Pàgines

divendres, 9 d’octubre del 2009

Seguint les passes de Reagrupament II

El ressentiment és, en política, un dels pitjors consellers. Hem vist moltes vegades polítics que ben legítimament han deixat una formació per incorporar-se a una altra o crear-ne una de nova, i que en la nova etapa han esdevingut enemics acèrrims dels qui havien estat fins aleshores els seus companys. Resulta poc creïble que després d’haver compartit durant molt de temps idees, plantejaments i projectes, de cop i volta hom se’n situï a les antípodes. Res comença ni acaba en el moment en què un pren la decisió d’encetar una nova etapa.

Reagrupament vol erigir-se en un moviment transversal que, més enllà de la ideologia, prioritzi l’alliberament nacional. Això vol dir que s’hi poden sentir identificades moltes persones que fins ara havien format part, com a militants o com a simples votants, d’altres projectes polítics. I això vol dir, per tant, que més d’un tindrà els seus dubtes a l’hora d’acompanyar-los en aquest gir polític. En la mesura que es pugui percebre en els dirigents de Reagrupament, la gran majoria provinents d’ERC, un ressentiment cap a la seva antiga formació estaran desacreditant el nou projecte que es podria interpretar més com una eina de despit personal que com un veritable projecte de país. Espero, i voldria creure, que això no serà així; que des de la direcció de Reagrupament hi haurà el suficient rigor i serenitat com per analitzar la realitat política del país en la seva globalitat. I aquesta visió global haurà de passar per contemplar les altres formacions nacionalistes, i concretament ERC, com els aliats naturals per a avançar cap a l’exercici del dret a decidir.

Tinc molt bons amics, personals i polítics, que han fet l’opció d’apuntar-se a Reagrupament i no per això ha canviat res en la nostra concepció compartida de la realitat del país i dels passos a seguir cap a la independència. Si fins ara deia que era imprescindible establir uns mecanismes de complicitat entre les diferents forces nacionalistes del país, ara continuo dient exactament el mateix. Encara que, ara, comptant amb un partit més. Si ha de ser Reagrupament o ERC o CiU el qui encapçali el procés cap a la indepèndència és absolutament irrellevant; el que compta és que els necessitem a tots.