A més d’un ha sorprès la iniciativa dels socialistes catalans, sota el subterfugi de Ciutadans pel Canvi, d’endegar una recollida de signatures per aconseguir una llei electoral catalana. Les ILP (Iniciativa Legislativa Popular) van ser creades com a mitjà per a possibilitar a la ciutadania poder presentar propostes legislatives al marge de les vies ordinàries dels partits parlamentaris. Però feta la llei, feta la trampa. Els mateixos partits que van idear aquesta fórmula de participació ciutadana ja han vist la possibilitat de malejar-la i emprar-la per interessos estrictament de partit. El cas és encara més esquizofrènic si tenim en compte que la promou el partit que lidera la coalició de Govern.
Ja el President Maragall, d’acord amb el Pacte del Tinell, va anunciar que finalment hi hauria llei electoral catalana, remarcant que en vint-i-cinc anys CiU no havia estat capaç de fer-la. I ell tampoc. I pel que sembla el Govern d’Entesa, o segon tripartit, tampoc se’n surt. La Llei no té cap mena de dificultat tècnica, i per tant podia haver estat elaborada en quatre dies per qualsevol dels governs convergents o dels tripartits. Només té una dificultat: tots els partits volen fer una llei que afavoreixi els seus interessos, i com que els interessos són contraposats la Llei queda per fer. En aquest cas, no és que hi hagi dificultats per arribar a un consens entre Govern i oposició, com passava en l’època convergent, sinó que ja no hi ha consens al si del propi Govern.
Aleshores, la Iniciativa Legislativa Popular promoguda pel PSC-CpC s’ha d’interpretar en clau interna de les trifulgues de Palau. I en aquest cas el Palau no s’ha d’entendre en sentit metafòric sinó en el sentit estricte del Palau de la Generalitat. La iniciativa no té res a veure amb l’interès d’uns ciutadans perquè Catalunya disposi d’una Llei electoral pròpia, sinó que és una forma de pressionar els seus socis de Govern, i en especial ERC a qui correspondria, des del Departament de Governació, fer el projecte de Llei. Així, Esquerra queda en evidència perquè una i altra vegada va anunciant que presentarà la proposta però topa sempre amb què cada partit voldria una llei feta a la seva mida. Cadascú té els amics que s’ha buscat.
Ja el President Maragall, d’acord amb el Pacte del Tinell, va anunciar que finalment hi hauria llei electoral catalana, remarcant que en vint-i-cinc anys CiU no havia estat capaç de fer-la. I ell tampoc. I pel que sembla el Govern d’Entesa, o segon tripartit, tampoc se’n surt. La Llei no té cap mena de dificultat tècnica, i per tant podia haver estat elaborada en quatre dies per qualsevol dels governs convergents o dels tripartits. Només té una dificultat: tots els partits volen fer una llei que afavoreixi els seus interessos, i com que els interessos són contraposats la Llei queda per fer. En aquest cas, no és que hi hagi dificultats per arribar a un consens entre Govern i oposició, com passava en l’època convergent, sinó que ja no hi ha consens al si del propi Govern.
Aleshores, la Iniciativa Legislativa Popular promoguda pel PSC-CpC s’ha d’interpretar en clau interna de les trifulgues de Palau. I en aquest cas el Palau no s’ha d’entendre en sentit metafòric sinó en el sentit estricte del Palau de la Generalitat. La iniciativa no té res a veure amb l’interès d’uns ciutadans perquè Catalunya disposi d’una Llei electoral pròpia, sinó que és una forma de pressionar els seus socis de Govern, i en especial ERC a qui correspondria, des del Departament de Governació, fer el projecte de Llei. Així, Esquerra queda en evidència perquè una i altra vegada va anunciant que presentarà la proposta però topa sempre amb què cada partit voldria una llei feta a la seva mida. Cadascú té els amics que s’ha buscat.