Quan parlem d’un dia festiu, de la festa d’un cap de setmana o d’unes vacances no ens referim només a uns dies no laborables, sinó que precisament el que volem dir és que fem una pausa per a reprendre tot seguit el treball. I és en aquest sentit que jo, avui, no puc dir que comenci un cap de setmana ni tampoc les vacances d’estiu. De fet, començo un cap de setmana i unes vacances sense fi; senzillament, em jubilo.
La paraula prové de l’hebreu “jobel”, que era el corn de boc amb què es feia la crida a la festa del Jubileu. El sentit original del mot “jubilar” seria el d’experimentar una viva alegria, i la “jubilació” seria una alegria exultant. És allò que en castellà en diuen “júbilo”. El Jubileu era una festa jueva que es celebrava cada cinquanta anys, i que durava un any, durant la qual les propietats que havien estat venudes eren tornades a llurs propietaris antics, els esclaus eren alliberats i es deixaven reposar els camps. Era una manera de dir que, de tant en tant, calia retornar les coses al seu lloc. I d’aquí va derivar la idea concedir el jubileu quan algú portava cinquanta anys de servei, que no forçosament volia dir una exempció definitiva del treball, sinó simplement una festa solemne de reconeixement de tota una trajectòria.
Poder-se jubilar amb un estat de salut raonablement bo no sé si és motiu d’una alegria exultant, però sí com a mínim de satisfacció. Probablement, quan el sistema de l’anomenat estat del benestar va reconèixer el dret a la jubilació, més que un càlcul econòmic de si ja havia cotitzat el suficient com per a retirar-se devia considerar-se que el treballador ja estava amortitzat i prou desgastat com per a no ser rendible en el lloc de treball; i amb una esperança de vida posterior relativament curta. El sistema els trontolla quan la gent ha treballat i pagat el suficient com per a poder gaudir d’uns anys de benestar, d’aquí que amb l’excusa de la crisi estiguin fent mans i mànigues per a desmuntar aquesta fita de benestar assolida. Espero que amb mi hagin fet tard.