Des del primer Tripartit, el Departament de Governació ha anunciat als quatre vents la impulsió de dos grans projectes: la nova divisió territorial, i la Llei electoral catalana. De temptatives, segur que n’hi ha hagut moltes, però cap no ha acabat de reeixir. I la raó és ben senzilla: a ningú interessa ni una nova divisió territorial ni una Llei electoral pròpia; o millor dit, a tothom interessa només en la mesura que puguin afavorir els interessos del partit. Cadascú, el seu. Per tant, el consens que necessiten aquestes lleis és molt difícil.
La desafecció dels ciutadans envers la política i els polítics no és fruit de l’atzar, ni molt menys d’un cansament inevitable per la cosa pública, sinó el resultat d’un treball abnegat i persistent dels nostres dirigents que s’entesten dia a dia a deixar clar que l’únic objectiu és la consecució i el manteniment de les poltrones de poder. No és difícil trobar gent que t’etziba: “n’estic tan cansat de tots plegats, que no aniré més a votar”. I davant del raonament que sempre tenim l’opció de votar el menys dolent, el menys pervers, el menys corrupte, s’hi refermen dient: “que ho vegin que ja n’estem tips”. I ho diuen com si fos una manera de castigar els polítics, quan a aquests ja els va bé aquest passotisme general envers la política, si més no perquè en la seva petulància creuen que segurament hi haurà més desafeccions en els votants dels altres i per tant ells encara en poden sortir beneficiats.
No tenim nova Llei electoral senzillament perquè els partits, abans de fer una proposta en base a criteris raonables, calculen quina seria la fórmula que millor els beneficiaria, i a partir d’aquesta premissa intenten trobar les argumentacions o justificacions necessàries per a defensar-la. Tant és així, que els socialistes defensen a ultrança tant la idea del vot igual per a tothom, prescindint del territori, com la idea oposada de repartir el valor dels vots en funció del territori. Amb la proposta dels socialistes catalans aplicada al País Basc, la majoria nacionalista seria absoluta, fins i tot amb la tupinada antidemocràtica d’eliminar les llistes més molestes. I al revés, amb la proposta dels socialistes bascos aplicada a Catalunya, la majoria absoluta dels convergents seria inevitable, i amb un pes molt més gran d’ERC en detriment d’Iniciativa. I el mateix podem dir del posicionament dels Populars que a nivell de l’Estat espanyol ja els va bé que els ciutadans de Sòria tinguin una representació parlamentària molt més elevada del que els correspondria pel nombre d’habitants, sempre que això no es vulgui aplicar en la mateixa proporció a Catalunya o al País Valencià, perquè aleshores hi sortirien perdent.
La desafecció dels ciutadans envers la política i els polítics no és fruit de l’atzar, ni molt menys d’un cansament inevitable per la cosa pública, sinó el resultat d’un treball abnegat i persistent dels nostres dirigents que s’entesten dia a dia a deixar clar que l’únic objectiu és la consecució i el manteniment de les poltrones de poder. No és difícil trobar gent que t’etziba: “n’estic tan cansat de tots plegats, que no aniré més a votar”. I davant del raonament que sempre tenim l’opció de votar el menys dolent, el menys pervers, el menys corrupte, s’hi refermen dient: “que ho vegin que ja n’estem tips”. I ho diuen com si fos una manera de castigar els polítics, quan a aquests ja els va bé aquest passotisme general envers la política, si més no perquè en la seva petulància creuen que segurament hi haurà més desafeccions en els votants dels altres i per tant ells encara en poden sortir beneficiats.
No tenim nova Llei electoral senzillament perquè els partits, abans de fer una proposta en base a criteris raonables, calculen quina seria la fórmula que millor els beneficiaria, i a partir d’aquesta premissa intenten trobar les argumentacions o justificacions necessàries per a defensar-la. Tant és així, que els socialistes defensen a ultrança tant la idea del vot igual per a tothom, prescindint del territori, com la idea oposada de repartir el valor dels vots en funció del territori. Amb la proposta dels socialistes catalans aplicada al País Basc, la majoria nacionalista seria absoluta, fins i tot amb la tupinada antidemocràtica d’eliminar les llistes més molestes. I al revés, amb la proposta dels socialistes bascos aplicada a Catalunya, la majoria absoluta dels convergents seria inevitable, i amb un pes molt més gran d’ERC en detriment d’Iniciativa. I el mateix podem dir del posicionament dels Populars que a nivell de l’Estat espanyol ja els va bé que els ciutadans de Sòria tinguin una representació parlamentària molt més elevada del que els correspondria pel nombre d’habitants, sempre que això no es vulgui aplicar en la mateixa proporció a Catalunya o al País Valencià, perquè aleshores hi sortirien perdent.
I és que la política és quelcom massa seriós com per deixar-la en mans dels polítics. Almenys d’aquesta mena de polítics corruptes i deshonestos que prioritzen l’interès del partit, i per tant l’interès personal de viure de la moma, a l’interès del país. Per això els molesten molt més les veus crítiques que les desafeccions de la ciutadania.