Unitat de l’espanyolisme per damunt de tot

La Carmen Chacón s’ha ben retratat amb la seva carta a Pere Navarro perquè es posicioni en contra de la majoria del Parlament partidària del dret a decidir, i que, per tant, faci costat al Partit Popular. El pobre Navarro navega en un mar de confusions, pressionat pels seus superiors de Madrid, d’una banda, i pel sector més catalanista del PSC per l’altra. Només li faltava que des de dins del PSC també li aconsellessin que s’aliï amb els populars.

Ja sabem que si fos cert que socialistes com Pere Navarro fossin federalistes, no dubtarien ni un moment a l’hora de posar-se a favor del bloc sobiranista del Parlament, perquè la sobirania és l’única opció viable per a poder accedir a un Estat federal. En realitat, la seva supeditació a Madrid, començant per la supeditació interna de partit, no els permet decidir ni si volen optar pel dret a decidir; i com a excusa per no semblar tan descaradament centralistes i hostils als interessos dels catalans treuen la qüestió del federalisme, amb la qual ni ells ni el PSOE no hi han cregut mai. De fet, és la mateixa fal·làcia que utilitza el PP de la Camacho quan diuen que ells estan d’acord amb la millora del finançament de Catalunya, encara que dins del marc legal espanyol, que és el que estableix un sistema del tot injust. En realitat, uns i altres volen dir que accepten la seva condició de subalterns, d’inferiors envers els qui de veritat ostenten el poder, i que es resignen a la sort que els depari la seva dependència. Però, com a mínim el Navarro, a qui segurament encara queda un bri de sentit democràtic, pretenia fer si més no el gest de desmarcar-se de la intransigència i del radicalisme del Partit Popular.

La Chacón acaba de destrossar aquesta mínima dignitat amb què volia sortir-se Pere Navarro, encara que ja sabés que al final tampoc podrà desobeir els seus superiors de Madrid. La consigna és clara: el socialisme i la democràcia són termes que el partit socialista espanyol utilitza retòricament, però que han de quedar supeditats a l’objectiu general i fonamental d’aquella Espanya, Una , Grande i Libre. I per això, es troben molt més còmodes al costat del PP, malgrat les seves polítiques ultraliberals, que al costat dels qui defensen el dret democràtic de decidir el propi futur.