El diari The
New York Times publicava dies enrere una llista de delinqüents defraudadors
espanyols que dipositaven les seves fortunes a Suïssa sense que fossin
declarades al fisc espanyol. El tema venia per uns reportatges sobre la família
Botín, en els quals es posava de manifest el frau institucionalitzat existent a
Espanya i la protecció especial que reben els grans defraudadors per part de
l’Estat, de l’administració de la
Justícia i dels mitjans de comunicació més importants; uns
perquè devien cobrar les seves comissions, altres per no veure perjudicada la
seva carrera professional i encara alguns temorosos que els sigui retirada la
publicitat.
Va ser un
treballador del banc suís HSBC qui, en considerar-se maltractat per l’entitat
bancària, va decidir publicar el nom de les persones que dipositaven la “seva”
fortuna al banc sense declarar-la al país d’origen. En aquest cas, s’ha
d’entendre que el possessiu “seva” no es refereix a la propietat legítima del
diner sinó a què estava a les seves mans després d’haver-lo "requisat". Com que els
pocs mitjans que se n’han fet ressò s’han limitat a copiar-ne un primer
extracte, dels 569 delinqüents defraudadors espanyols que figuraven la llista
només n’han transcendit uns quants. Hi ha evidentment homes de finances com el
mateix Emilio Botín i la seva família, però sobretot polítics majoritàriament
del Partit Popular, començant per José Maria Aznar i continuant per la Dolores de Cospedal,
Eduardo Zaplana, Rodrigo Rato, Ángel Acebes, Pio Cabanillas o Isabel Tocino;
probablement el PSOE no en vol fer qüestió perquè també hi té la seva
representació a la llista, amb noms com Miguel Boyer, Carlos Solchaga o Jordi
Sevilla. No deu pas ser casualitat que els catalans que figuren a la llista han
estat, prèviament, ministres a Madrid, ja sigui amb el PP, com l’Anna Birulés o
el Josep Piqué, ja sigui amb el PSOE com és el cas de Narcís Serra.
I és que la
corrupció està perfectament instal·lada i organitzada des de les esferes del
poder, des del mateix poder que els garanteix una total impunitat. Potser per
això, polítics catalans de segona fila prefereixen renunciar a plantejaments
mínimament sobiranistes, tot esperant que algun dia, en recompensa pels serveis
prestats, els toqui alguna cartera ministerial, i amb ella l’entrada al cercle
de la corrupció institucionalitzada. Ja podem anar reclamant lleis de
transparència, si els qui ostenten el poder són una banda delinqüents que es
recolzen mútuament per garantir-se la total impunitat. Altra cosa hauria estat si en lloc dels membres de la banda del Bàrcenas, haguessin aparegut a la llista el nom de Pujol o de Mas; aleshores, la fiscalia, hisenda, la policia i els polítics dels partits que sí que hi apareixen dirien que la seva obligació és investigar-ho a fons i amb totes les conseqüència. És el que fa tenir el poder.