Una constant
dels articles d’aquests sis anys del meu Bloc de notes és que als catalans ens
ha tocat sempre fer el paper del cornut que a més ha de pagar el beure. No
solament patim un espoli constant i insostenible, sinó que, per postres, els
mateixos que ens espolien són els que ens retreuen les conseqüències d’aquest
espoli. És aquella ja coneguda arrogància tan hispànica de no conformar-se amb
l’abús del qui ostenta el poder sobre els seus subjugats, sinó que per acabar-ho d’arrodonir n’han de fer
ostentació.
El dèficit
fiscal de Catalunya, xifrat pel mateix Govern espanyol en un 8’5% del PIB, és a
dir 16.000 milions d’euros, és un dels causants del dèficit, i per tant del
deute, de l’administració catalana. Per aquest any estem parlant d’un dèficit
que oscil·la entre els 2 i els 4 mil milions, entre una vuitena i una quarta
part del dèficit fiscal. Quan la
Generalitat es troba ofegada econòmicament perquè l’Estat, a
part del dèficit fiscal, tampoc paga els deutes pendents que es xifren en més
de 8 mil euros, aleshores el mateix Estat és el que proposa, cínicament,
avançar uns diners al Govern català, però cobrant-li interessos. Ens cobren
interessos per pagar-nos amb retard una part del deute. Això és el que fa amb
el Fons de Liquiditat Autonòmica, els recursos del qual surten del que ha
ingressat de més dels impostos dels catalans.
Ara ja només
faltava que el Govern espanyol es tragués de la màniga una mena de llei que li
permeti intervenir els impostos cedits a les autonomies (de fet només es
refereixen a Catalunya) si aquestes no paguen les factures en el termini
establert de 30 dies. I està clar, la Generalitat no pot pagar a temps perquè l’Estat
és el primer i principal morós. I la història és sempre la mateixa, després de
ser espoliats se’ns sanciona per ser insolvents: d’això se’n diu ser cornut i
pagar el beure.