Pàgines

dissabte, 18 de juliol de 2009

L’amenaça del PP ens deixa al descobert

El Partit Popular no pot amagar les seves ires perquè el nou model de finançament ha intentat corregir, ni que sigui mínimament, la situació d’espoli que patia Catalunya. Per al Partit Popular Catalunya ha tingut un tracte excessivament favorable, que farà que només un 75% del seu esforç fiscal vagi a parar al fons comú de l’Estat, i en definitiva que fent una aportació vint punts per sobre de la mitjana espanyola arribem a rebre’n entre dos i cinc punts per sobre. O sia que per al Partit Popular, també per al Partit Popular de Catalunya, els catalans rebrem massa diners.

No és res de nou. Aquesta opinió també era i és compartida en bona mesura pel PSOE amb la diferència que ara Zapatero necessitava els catalans per a sobreviure políticament. No ens ha d’estranyar quan ens hem passat 30 anys, amb governs d’uns i altres, amb sistemes de finançament que espoliaven Catalunya, i amb l’agreujant d’una clara i premeditada discriminació pel que fa a les inversions públiques. El nou sistema de finançament no resol el tema, però com a mínim el suavitza. Peix al cove. Com diuen els socialistes catalans, és un sistema just des del punt de vista d’una Espanya autonòmica que manté les cotes de solidaritat de les comunitats més productives, però sense escanyar-les tant com abans; i, en definitiva, també segons els socialistes catalans és un sistema que cohesiona l’Estat espanyol perquè fa que tothom s’hi pugui sentir més còmode. Des d’aquesta perspectiva autonomista, el nou model de finançament no és tan dolent com això. Ara, des d’una perspectiva independentista, ja és tota una altra cosa.

Però el Partit Popular ja ha amenaçat que, quan torni a governar, reobrirà el tema per a reconduir-lo segons els paràmetres d’espoli anteriors. Tampoc és res de nou. El que passa és que aquesta amenaça del Partit Popular podrà fer-se realitat sobre la base de l’error que s’ha comès amb la negociació del nou sistema de finançament. Diuen que el Govern ha negociat durant tot un any per arribar a esgarrapar el que ha pogut. I el problema no és, com diuen els convergents, si s’hauria pogut esgarrapar un xic més, sinó que el problema, l’error, és haver encetat una negociació sobre el compliment d’una Llei. Quan s’elabora una Llei, com la de l’Estatut, hi pot haver totes les negociacions polítiques que calgui; però un cop aprovada, no. No es negocia el compliment de les lleis, ni es pot donar per bo el resultat d’una negociació que impliqui només el compliment parcial de la llei, o dit d’una altra manera que suposi l’incompliment d’una part de la llei. Amb aquest precedent de considerar l’Estatut només un document de bases, l’aplicació del qual pot ser discutible en funció del color polític del qui governa i en funció de la conjuntura del moment, el Partit Popular podrà complir la seva amenaça.

No només vivim sotmesos en un Estat que ben just si ens permet un migrat Estatut, negant-nos el dret a decidir sobre el nostre futur, sinó que a més aquest migrat Estatut tampoc el consideren com una Llei bàsica que calgui complir.