Pàgines

dilluns, 16 de juliol del 2012

Mesures perverses, injustes i inútils

Tampoc devia estranyar tant quan el Govern espanyol donava a conèixer l’abast de les mesures econòmiques que havia pres en el darrer Consell de Ministres. En roda de premsa, no es va dir tot el que s’havia aprovat, en alguns casos es va mentir per dissimular-ne la gravetat i, sobretot, es van negar a donar xifres amb l’excusa que l’important era la intencionalitat de les mesures més que els resultats concrets que se’n derivaven. Res de nou en un Govern que ha fet de l’engany i la mentida la seva norma habitual.

La mateixa informació que es negava als mitjans de comunicació, i per tant a l’opinió pública, es donava als poders econòmics internacionals dels quals depèn aquest Govern per a finançar-se. Una bona mostra del nivell de compromís i de dependència de l’executiu de Mariano Rajoy envers els poders econòmics, en contrast amb el menyspreu que sent per al conjunt de la ciutadania a la qual fa pagar els desastres de la seva gestió. Però també s’ha d’entendre que Don Mariano tenia les seves raons per a actuar d’aquesta manera: les mesures preses, sobretot si es quantifiquen, revelen la intencionalitat clara de les seves mesures que, només tangencialment, tenen a veure amb la necessitat de reduir el dèficit. Les exigències que el Govern espanyol fa cap a les autonomies i cap al món local no les té cap a la mateixa administració central: Les fonts principals del dèficit espanyol es mantenen intactes i es retallen ben poc les estructures d’un Estat sobredimensionat i malversador: una monarquia tan obsoleta com inútil, un Senat perfectament prescindible, uns Ministeris que deixen de tenir sentit si totes les competències estan traspassades, unes absurdes inversions megalòmanes... L’interès per reduir dràsticament el dèficit, doncs, no es veu per enlloc. En canvi, sí que les mesures, amb les xifres que pretenia amagar el Govern, palesen la perversa intencionalitat política: el que hi ha, per damunt de tot, és una voluntat recentralitzadora a base de recuperar competències, d’ofegar econòmicament i fer inviable el sistema autonòmic; es posa en evidència que totes les  mesures van adreçades a fer pagar la crisi als treballadors, als jubilats i als més desprotegits, però sense tocar gens ni mica els interessos de les grans fortunes a les quals fins i tot se’ls aplana el camí per deixar impune els delictes fiscals o l’especulació urbanística que transgredeix la llei de costes; hi ha també un acarnissament envers la cultura, una mal aliada de la hipocresia, de les imposicions i de l’acriticisme que voldria el Govern espanyol...

Però hi ha encara una altra raó que explicaria per què el Govern espanyol va amagar la informació sobre l’abast real, quantificable amb xifres, de les mesures preses. Al darrere de totes aquestes mesures no hi ha cap estudi seriós ni objectiu, sinó una simple obsessió ideològica per afavorir els més poderosos i carregar el neulers contra les autonomies, contra la cultura i contra la ciutadania en general. I les xifres donades, fetes a cop d’ull, són impresentables, o presentables només de cara a la galeria, confiant en l’estultícia dels mercats. La xifra donada, per exemple, de l’hipotètic increment de recaptació amb els nous tipus de l’IVA és absolutament falsa; la mateixa condescendència del Govern envers els grans defraudadors farà que la major recaptació per aquest concepte quedi anul·lada per una baixada del consum (i per tant més crisi, més atur, i més dèficit de les arques públiques) i per un increment del frau. Les mesures d’aquest esperpèntic Govern són ideològicament perverses, tremendament injustes i absolutament inútils.