donat per bo l’informe dels bombers o dels agents forestals. O més que absurd, un recurs de baixa estopa amb mires absolutament electoralistes.
Un cas ben diferent és el de la gestió de l’aeroport del Prat. Aquí no hi ha informes tècnics que valguin, sinó enganys deliberats dels responsables polítics de la negociació. Fins ara, els representants catalans del tripartit que negociaven amb el Ministeri de Foment el nou model de gestió de l’aeroport del Prat, així com el mateix ministre José Blanco, ens venien la història que la Generalitat hi tindria “un paper determinant”. Així ho havia assegurat el mateix Ministre, i semblava que el debat podia estar en la interpretació d’aquest concepte de “determinant”. Ara resulta que el Ministre admet que el que ell deia, i així ens ho ratificaven els representants del tripartit, era absolutament fals: “mai va estar a sobre de la taula cedir el control del Prat a la Generalitat”, ha dit el Ministre. A diferència del tema dels incendis d’Horta de Sant Joan, aquí sí que hi ha hagut engany deliberat; s’ha mentit al Parlament i a l’opinió pública fent-nos creure que s’estava negociant la participació “determinant” de la Generalitat en la gestió de l’aeroport. I les responsabilitats són compartides pels tres socis del Govern. Per dignitat i per honestedat política, caldria demanar dimissions per haver mantingut una farsa com aquesta, amb l’objectiu de continuar donant suport a un Govern espanyol que no té cap interès per a potenciar l’aeroport del Prat si no és com a complement o apèndix del de Barajas.
Hi ha, només una excusa que podria atenuar la responsabilitat de l’engany: les falses promeses i les mentides que ens havien explicat fins ara eren promeses i paraules del Govern Zapatero i dels seus subalterns. Paraules i promeses que fa temps que no tenen cap mena de valor.
No entenc, doncs, l’actitud dels convergents, així com la dels partits nacionalistes espanyols (PP i Ciutadans) de voler buscar responsabilitats polítiques en un desgraciat incident com aquest. Com passa en moltes altres activitats públiques, és evident que els polítics han de refiar-se dels informes dels tècnics; i si aquests són erronis, com pot haver passat en aquest cas, l’únic que cal demanar-se és la idoneïtat i la preparació dels tècnics en qüestió. Em sembla absurd pretendre carregar contra el President Montilla o el Conseller Baltasar pel fet d’haver donat per bo l’informe dels bombers o dels agents forestals. O més que absurd, un recurs de baixa estopa amb mires absolutament electoralistes.
Un cas ben diferent és el de la gestió de l’aeroport del Prat. Aquí no hi ha informes tècnics que valguin, sinó enganys deliberats dels responsables polítics de la negociació. Fins ara, els representants catalans del tripartit que negociaven amb el Ministeri de Foment el nou model de gestió de l’aeroport del Prat, així com el mateix ministre José Blanco, ens venien la història que la Generalitat hi tindria “un paper determinant”. Així ho havia assegurat el mateix Ministre, i semblava que el debat podia estar en la interpretació d’aquest concepte de “determinant”. Ara resulta que el Ministre admet que el que ell deia, i així ens ho ratificaven els representants del tripartit, era absolutament fals: “mai va estar a sobre de la taula cedir el control del Prat a la Generalitat”, ha dit el Ministre. A diferència del tema dels incendis d’Horta de Sant Joan, aquí sí que hi ha hagut engany deliberat; s’ha mentit al Parlament i a l’opinió pública fent-nos creure que s’estava negociant la participació “determinant” de la Generalitat en la gestió de l’aeroport. I les responsabilitats són compartides pels tres socis del Govern. Per dignitat i per honestedat política, caldria demanar dimissions per haver mantingut una farsa com aquesta, amb l’objectiu de continuar donant suport a un Govern espanyol que no té cap interès per a potenciar l’aeroport del Prat si no és com a complement o apèndix del de Barajas.
Hi ha, només una excusa que podria atenuar la responsabilitat de l’engany: les falses promeses i les mentides que ens havien explicat fins ara eren promeses i paraules del Govern Zapatero i dels seus subalterns. Paraules i promeses que fa temps que no tenen cap mena de valor.