La sensació que té la gent és que la política és un immens fangar on tothom hi està més o menys emmerdat. Els casos de corrupció omplen els jutjats, i aquests dilaten en el temps tant com poden les sentències per perjudicar el mínim els partits afins. Així, mai s’arriba a jutjar polítics en actiu, sinó antics dirigents; i això no fa tan mal. Naturalment que els grans partits sempre són els més implicats, si més no perquè tenen molts més fronts oberts i moltes més possibilitats que se’ls hagin colat desaprensius disposats a “viure de la política”; els partits de dretes també ho tenen molt més fàcil que els d’esquerres, tant perquè el seu electorat els ho disculpa molt més fàcilment com perquè qui està ficat en mil i una empreses també té més recursos per embolicar la troca. Una persona que té com a font d’ingressos un únic sou, encara que sigui un sou de diputat o de Director General, difícilment podrà desviar milions sense que se li vegi el llautó.
Aquesta hauria de ser la gran oportunitat per als partits minoritaris, i sobretot per als partits d’esquerres que, almenys aparentment, es troben lliures de sospites de corrupció. Però és evident que no. Tant ICV com Esquerra estan disposats a jugar brut i a enfangar-se igual que els altres, amb actuacions de cobertura de segons quines corrupcions, amb l’intent de barrejar i crear sospites arreu, convençuts que sempre hi sortiran guanyant. I és entre tots plegats, sense excepció, que s’acaba donant aquesta imatge generalitzada de la perversió de la política. Està molt bé que es creïn comissions d’investigació per a casos com el del Palau; però no és un joc net, i alguna cosa deu amagar, quan es diu que per al cas Palau, si; però per al Pretòria, no. O quan es demana la compareixença de dirigents d’un partit, i dels altres, no; tot i que Castells, per exemple, pot estar directament implicat per la requalificació dels usos dels edificis que havien d’anar destinats a l’Hotel del Palau (o millor dit, del Millet). O quan no es vol clarificar què ha passat amb tants i tants informes entre falsos, inexistents, inútils o injustificats, de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona. L’aparició d’un nom en un sumari, tot i que el jutge no hi hagi vist prou indicis de delicte com per encausar-lo, és posat ràpidament sota sospita pels adversaris polítics, els mateixos que no volen saber-hi res quan el que hi apareix és un dels seus.
L’actuació del conjunt de les forces polítiques catalanes és lamentable. No hi ha cap partit que demostri una clara voluntat de tractar tots els casos de presumpte corrupció per igual, que estigui disposat a no deixar cap sospita per aclarir, que apliqui el mateix criteri de presumpció d’innocència i de necessitat de transparència en tots els casos i sense distinció del color polític. Segur que hi ha dirigents o ex dirigents implicats en casos de corrupció, i d’alguns partits més que d’altres, però tots aprofiten el fangar per mirar d’esquitxar l’adversari alhora que es tapen o es disculpen les vergonyes pròpies o les dels socis de Govern. En aquest intent de treure el màxim partit de les esquitxades, fins i tot encara que estiguin poc fonamentades, el que s’acaba fent és d’una banda esquitxar tothom, i de l’altra diluir els veritables casos de corrupció en majúscules.
Aquesta hauria de ser la gran oportunitat per als partits minoritaris, i sobretot per als partits d’esquerres que, almenys aparentment, es troben lliures de sospites de corrupció. Però és evident que no. Tant ICV com Esquerra estan disposats a jugar brut i a enfangar-se igual que els altres, amb actuacions de cobertura de segons quines corrupcions, amb l’intent de barrejar i crear sospites arreu, convençuts que sempre hi sortiran guanyant. I és entre tots plegats, sense excepció, que s’acaba donant aquesta imatge generalitzada de la perversió de la política. Està molt bé que es creïn comissions d’investigació per a casos com el del Palau; però no és un joc net, i alguna cosa deu amagar, quan es diu que per al cas Palau, si; però per al Pretòria, no. O quan es demana la compareixença de dirigents d’un partit, i dels altres, no; tot i que Castells, per exemple, pot estar directament implicat per la requalificació dels usos dels edificis que havien d’anar destinats a l’Hotel del Palau (o millor dit, del Millet). O quan no es vol clarificar què ha passat amb tants i tants informes entre falsos, inexistents, inútils o injustificats, de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona. L’aparició d’un nom en un sumari, tot i que el jutge no hi hagi vist prou indicis de delicte com per encausar-lo, és posat ràpidament sota sospita pels adversaris polítics, els mateixos que no volen saber-hi res quan el que hi apareix és un dels seus.
L’actuació del conjunt de les forces polítiques catalanes és lamentable. No hi ha cap partit que demostri una clara voluntat de tractar tots els casos de presumpte corrupció per igual, que estigui disposat a no deixar cap sospita per aclarir, que apliqui el mateix criteri de presumpció d’innocència i de necessitat de transparència en tots els casos i sense distinció del color polític. Segur que hi ha dirigents o ex dirigents implicats en casos de corrupció, i d’alguns partits més que d’altres, però tots aprofiten el fangar per mirar d’esquitxar l’adversari alhora que es tapen o es disculpen les vergonyes pròpies o les dels socis de Govern. En aquest intent de treure el màxim partit de les esquitxades, fins i tot encara que estiguin poc fonamentades, el que s’acaba fent és d’una banda esquitxar tothom, i de l’altra diluir els veritables casos de corrupció en majúscules.