“Cap govern responsable no arrisca el futur del seu poble, ni que el sistema bancari estigui en joc”, deia el primer ministre islandès. I així li ha anat: mentre que aquí tenim la sort de gaudir de la protecció de la Unió europea, de tenir uns governs que intenten seguir fil per randa les directrius del Banc Central Europeu, allà han hagut d’espavilar-se pel seu compte, deixats de la mà de Déu, i en contra dels consells que li donaven les autoritats monetàries europees i mundials.
Tothom va trobar forassenyada la posició islandesa de deixar caure els bancs que havien ocasionat la crisi, i de demanar responsabilitats als polítics que ho van permetre. Bé, més que tothom, hauríem de dir totes les autoritats monetàries europees i nord-americanes, la majoria dels economistes que els donen suport i, per suposat, els mitjans de comunicació que s’han cuidat prou de repetir-nos una i mil vegades la bondat de l’ortodòxia que dicten els grans poders econòmics, així com d’amagar-nos la realitat del que s’esdevenia a Islàndia. La via islandesa era, a ulls dels governants dels països europeus, una anomalia que no calia tenir en compte, i que per això es silenciava. Però, la realitat és que les polítiques dels països europeus, i per tant també de Catalunya i d’Espanya, van orientades a crear més atur, més empobriment, menys consum, menys drets i menys prestacions socials, i per tant també més dèficit. Mentre que en tres anys aquella Islàndia que estava al límit de la fallida, però que es va negar a ser rescatada, aquest any 2011 ha tingut un creixement del 2’1%, ha recuperat el ritme de les exportacions i del consum intern, a més del turisme; i la taxa d’atur, tot i ser encara extremadament alta per ells, és d’un envejable 7%.
No, no és que els nostres dirigents siguin uns imbècils, ni els nostres economistes uns incompetents. És que als grans poders econòmics ja els va bé arruïnar els seus països i la seva gent, si amb això aconsegueixen adaptar les legislacions dels estats a la seva mida, liquidar les conquestes socials aconseguides pels treballadors en els darrers trenta o quaranta anys. I els nostres polítics no deixen de ser uns titelles a les mans d’aquests poders econòmics, i com diu el primer ministre islandès “uns irresponsables que arrisquen o sacrifiquen el futur del seu poble per salvar el sistema bancari”.