Pàgines

diumenge, 16 de gener de 2011

Pobra Catalunya si Laporta o Carretero fossin Presidents!

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)
Amb aquesta expressió, el nacionalista espanyol Joan Ferran pretenia il·lustrar els mals que podrien caure sobre Catalunya si aconseguíssim la Independència. Ell donava per descomptada la poca capacitat de gestió tant del qui ha estat el President del Barça més exitós de la història com del qui havia estat Conseller de Governació en el primer Govern tripartit. És força cert que tant l’un com l’altre han malmès la seva imatge, com a mínim si ho comparem amb la que tenien ara fa un any. Hi ha hagut errors i relliscades que han fet que aquells que semblava que havien de revolucionar el panorama polític català hagin esdevingut l’un el cap d’un partit minoritari al Parlament que no arriba a formar Grup parlamentari propi, i l’altre descol·locat fora del Parlament. Però no és menys cert que, per malament que ho fessin, no els costaria gaire millorar qualsevol dels governs tripartits.

El que passa és que, de cap de les maneres, el problema de Catalunya no és ni serà la figura del seu President; el problema és no tenir un President, el que sigui, d’un Estat propi. L’argument del nacionalista espanyol es basa en la ridiculització del fet, moltes vegades insinuat, que una eventual independència ens resoldria tots els problemes. Se suposa que la gent no és tan il·lusa com per a creure que el sol fet de ser independents ja ens abocaria a la sortida de la crisi, ja milloraria automàticament el nostre nivell de vida, i ja viuríem en un paradís. Moralment, al menys per als nacionalistes, sentir-nos lliures sí que podria ser equiparable a viure en un paradís. Però, quan se situa Catalunya estadísticament en un rànquing de països europeus, no és tant per dir que automàticament ja seriem un país capdavanter com per dir no només que la independència és perfectament viable, sinó que és la dependència la que ens situa a la cua.

Ja s’ha explicat, però potser encara no suficientment entre la majoria de la població, el cost que hem de pagar els catalans pel fet de ser espanyols en forma de dèficit fiscal, de manca d’inversions, de peatges específics... Fins i tot hi ha qui ha fet números per veure què podríem arribar a fer amb el que paguem de més a l’Estat, uns 3.000 euros anuals per persona; i la veritat és que produeix vertigen imaginar la quantitat d’infraestructures, de millores dels serveis, d’increment de les prestacions... S’ha de ser una nacionalista molt radical per dir que es prefereix tenir pitjors vies de comunicació, un deficient sistema sanitari, un ensenyament públic precari, impossibilitat de fer polítiques reals de foment de l’ocupació i de l’activitat industrial, manca de recursos fins i tot per a complir amb lleis com la de la dependència, i tot per a poder continuar essent espanyol.

Està clar que tampoc seria del tot cert el càlcul matemàtic d’aplicar els diners que ens estalviaríem amb la independència, pel fet d’eliminar la sagnia del dèficit fiscal, directament a accions de Govern, perquè també les estructures d’Estat s’haurien d’engruixir. Però és que, quan nacionalistes espanyols com Joan Ferran clamen per mantenir-nos dins d’Espanya, no només renuncien a recuperar els diners del dèficit fiscal i donen per bo l’espoli, sinó que renuncien a molt més que això. De manera que, si bé el mimetisme d’aplicar els diners de l’espoli fiscal directament a inversions i prestacions per a la societat catalana pot resultat un xic exagerat, es queda força curt si tenim en compte les altres renúncies implícites en la manca d’un Estat propi.

Les dificultats de l’aeroport del Prat no provenen només de la manca d’inversions, sinó de la política d’Estat, d’estat espanyol, que és nociva per a Catalunya, per al sector dels serveis, per al turisme i per a les indústries. Les reticències del Govern espanyol a donar suport al corredor del Mediterrani, també perjudiquen la nostra economia, la de Catalunya, la del País Valencià, però també la d’Andalusia i del conjunt de l’Estat; els espanyols prefereixen perjudicar-se ells mateixos per tal d’evitar el que podria ser molt beneficiós per als Països Catalans. Quan a Europa es negocia, posem pel cas, el suport que s’ha de donar a determinats conreus casualment sempre en surten malparats els que tenen més pes a Catalunya, senzillament perquè no tenim cap Govern que defensi els nostres interessos. I encara que pugui semblar més anecdòtic, quan a Hollywood ens neguen la possibilitat de presentar-hi pel·lícules candidates als Òscars o quan no ens permeten participar en competicions esportives internacionals, amb l’únic argument que només hi admeten Estats, estan limitant possibilitats de projecció exterior que també tenen les seves repercussions econòmiques. I és que a Catalunya estem perdent constantment oportunitats per la simple raó de no tenir Estat propi; fins al punt que al marge de consideracions de tipus de sentiment nacional (per mi igualment importants), i fins i tot al marge del dèficit fiscal i del tracte discriminatori que rebem de l’Estat, ens convindria assolir la independència.

Quan nacionalistes espanyols com Joan Ferran escarneixen els independentistes és perquè prioritzen el seu odi contra el país i contra el benestar de la gent (de tota la gent, se senti o no catalana, catalanista o nacionalista). Amb l’únic cosa que coincidiria en relació a la frase de Joan Ferran és que la independència no serà una cosa personal de ningú; ni de Laporta, ni de Carretero, ni de Mas... Amb una Catalunya independent, els beneficis per al conjunt del país seria moltíssims, fos qui fos el president. Si m’ho apuren, fins i tot encara que el president tornés a ser un home tan gris com José Montilla.