Durant més
de deu anys vaig presentar un programa d’entrevistes i debats en un canal de
televisió comarcal. Val a dir que, com a norma, no s’hi tractava de temes
locals sinó que volíem tenir una perspectiva d’àmbit nacional, amb els
principals polítics i comentaristes del moment. I deu anys, essent com sóc ferm
partidari del debat i de l’autocrítica permanent, donen per a treure’n més
d’una conclusió.
El debat
comença malament quan alguna de les parts surt amb l’obsessió de convèncer
l’adversari o la resta de contertulians; l’important és que cadascú procuri
explicar-se el millor possible per tal que els altres, fins i tot sense
compartir en absolut les seves opinions, com a mínim puguin comprendre’l. Poca
cosa es pot aportar des de posicions tancades, obsessives o maniquees, en què
el món es divideix entre bons i dolents, és a dir entre el “jo” i els altres.
Quan el debat cau a la categoria de propaganda partidista deixa de tenir cap
mena d’interès; fins i tot tenint punts de raó, els seus raonaments no tenen
pas més credibilitat que l’anunci de qualsevol sabó que “renta més blanc que
qualsevol altre”.
Els qui
tenen un escàs discurs intel·lectual, i tenen el desmesurat afany de
proselitisme de partit, acostumen a treure de forma reiterada i obsessiva els
mateixos arguments que els serveixen per a qualsevol situació; els temes més
dissemblants s’expliquen tots per la mateixa obsessió. I aquesta mateixa mena
de tertulians, també per la manca d’arguments propis, han de fugir d’estudi i
respondre amb temes que no vénen al cas. Acostumen a ser incapaços d’admetre
que la raó mai no rau a un sol bàndol, que no hi ha un únic camí per a assolir
un mateix objectiu i, sobretot, que la societat seria inimaginable amb una sola
visió i que, per tant, les diferents opcions acostumen a ser complementàries i
necessàries totes elles (o com a mínim unes quantes).
Per
l’interès televisiu, en el sentit de captar audiència, pot ser interessant que
hi hagi posicions molt dispars i, si pot ser, crispades. Però és exactament el
contrari del que interessa per a un debat realment productiu i en profunditat.
En la mesura que les posicions no difereixen massa, com per exemple el debat
entre independentistes que hi podria haver en aquest DGS, cal filar més prim i
això implica haver de precisar i matisar molt més. Però, això pressuposa també
un bon nivell de capacitat d’anàlisi; i si hom no n’és capaç es pot caure
fàcilment en la radicalització estèril i partidista, com l’únic recurs que els
queda per a poder donar raonament a una opció en contra de les altres. Sempre
hi ha qui de l’anècdota i del fet circumstancial en fa categoria transcendent,
que li serveix per a desqualificar l’adversari més que per a rebatre una idea.
I ja no
diguem quan, en aquest afany de ser més papista que el Papa, de voler
sacralitzar opinions que serien respectables si fossin raonades i exposades amb
serenitat, hom s’empesca una retòrica que fuig dels criteris lèxics normalment
acceptats. Perquè, aleshores, el debat rigorós esdevé impossible donat que les
paraules ja no volen dir el que normativament i socialment tenim establert; o
bé, hauríem de començar de nou definint què vol dir cada terme que hom està
emprant.
En
definitiva, podem entendre el debat com un espai on cadascú hi aboca les seves
dèries i les seves obsessions, o bé un punt de trobada on el raonament, amb el
qual s’hi pot estar d’acord o s’hi pot discrepar absolutament, esdevé
intel·ligible per a les parts. I perquè això sigui possible, perquè el debat
sigui realment profitós i enriquidor és imprescindible que hi hagi un equilibri
pel que fa al nivell i capacitat de raonament dels ponents.
I totes
aquestes consideracions vénen a tomb perquè entenc que, en aquest àmbit de
l’independentisme, molts espais de debat es malmeten i perden tot el seu
interès per l’exhibicionisme de tot un seguit de tertulians que rebaixen el to
del debat a la insignificança, amb exabruptes, sortides de to obsessives i
intromissions de caràcter personal inacceptables. En més d’una ocasió, he estat
a punt d’intervenir en algun d’aquest debats i ho he deixat córrer en veure la
rastellera d’estirabots que m’han precedit.
Alguns
diaris, com ara Tribuna.cat, opten per no permetre-hi comentaris, en d’altres
són els autors dels articles els qui ho limiten, i en aquells en què els
comentaris són obert a tothom qui ho desitgi no queda altre remei que no entrar
en aquest joc, i no respondre sinó els comentaris fets amb rigor, serietat i
respecte.
