Pàgines

divendres, 30 de gener de 2009

L’últim home que parlava català

Carles Casajuana ha estat el guanyador de la 29a edició del Premi Ramon Lull, convocat per Editorial Planeta. Evidentment, no parlaré del contingut de l’obra guanyadora de la qual no en tinc més referències que les aparegudes a la premsa, però sí de la hipòtesi que planteja. Hi pot haver un darrer parlant del català, o de qualsevol altra llengua? O dit d’una altra manera, el risc de la desaparició del català passa per la reducció dràstica dels seus parlants fins arribar a poder identificar el darrer parlant?. Sincerament crec que no.

Ara fa un any que vaig endegar el diccionari de les llengües del món LINGUAMUNDI. Aleshores registrava 5.972 llengües vives arreu del planeta. Una xifra sempre discutible, tant per la impossibilitat de tenir dades fiables i actualitzades de moltes llengües pràcticament desconegudes, com per la dificultat de definir en quin moment considerem com a morta una llengua, o la diversitat de criteris alhora de considerar uns parlars com a llengües diferents o com a dialectes d’un tronc comú. En qualsevol cas, un any després d’haver posat en marxa Linguamundi, seguint el mateix sistema de treball i, per tant, amb les mateixes limitacions i condicionants, el cens de llengües vives s’ha reduït a 5.881. I això que aquest any 2008 havia estat declarat l’Any Internacional de les llengües!.

En alguns casos, segons la informació disponible, el diccionari Linguamundi recull el darrer parlant de llengües extingides recentment. Però això només és possible quan es tracta de comunitats ètniques molt ben definides, que han viscut aïllades en un espai concret, i que els seus membres han anat perdent la llengua progressivament fins a quedar el darrer parlant. En la majoria dels casos, com li passaria al català, la mort de la llengua segueix altres processos que els de la simple reducció numèrica de parlants. Com a mínim podríem senyalar aquests passos o processos que segueixen les llengües en vies de desaparició: una pèrdua territorial (zones de Catalunya del Nord i del País Valencià); el trencament de la transmissió generacional com a primera llengua (també a la Catalunya del Nord i al País Valencià); esquarterament o dialectalització (és el cas evident de l’Occità, però també els intents del blavers valencians); la pèrdua d’àmbits d’ús (zones d’oci, àmbits universitaris o de negocis...); la degradació qualitativa o empobriment de la llengua (molts mitjans de comunicació); i un bilingüisme entès com a barreja més o menys inconscient de dues llengües sense més identificació que la funció instrumental (facilitat pel canvi automàtic i inconscient d’una a altra llengua).

Difícilment mai el català es trobarà en la situació de poder identificar l’últim parlant. Però sí que podria trobar-se, com li ha passat a l’occità, que d’un bon grapat de milions de parlants s’ha passat a un grapat de milions que el poden parlar, que en tenen coneixement, que en tenen unes nocions o que només els en resta un record.