Pàgines

divendres, 31 de maig del 2013

L’arrel del racisme popular

És evident que les situacions de crisi són més propenses a poder atiar la xenofòbia i el racisme. Va molt bé poder tenir algú, si pot ser forani, a qui carregar totes les culpes dels nostres mals. Tant li fa que hagin estat banquers i especuladors sense escrúpols els qui ens han portat a l’actual situació de crisi, i que siguin aquests mateixos els qui condicionen la política per tal de no solament eximir-se de qualsevol responsabilitat sinó de garantir que a base de sacrificar el benestar de la majoria ells podran continuar ostentant tot el poder. Tant li fa, això; és molt més fàcil, i jo diria que rastrer i covard, intentar carregar el mort al més desvalgut, a l’immigrat que pateix doblement aquesta crisi.

És aleshores quan n’hi ha que apel·len al compliment de la llei de forma estricta i restrictiva per a limitar els drets més elementals de persones que per necessitat vital han hagut de sortir del seu país. I apel·len a un sentit pervers del nacionalisme amb la idea que primer hem de ser “els de casa”; però just quan acaben de dir això, ells mateixos fixen el terreny del que significa “els de casa” basat en un dret de conquesta espanyol. És cert que les situacions de marginalitat i de pobresa, que poden afectar més greument determinats col·lectius, poden ser el caldo de cultiu per a actituds antisocials i delictives; però en cap cas no es pot criminalitzar tot el col·lectiu, com pretén fer l’extrema dreta de PxC o del PP, com feia l’alcalde de Badalona o abans d’ahir el diputat popular José Antonio Coto. Curiosament, apel·len a aquesta visió perversa del nacionalisme justament els partits més hostils a la realitat nacional de Catalunya, més hostils a què “els de casa” puguem decidir el nostre futur. Afortunadament, cap grup polític català mínimament rellevant no empra aquests arguments d’un nacionalisme excloent i racista. Perquè algú s’imagina com reaccionarien els nacionalistes espanyols si des de Catalunya algú pretengués aplicar el seu mateix criteri, entenent que “els de casa” serien els catalans, i els de fora el vinguts d’altres contrades ja sigui de la península Ibèrica, del nord de l’Àfrica, de Sudamèrica o de l’Europa de l’Est? Algú s’imagina com reaccionarien si aplicant la seva lògica, es fes un estudi de la delinqüència a Catalunya en els darrers vint o trenta anys, i traguéssim les conclusions que treuen ells en funció de l’origen i de la llengua dels qui han passat per les nostres presons?

D'altra banda, la nefasta política econòmica del Partit Popular està empobrint a marxes forçades el conjunt de la població i està forçant les noves generacions a cercar-se un futur a l’exterior. Aleshores, aquests grups que aquí maltracten i menyspreen els immigrats demanaran també que a Alemanya o als països ho han d’anar a treballar els nostres joves els maltractin de la mateixa manera i els neguin els drets més elementals? O és que, com deia cínicament la Ministra, segons ells no és que emigrin per manca d’oportunitats a l’Estat espanyol, sinó que practiquen la “mobilitat exterior”? Són repugnantment racistes fins i tot a l’hora de diferenciar els moviments migratoris.   

dijous, 30 de maig del 2013

L’èxit de les mesures del PP

Cada vegada que es fan públiques noves dades econòmiques sobre l’Estat espanyol confirmen el que ja es ve dient des que es va encetar la segona fase de la crisi: les mesures que pren el Govern espanyol són absolutament estúpides i suïcides, i no aconsegueixen res més que empitjorar la situació. I el tema ja no és que es faci pagar la crisi al conjunt de la població per tal d’afavorir determinats interessos concrets, sinó que aquest càstig que se’ns infringeix només serveix per aprofundir encara més en la mateixa crisi.

Teòricament, totes les mesures d’austeritat que imposa l’executiu espanyol, i que han provocat l’empobriment general de la població, tenen l’objectiu de frenar el dèficit de les administracions públiques. Si totes aquestes mesures que impliquen increment de l’atur i de la pobresa, limitació dels serveis públics, desprotecció social, pèrdua de drets socials conquerits al llarg dels anys, inseguretat i manca de perspectives de futur, servissin per a sortir de la crisi serien igualment injustes perquè hi ha unes responsabilitats molt concretes en l’origen d’aquesta crisi, i els responsables són precisament els qui menys es veuen afectats. Però és que tots aquests sacrificis, en alguns casos extrems com la pèrdua del lloc de treball o de l’habitatge que arriben a provocar desesperació i suïcidis, que ens exigeixen i ens obliguen a suportar serveixen sobretot per empitjorar encara més la situació. I no es tracta de cap valoració subjectiva ni de cap perspectiva ideològica, sinó de les dades que ens ofereixen els mateixos organismes oficials.

Tot aquest disbarat de mesures que perjudiquen tan greument la qualitat de vida dels ciutadans, diuen, és un mal inevitable per tal de reduir el dèficit. Doncs bé, el dèficit espanyol en el darrer any s’ha incrementat en un punt, en lloc de reduir-se. I l’explicació és molt senzilla: les retallades provoquen un estalvi en la despesa en serveis, però ocasionen un increment de la despesa deguda a l’increment de l’atur, alhora que una disminució dels ingressos encara més gran. L’increment d’impostos aconsegueix una menor recaptació perquè provoca una caiguda en picat del consum i el tancament d’empreses que deixen de pagar els seus impostos. I el resultat final és que l’estat espanyol està molt més endeutat ara que no fa un any, i les perspectives cada vegada són pitjors. Davant de les dades irrefutables que presenten ells mateixos, si tinguessin un mínim de dignitat reconeixerien la seva incapacitat per a tirar endavant el país i dimitirien. El que passa és que aquestes dades no són les que, encara que ens hagin mentit vilment, a ells els interessen; i per tant s’obstinen a continuar portant el país a la misèria, perquè compten que en sortirà beneficiada una minoria selecta, en la qual confien poder-hi tenir un lloc.  

dimecres, 29 de maig del 2013

Ni paraula ni honor

Una de les característiques bàsiques del Partit Popular és la seva manca de credibilitat. Els seus dirigents menteixen amb el desvergonyiment dels compulsius que arriben a creure’s les pròpies mentides. I queden tan amples. Amb la mateixa contundència amb què asseveren una cosa, l’endemà poden asseverar exactament la contrària. La seva paraula val ben poca cosa, per no dir res. I a aquestes alçades ningú pot pretendre excusar-se dient que es pensava que els populars complirien les seva paraula.

Recordem per exemple el cas de la professora Clara Ponsatí, a qui no es va renovar la seva plaça a la Càtedra Príncep d’Astúries de la Universitat de Georgetown. El Ministeri d’Educació va assegurar amb fermesa que no es tractava de cap represàlia política, pel fet que la professora al marge de la seva activitat acadèmica hagués manifestat la seva simpatia per la causa independentista. I van ratificar amb pèls i senyals que es tractava d’un procés administratiu normal. Pocs dies després, el Ministre d’Exteriors reconeixia la falsedat dels arguments del Ministeri d’Educació i admetia que se l’havia treta fins i tot en contra de l’opinió de la Universitat de Georgetown estrictament per les seves idees polítiques. El cas de la Ministra de Sanitat també va ser sonat: després d’assegurar no tenir cap relació amb la trama Gurtel, va resultar que la fiscalia no havia sol·licitat la seva imputació no pas perquè no cregués que havia comès delicte, sinó perquè considerava que aquest podia haver prescrit; i per acabar-ho d’arrodonir la Ministra va tenir la barra de dir que no sabia d’on havia sortit un cotxe de luxe del garatge de casa seva. El mateix va passar amb l’Aznar que després d’haver negat haver rebut cap regal de la trama Gurtel, es va saber que com a mínim hi havia hagut una aportació de la banda de 32.000 euros per a la boda de la seva filla; a corre-cuita, el mateix que abans ho negava es va afanyar a dir que havia estat un regalet per a pagar la il·luminació de la festa.

Però, la mentida més colossal ha estat la relacionada amb tota la trama orquestrada des de la tresoreria del Partit Popular. Cal recordar que tots els tresorers del Partit Popular han acabat imputats. Inicialment, tant el Rajoy com la Cospedal van negar rotundament que al PP hi hagués cap doble comptabilitat i que s’haguessin repartit mai sobres de sobresou entre els seus dirigents. A mesura que ha avançat la investigació s’ha comprovat la falsedat i les mentides de l’un de l’altra. Allò que negaven pel seu honor ara ho han confirmat diputats i diversos càrrecs del partit, com el mateix President del Senat. I és que aquesta gentussa, delinqüents de baixa estofa, no tenen ni paraula ni honor.   

dimarts, 28 de maig del 2013

Catalunya i Gibraltar no són el mateix

Alguns mitjans catalanistes van donar un cert relleu al fet que Gibraltar fos admesa com a membre de la UEFA, malgrat l’oposició d’Espanya. Es volia donar importància al fet com un precedent o una evidència que Espanya no podria vetar tampoc Catalunya quan assolís la independència. No sé si és excessivament significatiu el fet de Gibraltar en comparació amb Catalunya  donat que es tracta d’un país extremadament petit encara que simbòlicament molt incòmode per a Espanya, i més tenint en compte que al darrere hi ha un estat de la potencialitat del Regne Unit.

Amb tot, entenc que intentem buscar arreu persones o institucions que ens donin suport, que no posin entrebancs a les nostres aspiracions, així com exemples i models de la viabilitat de la nostra proposta secessionista. Ara bé, em sembla que hauríem de tenir clar no solament que és més probable que trobem exemples aïllats que ens vagin aparentment en contra que no pas que ens vagin a favor, sinó que la comunitat internacional, sempre, opta per d’immobilisme absolut i que res no es toqui de com està. És el mateix que fan els empresaris, i que normalment camuflen amb l’eufemisme de l’estabilitat. Per tant, per principi, la comunitat internacional es mostrarà sempre desfavorable a qualsevol intent secessionista, tal com s’hi ha mostrat fins ara en tots els casos, inclosos aquells que després ha acceptat sense cap problema. I si fos per la comunitat internacional, mai s’hauria enderrocat Gadafi, amb qui es feien bons negocis, no es tocaria el règim criminal de Síria, ni es molestaria la dictadura de Guinea Equatorial... L’interès de la comunitat internacional, i dels grans poders econòmics, per la ciutadania de qualsevol país, inclosa la ciutadania europea, és absolutament nul. 

Aquesta comunitat internacional només reacciona quan els esdeveniments fan preveure que el procés de canvi és inevitable. Aleshores, posen el mateix interès que tenien en sostenir la situació anterior en estabilitzar la nova situació. Per entendre’ns, a les institucions internacionals els catalans no els importem ni poc ni molt; però com que tampoc ens tenen l’odi exacerbat dels espanyols, quan es doni el cas optaran per reconèixer la nova situació sense més problemes i sense cap més raonament que el de vetllar pels seus interessos, els quals poden ser garantits igualment en una Catalunya espoliada i ultratjada dins d’Espanya que en una Catalunya independent. Tot depèn de nosaltres.

dilluns, 27 de maig del 2013

Duran contra Unió

Jo no sé si algú serà capaç d’explicar el comportament de Duran i Lleida en el seu paper d’intentar boicotejar una i altra vegada, no només la proposta sobiranista de CiU sinó tot el que podia representar Unió Democràtica com a partit. De forma perfectament planificada, va dosificant les seves aparicions en públic amb l’únic objectiu de crear tensions al si de la coalició i de desacreditar el President de la Generalitat. Algun dia sabrem, suposo, què hi ha al darrere i qui ha finançat aquesta operació.

Duran i Lleida, des de fa un cert temps, ha deixat de ser aquella veu moderada del catalanisme que propiciava el diàleg amb l’Estat des d’una perspectiva catalana. S’ha convertit en l’ariet contra el catalanisme, practicat des d’enlloc i sabent que ja no és ni interlocutor amb el Govern espanyol i el Partit Popular. Cada nova declaració seva no aporta absolutament res a favor d’un hipotètic i il·lusori diàleg amb l’Estat, perquè ell ja és conscient que a l’altre cantó no hi ha ningú, i ni tan sols no arriba a la ja prou escassa credibilitat del federalisme de Pere Navarro. A CiU, i remarco CiU perquè no és només CDC qui aguanta els seus embats, no es decideixen a treure’s de sobre aquesta amenaça permanent, que probablement és el que persegueix Duran, precisament perquè són conscients del daltabaix que això representaria per al procés sobiranista. Humorísticament, al programa televisiu Polònia ho presenten com un enfrontament personal entre Mas i Duran, quan tothom sap que avui per avui no hi ha cap possibilitat que Duran pugui esdevenir el successor o substitut d’Artur Mas, tant si el procés sobiranista assoleix la seva fita com si no. I tampoc és una pugna pròpiament entre els dos partits de la coalició ja que amplis sectors d’Unió Democràtica estan plenament compromesos amb el procés sobiranista i es miren esglaiats les atzagaiades del seu líder, a qui no gosen desautoritzar públicament, això sí, perquè saben com les gasta el Duran.

Si Duran aconsegueix dinamitar el procés sobiranista, cosa que no s’ha de descartar perquè ara mateix només les dissensions internes poden frenar-lo, ell sap que serà a costa d’Unió Democràtica. El fracàs del procés suposaria un cop molt fort per a CiU en la seva globalitat, això si abans les maniobres del Duran no aconsegueixen trencar la coalició; però el que rebria més des del punt de vista electoral seria Unió. Per als sobiranistes, l’acció del seu líder seria vista com una traició en tota regla, mentre que els unionistes ja podrien passar-se directament al Partit Popular. Si Duran aconsegueix el seu objectiu de fer fracassar Artur Mas en l’aposta sobiranista, el mapa polític català pot donar molts tombs, un dels quals podria ser la desaparició d’Unió Democràtica de Catalunya. Però aquest no és el problema del Duran, que té altres fites personals.

diumenge, 26 de maig del 2013

Candidatura unitària per a les europees?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

En més d’una ocasió he expressat la meva opinió ben poc favorable a la formació de candidatures unitàries. Si hi ha projectes que són diferents, entenc que és millor que es presentin davant l’electorat cadascun pel seu compte; després, se suposa que ja s’entendran en aquells aspectes que comparteixen. I si no hi ha tantes diferències, la unitat no s’ha de fer a corre cuita en el moment previ a la campanya electoral, sinó que el procés de convergència s’ha d’haver encetat molt abans. Els qui de veritat creuen que les forces independentistes, i ara em refereixo a ERC, SI, Rcat..., s’han de presentar plegades, o bé inicien ara mateix les gestions per a fusionar-se o després no valdrà la pena que facin crides a la unitat quan en realitat seran crides d’impotència.

Les candidatures unitàries tenen sentit només, al meu entendre, quan es donen circumstàncies extraordinàries, diguem que d’emergència nacional. I és possible que les properes eleccions europees tinguin aquest caràcter. La diferència entre el treball real que poden fer al Parlament europeu diputats de CiU, d’ERC o d’IC és ben minsa. És cert que hi poden haver posicionaments ideològics diferenciats en determinades qüestions, però en tot cas a la pràctica seran d’una transcendència molt menor comparada amb la d’aconseguir unitàriament un reconeixement de les institucions europees respecte al nostre procés sobiranista. Tot i així, més important que el fet de presentar-se plegats, i sobretot si després s’han d’enquadrar en grups parlamentaris diferents com fan ara CiU, seria el fet de treballar plegats encara que s’haguessin presentat per separat. I el mateix valdria si, com apuntava Artur Mas, al final calgués convocar unes eleccions plebiscitàries per tal de donar força a la consegüent declaració unilateral d’independència.

Una candidatura unitària si no és el resultat d’una eufòria col·lectiva, una situació d’emergència, pot provocar més rebuig per part de sectors de cadascuna de les forces que l’han d’integrar que no pas noves adhesions. L’important és tenir ben clar que hi ha aspectes amb els quals es coincideix amb altres forces polítiques que cal prioritzar davant de qualsevol altra punt de discrepància. Entenc que és l’actitud responsable que està tenint en aquest moment ERC en relació al Govern de Catalunya.

I ja sé que queda més políticament correcte dir que el procés de confluència ha de començar per les bases i no pas per les elits polítiques. Però l’experiència ens diu que un procés que promoguin grups marginals o molt minoritaris difícilment, per no dir mai, aconseguiran l’adhesió dels partits més grans. Són aquests els qui han de fer el primer pas, i que després la resta s’hi afegeixi. I com en tantes altres coses, les negociacions per a culminar una candidatura conjunta de cara a les eleccions europees s’han de fer amb el màxim de discreció per tal de no crear falses expectatives ni provocar reaccions que després dificultin el pacte.

No estic pas del tot segur que calgui una candidatura unitària de les forces sobiranistes catalanes de cara a les eleccions europees. Però, en tot cas, cal partir primer d’un preacord de les forces majoritàries i actuar amb prou discreció com perquè si les negociacions no acaben quallant no es creï una sensació de fracàs.

dissabte, 25 de maig del 2013

Terrorisme Islàmic?

Cada vegada que es produeix un atemptat o una acció violenta atribuïda a l’anomenat terrorisme islàmic, hom té la temptació de reclamar que no es barregin els conceptes. Una cosa són els crims i el terrorisme, i una altra és la religió musulmana. Altrament, l’apel·latiu del “terrorisme islàmic” el que fa és estigmatitzar tot un col·lectiu que no hi té res a veure, i tot plegat dóna munició als radicalisme xenòfobs que no desaprofiten l’ocasió.

Per això, em va semblar molt correcte que David Cameron digués que “L’atemptat de Londres és una traïció a l’Islam”. Però, aleshores, ve el dubte: i quin interès hi té el David Cameron, no ja en desmarcar l’atemptat terrorista de la religió islàmica, sinó de considerar-lo com un greu atac a la mateixa religió? Evidentment, es tractava de prevenir els inevitables enfrontaments i disturbis provocats per aquesta grups de l’extrema dreta, disposats a tot per a treure rendiment de la situació. Una qüestió de responsabilitat, simplement. Que la religió islàmica no té per què vincular-se a la violència, ni a la terrorista ni a cap altra, sembla evident, i l’actitud i comportament de la immensa majoria dels creients islàmics ho corrobora. Seria com dir que existeix un terrorisme catòlic pel fet que molts grups violents d’extrema dreta, així com molts règims dictatorials, exhibeixen profundes conviccions religioses. I potser ja és això, perquè històricament l’Església Catòlica no ha tingut cap mena d’escrúpol a l’hora de posar-se al costat de la violència, com en la dictadura espanyola, o ha tolerat que grups extremistes i violents portessin noms com aquell dels Guerrilleros de Cristo Rey, i en qualsevol cas no ha condemnat amb la suficient convicció les agressions i la violència que es feien en nom de la seva religió.

Quelcom de semblant està passant amb l’Islam. És més fàcil sentir dirigents no musulmans, com David Cameron, intentant desvincular la violència, i en aquest cas fins i tot contraposar-la a la religió islàmica, que no pas els seus propis líders espirituals. La responsabilitat criminal és dels qui executen les accions, però hi ha una altra responsabilitat, també gravíssima, per part dels anomenats islamistes moderats que o bé es limiten a condemnar amb molt poca vehemència aquestes accions o, pitjor encara, es refugien en un silenci còmplice. Mentre els líders espirituals de l’Islam no solament no condemnin aquestes accions fetes en nom del seu déu i de la seva religió, sinó que fins que no les declarin hostils i radicalment contràries a la seva fe, sembla inevitable l’associació entre religió i violència. No pot ser gaire sincer l’enuig dels qui posen el crit al cel per una broma o una mofa al seu profeta, com sovint es fa també amb la simbologia catòlica per exemple, quan no condemnen amb molts més força aquestes accions mil vegades més hostils a la seva religió.

divendres, 24 de maig del 2013

Cap mena de respecte, senyora Camacho

En qualsevol tipus de debat s’acostuma a utilitzar una expressió políticament correcta com és la de dir que tot és defensable, però sempre dins d’un respecte envers l’adversari. A vegades, no cal que pretenguem convèncer els altres, i n’hi hauria prou amb l’objectiu d’aconseguir que els altres ens entenguin una mica més, i nosaltres entendre’ls millor a ells. Potser apel·lant a aquesta idea la senyora Sánchez Camacho reclamava al Parlament de Catalunya respecte per la Delegada del Govern espanyol, Llanos de Luna.

Doncs, no, senyora Camacho. A mi no em mereix cap mena de respecte qui es dedica només a perseguir els símbols de Catalunya i a limitar la llibertat d’expressió dels ciutadans a través dels seus ajuntaments, per acabar retent homenatge al nazisme. No em mereix cap mena de respecte un partit que no condemna el terrorisme més sanguinari del segle XX a l’Estat espanyol, com va ser el franquisme, col·laborador a més del nazisme alemany. No em mereix cap mena de respecte qui és capaç d’ordir totes les trames possibles per intentar trencar la cohesió de la societat catalana, a base de crear conflictes allà on hi havia perfecta convivència. No em mereix cap mena de respecte qui nega als catalans el dret a existir com a país, i conseqüentment el dret a decidir sobre el seu futur. No em mereix cap mena de respecte un partit polític que menteix constantment la ciutadania, i que ha espoliat les arques públiques per a poder-se repartir sobresous camuflats en sobres Bàrcenas....

Puc respectar i respecto, encara que hi discrepi radicalment, aquells ciutadans que honestament creuen que Catalunya no necessita separar-se d’Espanya, els qui no creuen que sigui important salvaguardar la nostra llengua, els qui no veuen cap raó perquè els catalans no haguem de continuar contribuint a sostenir aquest Estat amb el qual s’identifiquen... però no em mereixen cap mena de respecte individus com la Llanos de Luna i partits com el Partit Popular, que fan de l’odi contra Catalunya i contra els catalans la seva principal motivació política, a part de l’enriquiment personal a través de totes les trames corruptes que ara s’estan descobrint. No em mereixen cap mena de respecte, senyora Camacho!    

dijous, 23 de maig del 2013

Matemàtiques de Primària. Suspesos!

Suposo que a ningú se li acudirà explicar a uns nens d’Educació Primària tot el tema del dèficit fiscal de Catalunya. Què saben els nens d’un tema tan complicat com el de l’economia! El Conseller d’Economia en donava les xifres: enfront de les retallades, perquè no surten els números, que poden oscil·lar entre els 2.500 i els 4.000 euros, resulta que patim un dèficit fiscal que puja a la quimèrica xifra del 8’5%, el que equival a dir 16.543 milions d’euros l'any que els catalans paguen a Espanya, i que no tornen. O, el que és el mateix: cada català paga 2.260 euros l’any per ser espanyol, amb l’avantatge de poder ser insultat i maltractat.

No ho expliquem als nens de Primària, està clar. Però als nens del primer cicle de Primària, de 6 i 7 anys, sí que els podem exposar un problema: hem de repartir pomes a tots els nens de la classe, i ens en falten 4, però resulta que ells han vist com un nen d’una altra classe se n’ha endut 16 que eren nostres; les ha anat a reclamar i li han dit que era un egoista i un golafre, i per postres després veiem que com que a l’altra classe ens en sobren les han deixat fer malbé o les han llençades. Si són una mica més grandets, a cicle mitjà, podem canviar les pomes per euros i començar a afegir-hi algun zero: ens falten 4 euros (o 40 o 400) per a poder fer una excursió, però no pas perquè els nens no hagin pagat el que els tocava, sinó perquè algú d’una altra classe ha posat la mà a la nostra caixa i se n’ha endut 16 euros (o 160 o 1600); els que s’han endut els 16 euros ens fan pam i pipa i presumeixen de fer un viatge millor que el nostre, i encara els pagaran el beure. Als nens de cicle superior, com que ja estudien les institucions polítiques del país, els podem explicar que per a pagar les escoles i els hospitals els seus pares paguen impostos, però a la Generalitat li falten aquest any 4.000 milions perquè una part dels diners dels seus pares, 16.000 milions, se’ls queda el Govern espanyol.

I la pregunta elemental seria: si els nens de la classe del costat ens tornen les 16 pomes que ens han pres, en tindrem prou o encara ens en sobraran? Si el qui ha posat la mà a la nostra caixa ens torna els 16 (160 o 1600) euros que ens havia pres, podrem fer l’excursió que volíem o encara en sobraran? Si, sabent que ens falten 4.000 milions, a Madrid no es quedessin els 16.000 milions de més que hem pagat els pares, en tindríem prou per a pagar les escoles i els hospitals? No hi ha cap nen, ni els qui els costa més les matemàtiques, que no entengui que encara ens sobrarien pomes, podríem fer una bona excursió i no faltarien diners per a les escoles i els hospitals de Catalunya. Però aquestes matemàtiques de nivell de Primària n’hi ha que no les entenen i asseguren que si no tinguéssim aquest dèficit fiscal, si no haguéssim de pagar els nostres impostos a Madrid, si fóssim un país lliure i independent, encara hi sortiríem perdent. Suspesos!

dimecres, 22 de maig del 2013

A això en diuen Justícia?

Ahir i abans-d’hir la policia, segons els mitjans de comunicació, escorcollava els domicilis dels dirigents de l’extingida Unió Mallorquina, Maria Antònia Munar i Miquel Nadal. Pel que diuen les informacions, la fiscalia anticorrupció vol trobar indicis dels diners que podrien haver cobrat a rel de l’anomenat cas Can Domenge. Alguns deien que esperaven trobar-hi algun milió d’euros procedent de la venda irregular d’uns terrenys. Desconec el resultat dels escorcolls.

El fet, però, és que el cas de presumpte corrupció conegut amb el nom de Can Domenge, es va destapar el 2006. Des de llavors, els dirigents d’Unió Mallorquina, que aleshores governaven donant suport al PP, no solament van dimitir dels seus càrrecs sinó que davant de la magnitud de la corrupció, generalitzada tant a UM com al PP, van tenir la decència de liquidar el partit polític. Però queden pendents de resoldre els nombrosos processos judicials oberts que afecten, per exemple, a la majoria dels Consellers del Govern de Jaume Matas. I ara resulta que, set anys després, algú ha tingut la brillant idea d’escorcollar els domicilis dels encausats, per als quals es preveu el judici aquest mes de juny, per veure si hi guarden els diners que es devien embutxacar il·legalment. Si de veritat, en aquest escorcoll, la policia arriba a trobar-hi els diners o proves dels diners sostrets ara fa set anys, el que podran demostrar no és la seva culpabilitat sinó la seva estultícia. En lloc de constituir una prova per a l’acusació, seria una prova per a la defensa perquè quedaria palesa la incapacitat mental dels encausats.

Tal com va passar també amb el cas Millet, i en tants altres casos, és difícil de creure que aquests procediments, i especialment la recerca de proves com aquestes, es facin amb tant de retard per simple incompetència. La incompetència seria excessiva, fins al punt que els inhabilitaria per exercir professionalment. Ja és, per si mateix, una barbaritat i una tremenda injustícia que un procés com aquest s’allargui tants anys. Injustícia tant si finalment arriben a concloure la seva culpabilitat, com si al final tot queda en un no res, que és el que sol passar en molts, no sé si la majoria, dels processos oberts per corrupció política. I els que no, acaben essent indultats. Si això és justícia....       

dimarts, 21 de maig del 2013

Raons i mèrits del PP

Una forma de desgastar el Govern, el que sigui, és intentar acusar-lo de desgavell i de manca de cohesió interna. Que ho diguin als del tripartit, que ho van patir de valent! I això és el que intenta també el Partit Popular, ara amb el Govern de Convergència i Unió. I s’ha de reconèixer que no els falta una part de raó. És evident que entre els Consellers d’Artur Mas, com al si de qualsevol altre grup humà, hi ha notables diferències de pensar i de raonament. Una altra cosa és que el PP ho magnifiqui només per tal de desqualificar el procés sobiranista, però no va tan desencaminat.

Si, ara fa un any, la tesi oficial de la coalició no passava per la via del dret a decidir i molt menys per la de l’Estat propi, és evident que l’evolució que han seguit els diferents consellers, així com els membres i seguidors dels dos partits, no és forçosament idèntica. Per tant, té la seva raó el Partit Popular quan parla de la manca d’unitat de criteri al sí del Govern. És evident que hi ha uns Consellers que han estat sempre sobiranistes i que fins ara acceptaven romandre en la ambigüitat mentre veien que hi havia possibilitats d’avançar en l’autogovern sense necessitat de destapar totes les cartes. Altres, en canvi, no han arribat a la conclusió que la via sobiranista és l’única sortida per a sobreviure com a país, fins que el TC no ha sentenciat que no és possible l’encaix que ells volien dins d’Espanya, i el Govern espanyol s’ha negat a oferir a Catalunya ni tan sols un tracte econòmic més just. I és cert que encara en quedaven alguns de més tossuts i obstinats a no veure la realitat, que es feien forts en la necessitat de trobar vies de diàleg amb el Govern de l’Estat per tal d’evitar un procés secessionista.

El PP, doncs, no va gens desencaminat: no tothom ha arribat a la mateixa conclusió per la mateixa via. I per als qui fins al darrer moment encara tenien dubtes, és el Govern espanyol de Mariano Rajoy el que els ho està aclarint. Els atacs constants i frontals del nacionalisme espanyol contra la llengua catalana, però també contra la nostra economia, contra l’autogovern i en definitiva contra la nostra existència com a país, ha deixat sense arguments els qui encara somniaven amb un encaix dins de l’Estat espanyol. El somni unionista de gent com el Duran i Lleida ha quedat tan desacreditat i allunyat de la realitat com la cançoneta federalista de Pere Navarro, que no es creu ningú. Així, doncs, bona part del mèrit d’unificar la visió de país dels diferents sectors que conformen CiU se’l podrà atribuir amb tota propietat el Partit Popular. 

dilluns, 20 de maig del 2013

Competitivitat? Collonades!

Sense tenir el més mínim sentit del ridícul, el president del Govern espanyol insistia en refermar-se en la seva estúpida política econòmica que ens ha portat fins aquí, prometent una vegada més que malgrat tot sortiríem enfortits de la crisi, i que al final de la legislatura ja es tornaria al creixement positiu, a la baixada d’impostos i a la creació de llocs de treball. Al seu costat, els brots verds del Zapatero eren d’un realisme i una visió de futur proverbials. Afortunadament per a ell, l’auditori que l’escoltava, a Salamanca, estava disposat a aplaudir-lo per majúscules que fossin les bajanades.

Com ja ha fet en altres ocasions, i li han repetit alguns dels economistes malèvolament que avalen la seva política, la seva confiança es basa en el fet que la balança comercial espanyola ja és positiva. Les exportacions superen, com no ho havien fet mai, les importacions, i la conclusió entusiasta de Mariano Rajoy és que gràcies a les seves reformes Espanya ha esdevingut molt més competitiva. Se suposa que pren els ciutadans espanyols per uns imbècils consumats, que no s’adonaran del fet que la balança comercial ara mateix és positiva perquè l’empobriment general de la població que ha provocat  la seva política econòmica fa reduir notablement el consum, i especialment el consum de productes que provenen de l’exterior. I està clar que també s’han incrementat les exportacions i fins i tot hi ha un cert retorn de la inversió estrangera, però això no és degut a una millora de la realitat econòmica del país sinó, justament al contrari, al fet que l’empobriment basat en la rebaixa generalitzada dels salaris i la disminució de les prestacions socials fan Espanya més competitiva. En la mesura que ens acostem a Bangla Desh i ens allunyem d’Alemanya, evidentment els nostres productes són més competitius.

No és pas per ignorància que confonen la competitivitat dels productes, a base de reduir el cost de la mà d’obra, amb la competitivitat del país, entès com el conjunt de la ciutadania. Caminem exactament en la direcció contrària del que sempre s’havia interpretat com l’ideal de competitivitat d’un país del primer món, basat en el valor afegit, la innovació, i la millora general del benestar de la població. Gràcies a les seves polítiques, ja no tenim els països del nord en el nostre punt de mira, sinó que mesurem la nostra competitivitat en la capacitat de comparar-nos i competir amb Bangla Desh, amb el Marroc o amb qualsevol altre país del tercer món. I per això, encara falten unes quantes reformes més, acabar el desmantellament de l’estat del benestar, i adequar la legislació a les necessitats dels inversors que poden veure Espanya, al marge de la gent com un país rendible. 

diumenge, 19 de maig del 2013

No malbarateu el somni

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Sembla una maledicció. Com si algú ho estigués planificant, cada vegada que apareix un moviment o una força capaç de fer-nos sortir de la letargia i de crear una il·lusió col·lectiva, apareixen les dissensions internes que posen en perill tot el capital acumulat. Desconec els detalls i les motivacions que poden haver creat un clima de divisió i de pugna pel control de la direcció de l’Assemblea Nacional Catalana. Però, segur no hi ha cap raó de pes que ho justifiqui.

És el risc, certament, d’aquest tipus d’organitzacions de caràcter assembleari, on aparentment sembla que no hi hagi, ni es vulgui que hi hagi, lideratges, però que al capdavall les ambicions per a controlar-les no hi deixen pas de ser-hi. Amb el desavantatge de no tenir els mecanismes adients per a regular aquesta inevitable pugna pel poder. Però també s’ha de dir que aquestes lluites fratricides també hi són en altres organitzacions més ben estructurades i de caràcter orgànic.

Com en tota obra humana, és evident que no tothom estarà d’acord amb tot el que faci la direcció. I no es tracta tampoc de negar que es puguin cometre errors o que el moviment pugui tenir les seves mancances. Però el que està clar és que ara mateix l’ANC és el moviment cívic que millor encarna les aspiracions de la majoria dels ciutadans d’aquest país. I per justificades que fossin les crítiques i les discrepàncies internes, en cap cas res no compensaria el mal que es podria fer creant una divisió interna. Al marge de les motivacions més o menys raonades que hi pugui haver, una crisi interna de l’ACN, posaria aquest moviment al mateix nivell de la ja prou depauperada credibilitat política dels partits, independentment de qui en sortís vencedor. El mal seria irreparable.

No es tracta de creure en messianismes ni de donar carta blanca a ningú, però em sembla evident que ara mateix el que necessitem és creure fermament, jo diria que gairebé cegament, amb un moviment que ha estat capaç de capgirar el panorama polític català i orientar-lo cap a la ruta tan anhelada de la independència. La irresponsabilitat dels qui en provoquessin una crisi en cap cas seria disculpable, per més raons i justificacions que hi busquessin, perquè seria la millor col·laboració que es podria fer amb els enemics del país.

No es pot jugar en un politiqueig de curta volada amb les aspiracions i les esperances de tot un país. En nom de res, no malbarateu el somni!.

(i perdoneu per haver manllevat aquest títol a una crida feta l’any 2010 pel Col·lectiu Creixell)

dissabte, 18 de maig del 2013

Els fan por els resultats

La presentació del pla de treball del Consell per a la Transició Nacional és una mostra de què el procés se segueix amb ordre i amb rigor. Res a veure amb els esgarips, els histerismes i les actituds insultants dels polítics espanyols. Una cosa i l’altra no són sinó la constatació que la cosa ara va de debò. Ja ens podem fer pagues que el Govern espanyol emprarà totes les seves armes i tot el joc brut que tingui al seu abast per intentar frenar-ho: des de la utilització dels òrgans de Justícia i del TC posats al seu servei, a la persecució dels qui gosin expressar públicament la seva opinió o a deportacions com les del líder dels col·lectius marroquins a Catalunya, també per la mateixa motivació ideològica.

Malgrat les provocacions i els insults (el Vidal Quadras acaba de dir que el 60% dels ciutadans de Catalunya són xusma i delinqüents), nosaltres hem de seguir el nostre procés amb la serietat amb què ho presentava Carles Viver Pi-Sunyer, president d’aquest Consell assessor per a  la Transició Nacional de Catalunya. Ho deia la mateixa Alícia Sánchez Camacho, quan parlava que no es podia fer una consulta sense disposar de la suficient informació; doncs aquest és l’objectiu, disposar de les eines i la informació per a poder decidir el nostre futur. Curiosament, els polítics espanyols, amb la Camacho al capdavant, es van passar una bona temporada advertint-nos dels perills i de les malvestats que ens sobrevindrien en cas d’esdevenir un nou Estat independent, i ho feia abans-d’ahir altra vegada el socialista José Bono: “Catalunya serà més pobra si no és espanyola”. Se suposa que quan fan aquestes prediccions apocalíptiques sobre el nostre futur independent deu ser perquè n’han fet algun estudi o poden contrastar-ho amb dades fidedignes; també és possible que siguin declaracions fetes a la lleugera, està clar.

Si els espanyols fan els seus estudis, les seves prospeccions de futur, amb molta més raó n’ha de fer el Govern català que és qui condueix aquest procés que ens ha de portar a decidir sobre el nostre futur. Però, està clar, de la mateixa manera que estan en contra que es faci la consulta per por del resultat, també els fa por que el Govern català encarregui els seus estudis per por de les conclusions. En el ben entès, però, que fins i tot amb unes perspectives adverses els catalans tindríem igualment el dret a decidir.

divendres, 17 de maig del 2013

L’objectivitat impossible

No és pas fàcil trobar un d’aquests catalans que se senten espanyols disposat a parlar serenament sobre la situació política que estem vivint i, concretament, sobre el procés sobiranista. I quan el trobes, com sempre que es produeix un diàleg civilitzat i amb un mínim d’argumentació, l’important no és intentar convèncer l’adversari sinó que ens entengui, que ens entenguem. Aleshores, quan el debat és mínimament intel·ligent i no es redueix a les esquizofrènies absolutament malaltisses dels qui ho acaben tot amb acusacions de nazisme, és molt possible que per les dues parts hom hi trobi punts de comprensió, però també contradiccions i febleses.

Arriba un punt en què la dialèctica ens aboca a haver d’admetre que sovint, tant des del punt de vista català com des del punt de vista espanyol, es poden produir exageracions i maximalismes, tot per fer anar l’aigua al propi molí. És possible que en algun cas, per les dues bandes, s’hagin donat dades incompletes o una mica esbiaixades per a donar més força als propis arguments; que hàgim sobrevalorat allò que considerem nostre; que menystinguem els nostres errors mentre que magnifiquem els de l’adversari; que ens prenguem excessivament a la valenta un possible greuge, mentre que vulguem disculpar els que es poden haver fet a l’altre... I en definitiva, que haguem de reconèixer, uns i altres, que no sempre som del tot objectius, i que ens deixem portar per la passió i la parcialitat, naturalment sempre a favor nostre. D’alguna manera, en parlar del nostre país, de la nostra llengua, de la nostra cultura i del nostre orgull de ser el que som, fem el mateix que quan sortim a defensar els nostres familiars o persones que estimem, no pas perquè siguin millors que els altres, sinó simplement perquè són els nostres.

I bé, arribat a aquesta acceptació de les possibles febleses o contradiccions, per manca d’objectivitat en els nostres arguments, és quan podem formular la pregunta al nostre interlocutor català que defensa les tesis de l’espanyolisme: admetem que, per les dues parts, podem ser una mica massa subjectius i apassionats en la defensa del que creiem, però és equiparable el qui s’apassiona, encara que sigui en excés, per a defensar la seva gent i el seu país, a qui fa exactament el mateix, però per a atacar-lo? Per un excés de zel patriòtic és possible que algú exageri o faci anàlisis una mica esbiaixades, però quin nom podem donar a qui fa exactament el mateix per a perjudicar el seu país i la seva gent?

dijous, 16 de maig del 2013

D’on han tret la idea els espanyols?

Què els ha vingut, ara, per anar insistint amb el tema que els catalans són nazis, a la més mínima oportunitat? El darrer ha estat l’Enric Millo que, com a bon subaltern conscient que la seva missió no és altra que la d’obeir els seus superiors, també s’ha apuntat a la consigna donada. Després de reconèixer que ell no ho diria amb aquestes paraules, tampoc es va saber estar d’afirmar que la propaganda que es fa a Catalunya és nazi, com les protestes pels desnonaments, la pretensió de fer una consulta democràtica, les votacions del Parlament, l’ús del català al País Valencià, la prevalença de la majoria parlamentària, i en definitiva tot el que pretengui ser una defensa dels interessos de Catalunya i dels catalans.

Una possibilitat és, evidentment, agafar-s’ho amb broma; quan algú diu una bajanada tan gran el que fa no és ofendre sinó retratar-se ell mateix. Una altra opció és utilitzar les seves mateixes paraules per demostrar la impossibilitat d’arribar a cap acord amb aquesta gent; el reportatge emès per Telemadrid, per exemple. tal com es va presentar constitueix una prova fefaent del seu nivell de perversió i d’indignitat, i per això s’ha pogut presentar a les institucions europees perquè s’adonin de la realitat que ens toca suportar i de la qual ens volem alliberar. Els alemanys, així com tots els estudiosos i coneixedors del que realment va representar el nazisme, se’n deuen fer creus; potser se’ls pot explicar, perquè ho entenguin, que són els mateixos que han estat capaços d’inventar-se del no res la llengua Lapao, els mateixos que han establert que les pèrdues en el casino desgravin, que són capaços d’afirmar que consultar a la població és antidemocràtic, que consideren els maltractes als toros com un patrimoni i un bé cultural a protegir... això sense entrar en temes com el fet d’ostentar el rècord d’incompliments de les normatives europees, però també de les sentències dels tribunals espanyols, o que són capaços de fer aeroports on no hi ha avions i línies ferroviàries d’alta velocitat sense passatgers. I, segurament, davant de tot això algú dirà: així, deuen dir això del nazisme simplement per una qüestió d’estultícia.

Qualsevol diria, certament, que no tenen ni idea del que era i del que va representar el nazisme alemany. Però, aleshores, a què els ve aquesta dèria de repetir una mil vegades aquesta bajanada? És possible que hagin tingut la pensada de donar la consigna d’anar repetint aquesta ximpleria, per tal que a base de repetir-la arribi a semblar que és real? I si és així... la idea ha estat ben bé original seva o l’han copiada d’algú? L’ambaixador espanyol a Berlín, des de la seva seu, tot un palauet regalat per Hitler, diu no saber-ne res.

dimecres, 15 de maig del 2013

Algú s’imagina fer-los beure la pròpia medicina?

Algú s’imagina que els catalans traduíssim el que fan els polítics espanyols? Es pot admetre que hi hagi opinions absolutament contraposades i que per tant sigui difícil d’arribar a acords; ara bé, el que no es pot admetre és que les opcions o criteris d’alguns només serveixin en funció de la nacionalitat, de la llengua, de la ideologia... Per entendre’ns, qualsevol posicionament hauria de ser vàlid en situacions diverses, de manera que el que hom cregui que és just per a uns també ho ha de ser per als altres. Algú s’imagina, doncs, que el Govern català adoptés literalment accions preses pel Govern espanyol o per algunes comunitats autònomes i les apliqués aquí, traduint-les i canviant només el concepte Espanya per Catalunya, espanyol per català, nacionalisme espanyol per nacionalisme català...

Per exemple, després que el Govern espanyol hagués jurat i perjurat que no havia fet cap pressió per cessar la professora Clara Ponsatí de la universitat de Georgetown, el ministre Margallo va reconèixer que s’havia mentit i que efectivament l’havia fet cessar per les seves idees independentistes. Algú s’imagina que el Govern català fes cessar aquells professors que considerés que tenen idees espanyolistes? El Govern aragonès, com ja ha fet també el valencià, i en certa manera també el balear, en un mateix objectiu d’eliminar la llengua catalana i una mateixa estratègia d’atomitzar-la, ha decretat la segregació del català de la Franja, com si es tractés d’una llengua nova. Algú s’imagina que el Govern català, pensant en després de la proclamació de la independència, canviés el nom de la llengua castellana parlada a Catalunya i la considerés com una llengua a part, i donant-li el mateix tractament que el Govern d’Aragó dóna al Lapao? El TSJC en una insòlita resolució judicial establia que la voluntat d’un sol alumne pot fer canviar la llengua de la classe, sempre que la llengua que reclami l’alumne sigui la castellana. Algú s’imagina que el Govern català establís per llei que, allà on no s’apliqui la immersió lingüística, la voluntat d’un sol alumne pogués fer canviar la llengua de la classe, per exemple a les Universitats, sempre que la llengua que reclami l’alumne sigui la catalana?

El Partit Popular al País València ha encetat una campanya per a perseguir els professors que en les seves classes, i en l’exercici de la llibertat de càtedra, introdueixin elements identificables com a catalanisme o amb connotacions ideològiques, entenent que només es denuncien les ideologies que no s’ajusten a les del PP. Algú s’imagina que el Govern de la Generalitat perseguís els professors que en les seves classes parlessin d’espanyolisme o d’ideologies diferents a les seves? Resulta del tot inimaginable, perquè jutges, periodistes i polítics espanyols consideren que les accions no són bones o dolentes en sí mateixes, sinó en funció de si estan al servei de la seva causa i de la seva ideologia. I prendre la pròpia medicina ho trobarien horrorós, demencial i intolerable.

dimarts, 14 de maig del 2013

La insolvència d’Espanya, la insolència d’Europa

Serà cert, o no, el que deia el diari britànic The Telegraph sobre la insolvència d’Espanya, basant-se en un informe del FMI, però sí que ho és que la situació econòmica ha empitjorat moltíssim en el darrer any. De fet, la resposta del mateix FMI intentant desmentir-ho no fa sinó acabar de confirmar els dubtes; en primer lloc, es desmenteix a través d’un portaveu de l’organisme internacional que es manté en l’anonimat, i en segon lloc en el desmentiment s’argumenta que l’informe en què es basa el The Telegraph pot ser que no contempli algunes de les mesures que es podrien prendre per a reduir el dèficit. És a dir que l’argument per a desmentir-ho es basa en d’hipòtesi que l’informe del FMI no sigui del tot ajustat, i encara en la perspectiva d’aprofundir en les actuals mesures suïcides.

El Govern del Partit Popular ja va renunciar dies enrere a continuar parlant de reducció de l’atur, perquè sap que les seves mesures no fan sinó incrementar-lo; i les seves promeses de fer un darrer esforç per sortir de la crisi resulten més ridícules i menys creïbles que els brots verds que hi veia el Zapatero. El Govern de Mariano Rajoy ha aconseguit batre tots els rècords pel que a fa xifres negatives de l’economia espanyola i ja no pot continuar mentint a la població dient que tot plegat servirà per a posar les bases d’un futur que cada any situem més enllà. L’única esperança per a sortir del pou on ens enfonsen cada vegada més, és que la seva política acabi perjudicant també als qui en principi vol beneficiar. Sembla ser que les nefastes polítiques econòmiques de la UE, i del Partit Popular a l’Estat espanyol, orientades a beneficiar uns pocs en detriment del benestar de la majoria, poden acabar arrossegant també els grans poders econòmics. Per exemple, fa temps que es reclamava que el BCE abaixés els tipus d’interès per tal d’incentivar el consum i reactivar l’economia; i sempre rebia una negativa rotunda de la institució monetària europea que insistia que l’únic que interessava era la reducció del dèficit. Però ha arribat a un punt en què l’empobriment general de la població pot acabar perjudicant també els més poderosos; i quan dies enrere els grans bancs i els interessos borsaris van demanar aquesta mesura, Mario Draghi com a president del BCE els va atendre immediatament.

No és en cap cas, el BCE, un banc al servei dels ciutadans europeus, sinó només d’uns interessos econòmics molt determinats. Quan el PSOE va demanar que la quantitat sobrant dels diners que oferia la troica europea per a rescatar els bancs espanyols es dediqués a polítiques de reactivació de l'economia, des de Brussel·les van reaccionar immediatament per dir que de cap de les maneres, que aquests diners eren només per a rescatar bancs i banquers, i no pas ciutadans europeus. No és d’estranyar que cada vegada més sorgeixin veus no ja escèptiques sinó partidàries d’abandonar aquesta Europa insolent i hostil als ciutadans europeus, que no solament ens enfonsa en la misèria sinó que ens impedeix prendre les mesures adients per a sortir-ne. Espanya deu ser insolvent, però aquesta Europa és insolent.   

dilluns, 13 de maig del 2013

Que en són d’estúpids!

Sembla difícil de creure que un govern sigui tan estúpid com per a legislar sobre els noms de les llengües, i a més fer-ho amb absoluta discordança amb els criteris mínimament acadèmics. Però la invenció del LAPAO (llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental) i del LAPAPYP (llengua aragonesa pròpia de les àrees pirinenca i prepirinenca) per part de les Corts aragoneses sembla superar tots els límits imaginables de l’estupidesa. I només cal donar un tomb per la xarxa per adonar-se de les innombrables respostes de caire irònic i burlesc que ha rebut la mesura.

Tanmateix, el despropòsit del Govern aragonès no és gaire original. No fa pas tant que van intentar batejar els parlars de la Franja com a xampurrejat; una forma d’insultar i denigrar els ciutadans d’aquestes comarques fent veure que el seu parlar era una barreja indesitjable, a l’estil dels “patois” francesos. I després, van optar també per la ja clàssica estratègia de l’esmicolament de la llengua, parlant del fragatí, el mequinensà o el ribagorçà; unes denominacions que van arrelar més entre la població, de la mateixa manera que hom pot parlar del tortosí, del rossellonès o del mallorquí com a variants dialectals de la llengua. Però, el que podia ser una denominació col·loquial dels parlars locals, per ells era una forma de marcar distàncies respecte al tronc central de la llengua catalana. Aquesta estratègia és la que van fer servir també els populars al País Valencià, i més recentment a les Illes, amb l’objectiu de fer el pas següent de declarar el secessionisme lingüístic i, tot seguit, el menysteniment de la pròpia llengua per considerar-la poc culta i d’escàs abast. Una estratègia que els està donant molt bons resultats al País Valencià, on ja han aconseguir consolidar a les grans ciutats el trencament de la transmissió generacional, i on la llengua pròpia esdevé cada vegada més marginal. Per això sobta que la resposta de molts catalans davant de l’estupidesa del Govern aragonès, compartida lògicament per la Camacho i la resta de la banda del Bàrcenas, hagi estat la d’enriure-se’n, fer-hi broma i qualificar-los simplement d’estúpids. I alguns fins i tot intenten donar-los lliçons documentant i cercant els avals acadèmics i jurídics sobre aquesta qüestió.

I d’estúpids, res de res. Poden ser moltes altres coses, però estúpids, no. El Govern aragonès, com el valencià o el balear, ja saben el que diuen totes les universitats sobre la llengua catalana, són perfectament conscients de les conseqüències, que per ells són les motivacions, de l’atomització d’una llengua, coneixen abastament les resolucions judicials que al País Valencià ostenten un rècord absolut d’incompliments pel que fa a la unitat de la llengua, ja saben que la invenció del LAPAO i el LAPAPYP és una solemne ximpleria... No cal que els donem lliçons de seny i de rigor acadèmic! A ells no els fa res que fins i tot al si de les seves files hi hagi gent seriosa que senti vergonya davant de tanta estupidesa, si amb això aconsegueixen l’objectiu polític d’eliminar la llengua catalana. Potser, ells no són tan estúpids, i nosaltres molt ingenus...

diumenge, 12 de maig del 2013

No caiguem en la trampa

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

El procés segueix el seu camí. Un any enrere ben pocs hauríem cregut que Artur Mas emprendria aquest camí i sobretot que s’hi mantindria ferm malgrat les previsibles envestides del Govern espanyol. És cert que hi ha moments en què hom pot tenir la sensació que no podem esperar més i voldríem per a demà mateix la Declaració Unilateral d’Independència. Els atacs furibunds de l’Estat, amb totes les seves armes, des de l’ofec econòmic, a les agressions a la llengua, les sentències del poder judicial posat al servei de la seva causa i les amenaces de tota mena, de moment, no fan trontollar el procés, sinó més aviat el fan cada vegada més irreversible.

Ens falta acabar de cremar algunes etapes, com la del Constitucional que acabarà sentenciant la il·legalitat de les decisions del Parlament. Una il·legalitat que al capdavall serà, paradoxalment, una de les raons per a considerar-nos desvinculats del marc jurídic espanyol i emprendre el camí definitiu de la independència. Probablement, l’única opció possible serà la de la Declaració Unilateral d’Independència, ja que l’Estat boicotejaria fins i tot la celebració d’unes eleccions plebiscitàries.

Una de les etapes que ens falten és la del reconeixement de la nostra legitimitat per part de la comunitat internacional. A cada nou gest que emprèn el Govern espanyol en contra nostra, tenim més arguments per a convèncer-los. Aquesta era, i és, una de les raons per les quals no es podia precipitar el procés. Una lògica racional podia fer pensar, com algú havia dit, que els espanyols intentarien desactivar el procés per la via de la seducció i d’ofertes de diàleg que farien trontollar els més indecisos. Però, no. Han optar per la via del tot o res: o ens anihilen com a país o ens alliberem definitivament, i això mateix fa més inviable que Artur Mas es faci enrere i acaba de fer decidir sectors que fins fa poc estaven per la via del diàleg amb l’Estat i de cercar-hi alguna fórmula de tipus federal.

La societat civil ha de continuar amb la pressió al carrer per garantir que es manté el full de ruta, aixecant el crit d’alerta al més mínim dubte, però alhora sense crear una sensació de desànim i de desconfiança envers el Govern que condueix el procés, mentre aquest no faci cap pas enrere. Hi ajuden ben poc algunes veus pretesament radicals que tirarien pel dret, sense cremar totes les etapes i sense haver preparat degudament el terreny, i sobretot deixant pel camí amplis sectors de la societat catalana cosa que representaria el fracàs del procés. De fet, aquesta és l’estratègia del Partit Popular: exasperar-nos per a fer-nos descarrilar. No caiguem en la trampa.

dissabte, 11 de maig del 2013

Unitat de l’espanyolisme per damunt de tot

La Carmen Chacón s’ha ben retratat amb la seva carta a Pere Navarro perquè es posicioni en contra de la majoria del Parlament partidària del dret a decidir, i que, per tant, faci costat al Partit Popular. El pobre Navarro navega en un mar de confusions, pressionat pels seus superiors de Madrid, d’una banda, i pel sector més catalanista del PSC per l’altra. Només li faltava que des de dins del PSC també li aconsellessin que s’aliï amb els populars.

Ja sabem que si fos cert que socialistes com Pere Navarro fossin federalistes, no dubtarien ni un moment a l’hora de posar-se a favor del bloc sobiranista del Parlament, perquè la sobirania és l’única opció viable per a poder accedir a un Estat federal. En realitat, la seva supeditació a Madrid, començant per la supeditació interna de partit, no els permet decidir ni si volen optar pel dret a decidir; i com a excusa per no semblar tan descaradament centralistes i hostils als interessos dels catalans treuen la qüestió del federalisme, amb la qual ni ells ni el PSOE no hi han cregut mai. De fet, és la mateixa fal·làcia que utilitza el PP de la Camacho quan diuen que ells estan d’acord amb la millora del finançament de Catalunya, encara que dins del marc legal espanyol, que és el que estableix un sistema del tot injust. En realitat, uns i altres volen dir que accepten la seva condició de subalterns, d’inferiors envers els qui de veritat ostenten el poder, i que es resignen a la sort que els depari la seva dependència. Però, com a mínim el Navarro, a qui segurament encara queda un bri de sentit democràtic, pretenia fer si més no el gest de desmarcar-se de la intransigència i del radicalisme del Partit Popular.

La Chacón acaba de destrossar aquesta mínima dignitat amb què volia sortir-se Pere Navarro, encara que ja sabés que al final tampoc podrà desobeir els seus superiors de Madrid. La consigna és clara: el socialisme i la democràcia són termes que el partit socialista espanyol utilitza retòricament, però que han de quedar supeditats a l’objectiu general i fonamental d’aquella Espanya, Una , Grande i Libre. I per això, es troben molt més còmodes al costat del PP, malgrat les seves polítiques ultraliberals, que al costat dels qui defensen el dret democràtic de decidir el propi futur.

divendres, 10 de maig del 2013

La Camacho i els seus amics del TC

Tots els mitjans de comunicació, els analistes i els polítics catalans han destacat el caràcter polític de la resolució del Constitucional d’admetre a tràmit el recurs presentat pel Govern espanyol, i deixant sense efecte la declaració sobiranista del Parlament de Catalunya. Tampoc és res de nou, perquè fins i tot els polítics i mitjans més constitucionalistes han remarcat sempre que les resolucions d’aquest alt Tribunal depenien fonamentalment de la correlació de forces entre magistrats progressistes i conservadors, és a dir entre els del PSOE i els del PP. I en aquest cas, lògicament PP i PSOE han anat de bracet.

L’argumentari teòricament jurídic és només la forma de justificar la decisió política presa. I això no ens ha de sorprendre, ni podíem esperar una altra cosa; de la mateixa manera que ja sabem quin serà el contingut de la sentència, encara que simulin (bé han de justificar el sou) que passen mesos deliberant o analitzant-ho jurídicament. La primera reacció del Partit Popular davant l’aprovació de la declaració sobiranista del Parlament va ser afirmar categòricament que no servia de res, perquè no tenia efectes jurídics i per tant era paper mullat; és un dels arguments que presentaran els serveis jurídics del Parlament, encara que sense aquest to de menyspreu envers la ciutadania catalana i els seus representants polítics. El que passa és que el Partit Popular es va adonar que no podia continuar fent veure que no passava res, perquè el procés català continuava endavant i se’ls escapava de les mans; i per això van canviar de discurs. Probablement, l’acusació més greu de politització, que en aquest cas equivaldria a prevaricació, que s’ha fet des de la política a aquest Tribunal Constitucional és la de la senyora Camacho, que deia estar satisfeta i agraïa al Constitucional “que doni veu a la Catalunya plural i real”, sabent que per a la dirigent del PP la Catalunya plural i real no és la que es veu representada democràticament al Parlament, sinó la del seu partit. És a dir que la senyora Camacho ja reconeix que el Constitucional ha fet un favor a la seva opció política, encara que sigui una minoria dins del Parlament. O potser precisament per això: el que no poden assolir democràticament a través de les urnes ho encarreguen als seus delegats al TC, perquè els facin la feina bruta.

La mateixa Camacho, a qui ja sabem que les matemàtiques no se li donen gaire bé, deia que Artur Mas i els grups sobiranistes, que sumen una majoria parlamentària més que suficient,  “volien imposar a la majoria” el seu full de ruta. I quan el Parlament acordava crear la Comissió pel dret a decidir, amb els vots del 80% de la cambra catalana, la Camacho afirmava amb tota fatxenderia i desvergonyiment que això anava en contra de la majoria de la població catalana, que deu ser la que representa ella. És una mostra del menyspreu del PP no per la sobirania dels catalans sinó per als catalans en el seu conjunt, als quals no reconeix ni la seva voluntat democràtica d’elegir els seus representants amb els corresponents programes polítics. I aquest menyspreu és el que reflexen les decisions d’aquesta pantomima anomenada Tribunal Constitucional, al servei del partit (o de la banda) de la Camacho.

dijous, 9 de maig del 2013

Si has begut, no condueixis i calla

Qualsevol que es dediqui a recopilar declaracions de polítics espanyols, especialment del PP, pot arribar a conclusions esgarrifoses. En alguns casos, ells mateixos ja han de sortir a rectificar o a justificar que potser no s’han interpretat bé les seves paraules, i en d’altres no creuen que siguin tan greus o fins i tot s’hi ratifiquen. Amb una facilitat tremenda són capaços de barrejar les protestes contra els desnonaments amb el nazisme, la reclamació de dret a l’autodeterminació reconegut per les Nacions Unides amb la propaganda de Goebbels, i l’avortament amb ETA. I tot això sense que es tornin vermells de vergonya ni siguin expulsats del partit, per impresentables.

Com és possible que una persona que estigui en tots els seus cabals pugui arribar a comparar l’avortament amb ETA, com va fer el Ministre Fernández Díaz? Senzillament no és possible. Com és possible que l’únic grup polític que es nega a condemnar el franquisme, el moviment totalitari més sanguinari a Espanya al llarg del segle XX i aliat del nazisme alemany, vegi nazis per tot arreu? I la gent del seu entorn, els militants mínimament decents, que també n’hi deu haver, com és que no surten escandalitzats davant de tantes bajanades? No tenen el sentit del ridícul en veure que els seus dirigents han perdut el nord i el seny, si és que n’han tingut mai? I tampoc és que el PSOE, com a partit de l’oposició però compartint amb el PP el model d’Espanya, se sorprengui tant ni blasmi els disbarats majúsculs d’aquests governants; potser perquè alguns dels seus també n’han deixada anar alguna que tampoc es queda enrere.

Si per a conduir és imprescindible anar serè de cap, i per això es fan els control d’alcoholèmia i de drogues a les carreteres, no ho hauria de ser també per a exercir de polític i fer declaracions en públic? Davant d’algú que compara l’avortament amb ETA no té cap sentit respondre-hi amb arguments polítics, i molt menys jurídics; què hauria donat si l’haguessin fet bufar en un control de carretera? O és que el desvari no és fruit d’un enterboliment de cap, passatger, sinó d’una anomalia mental permanent? Si has begut, i no estàs en condicions, calla.

dimecres, 8 de maig del 2013

Justament per això...

Quan en qualsevol afer hi ha discrepàncies i diferències de parers, el que sol passar és que, no havent-hi res que sigui absolutament blanc o absolutament negre, sempre hi ha arguments de la part contrària dignes de tenir en compte. Cadascú exposa els seus arguments i intenta minimitzar o contrarestar els de l’adversari. Només quan les posicions són tan dispars i tan allunyades unes de les altres, o quan ni tan sols el vocabulari que s’utilitza és el mateix, només en aquest cas el debat i les discussions esdevenen inútils i estèrils.

Això és el que ens està passant en el debat existent entre Catalunya i Espanya. Llevat d’alguns casos molt puntuals, el debat esdevé impossible perquè no solament els arguments dels uns no poden ser contrarestats pels altres, sinó que els arguments dels uns són exactament els arguments dels altres, en sentit oposat. Quan algú argumenta que hom ha de poder exercir el dret a decidir per una elemental qüestió de democràcia i la part contrària respon que justament demanar què pensa i què vol la població és sinònim de nazisme, s’ha acabat la discussió. Quan algú elabora un reportatge televisiu pensant que està donant els elements necessaris per a combatre una determinada idea, i la part contrària pot agafar aquest mateix reportatge i presentar-lo a Europa com a prova exactament del contrari, és que aquí s’han perdut els papers. Quan abans-d'ahir mateix el Conseller de Cultura presentava l’informe anual sobre la situació de la llengua catalana, posant de relleu l’eficàcia del nostre model lingüístic, de l’alt coneixement de les dues llengües dels alumnes catalans gràcies a la immersió lingüística, i comentava que això era possible malgrat els atacs i les agressions que continua patint la llengua catalana, potser no tenia en compte que les mesures que pren el Govern espanyol i els governs de les Illes i del País Valencià, així com les sentències que s’estan produint per a laminar aquest sistema que nosaltres diem que està resultant tan exitós, es prenen precisament pels mateixos arguments: no “malgrat sigui un sistema eficaç” sinó precisament perquè veuen que és “un sistema excessivament eficaç”.

Cada vegada que des de Catalunya pretenem argumentar la bondat dels nostres posicionaments, els estem donant justament arguments a ells per a combatre’ls. No és que no sàpiguen els avantatges que reporta la immersió lingüística, ni que no coneguin els principis democràtics, ni que no sàpiguen els beneficis que obtindríem els catalans amb la independència, és que justament per tot això s’hi oposen.

dimarts, 7 de maig del 2013

Tornem-hi amb les Caixes

El Govern espanyol, com aquell qui no vol la cosa, està ultimant la nova llei de Caixes d’estalvi que es començarà a tramitar a les Corts. Aparentment és una llei de caràcter tècnic que arriba tard, quan la desfeta de les entitats d’estalvi de caràcter territorial, tan arrelades a Catalunya per exemple, ha desaparegut completament. Però en el fons té una important càrrega política, encaminada a culminar el procés de donar via lliure als grans bancs espanyols. I inexplicablement la classe política catalana, igual com va fer quan el Banc d’Espanya va encetar l’estratègia de fusions de les caixes, sembla que no hi tingui res a dir.

Algú ha comès la frivolitat de ridiculitzar la nova llei pel que fa a l’activitat de les caixes d’estalvi, que s’hauran de circumscriure a una sola comunitat autònoma, i encara amb tot un seguit de limitacions pel que fa a les seves activitats i al volum de negoci. Bàsicament, perquè en l’actualitat, després de tot el calamitós procés de fusions que va impulsar el banc d’Espanya i que ha acabat amb la fallida de les entitats fusionades, només queden a tot l’Estat la Caixa d’Ontinyent i la de Pollença, que actuïn com a tals i que no hagin traspassat el negoci a cap banc. Per altra banda, els aspectes de la llei que afecten a entitats d’estalvi que sí que disposen d’un banc estan pensats per a tres entitats més: CaixaBank, Kutxabank i Unicaja. En aquest cas l’objectiu és desvincular els bancs de les antigues caixes ara reconvertides en fundacions. Per als usuaris, que La Caixa hagi deixat de ser una entitat d’estalvi per convertir-se en Caixabank, i deixar per a la marca La Caixa la gestió de la seva obra social, fins ara ha tingut ben poca repercussió, tant pel que fa a la seva gestió diària com pel que fa a l’obra social. I és per aquí que vol atacar la nova llei: la intenció és reduir el pes de les Fundacions sobre els respectius bancs, perquè aquests esdevinguin entitats bancàries com la resta exposades als interessos dels mercats i abandonin la idea d’entitats no lucratives amb finalitats socials.

De moment, en l’esborrany de la nova llei les condicions que s’imposen semblen relativament laxes, per exemple sense cap limitació de calendari perquè les fundacions es venguin les seves participacions als bancs filials. Però amb aquesta llei, en el supòsit que no l’endureixin ja en la seva tramitació parlamentària, es pretén posar les bases per a culminar en un futur proper el procés de liquidació d’un model amb molta força tant a Catalunya com al País Basc. Recordem que el Banc d’Espanya ja va intentar ensorrar La Caixa falsejant les dades de Bankia, amb la qual volien que es fusionés, conscients que la fusió hauria suposat la fallida de totes dues. I no hi tenim res a dir?