En plena crisi pels atacs dels mercats contra el deute de països considerats vulnerables, com Espanya i Itàlia, s’esperava la compareixença del President del Banc Central Europeu per a calmar els ànims. I tot anava més o menys bé fins que tot d’una va deixar entreveure que el BCE comprava deute de Grècia, d’Irlanda o de Portugal, però no d’Espanya i d’Itàlia. A partir d’aquí, la prima de risc es va disparar cap amunt i la borsa es va desplomar cap avall.
És curiós que la majoria dels mitjans de comunicació es feien ressò de les nefastes repercussions de les declaracions de Jean-Claude Trichet, i es limitaven a constatar que havien tingut l’efecte contrari a “l’esperat”. Per la seva banda, el President de la Borsa de Barcelona, Joan Hortalà, censurava obertament Trichet de qui va dir que més li valia tenir la boca callada. En qualsevol cas, hom parteix de la idea que va ser una relliscada; de la mateixa manera que s’admet que les recomanacions fetes, i seguides pel Govern grec, en el moment del primer rescat no van servir de gran cosa, com tampoc van servir les mesures preses pel Govern de Portugal per tal d’evitar el seu rescat, ni sembla que serveixin de massa les mesures preses pel Govern espanyol, i que les autoritats monetàries internacionals li aplaudeixen. Podríem pensar que tenim unes “autoritats monetàries”, des de l'FMI al BCE amb el Jean Claude Trichet al capdavant, absolutament incompetents. Els seus consells i les seves recomanacions, sovint imposicions, serveixen per acabar d’ensorrar els països amb dificultats.
Hi ha la possibilitat que siguin una trepa d’incompetents, economistes de baix perfil professional i amb escassa qualificació. I, en aquest cas, podem fer com Joan Hortalà i demanar-los que mantinguin la boca callada per no empitjorar encara més les coses. Però hi ha una altra possibilitat, i és que no siguin tan incompetents com sembla; una cosa és que algun ingenu es pensi que les institucions econòmiques tenen la funció de vetllar per l’economia en general dels països i per tant de la seva gent, i s’oblidi que la seva funció és la de defensar els interessos dels especuladors per als quals treballen.
És curiós que la majoria dels mitjans de comunicació es feien ressò de les nefastes repercussions de les declaracions de Jean-Claude Trichet, i es limitaven a constatar que havien tingut l’efecte contrari a “l’esperat”. Per la seva banda, el President de la Borsa de Barcelona, Joan Hortalà, censurava obertament Trichet de qui va dir que més li valia tenir la boca callada. En qualsevol cas, hom parteix de la idea que va ser una relliscada; de la mateixa manera que s’admet que les recomanacions fetes, i seguides pel Govern grec, en el moment del primer rescat no van servir de gran cosa, com tampoc van servir les mesures preses pel Govern de Portugal per tal d’evitar el seu rescat, ni sembla que serveixin de massa les mesures preses pel Govern espanyol, i que les autoritats monetàries internacionals li aplaudeixen. Podríem pensar que tenim unes “autoritats monetàries”, des de l'FMI al BCE amb el Jean Claude Trichet al capdavant, absolutament incompetents. Els seus consells i les seves recomanacions, sovint imposicions, serveixen per acabar d’ensorrar els països amb dificultats.
Hi ha la possibilitat que siguin una trepa d’incompetents, economistes de baix perfil professional i amb escassa qualificació. I, en aquest cas, podem fer com Joan Hortalà i demanar-los que mantinguin la boca callada per no empitjorar encara més les coses. Però hi ha una altra possibilitat, i és que no siguin tan incompetents com sembla; una cosa és que algun ingenu es pensi que les institucions econòmiques tenen la funció de vetllar per l’economia en general dels països i per tant de la seva gent, i s’oblidi que la seva funció és la de defensar els interessos dels especuladors per als quals treballen.