Pàgines

dijous, 12 de juny de 2008

El Rei ha d’abandonar el Palau

Hi ha dues maneres d’entendre la figura del Cap d’Estat: Una consisteix en fer d’aquesta figura la màxima representació de la “cosa pública”, la República, escollida democràticament per la ciutadania; i l’altra és en base a una imposició, ja sia perquè algú se sent il·luminat per vés a saber quina voluntat divina o s’erigeix en salvapàtries per vés a saber quins interessos particulars, com solen fer les dictadures, ja sia perquè algú al·lega una mena d’herència feudal com passa amb les monarquies. Està clar que en aquest darrer cas, hi ha països democràtics que han consentit mantenir la figura dels monarques com a elements decoratius, i com a màxim d’arbitratge, passant tots els poders al Cap del Govern. Aquestes rèmores del passat resulten del tot anacròniques, i en la majoria dels casos resultarien inconstitucionals si no fos perquè en els textos de la Carta Magna s’hi sol posar un apartat que exclou la Monarquia dels mateixos principis constitucionals.

La imatge del Rei abandonant el Palau i anant a retirar-se, com un ciutadà més, a una residència privada és sempre reconfortant, encara que sigui al Nepal. Ja sé que les circumstàncies del Nepal no són equiparables a cap país europeu: allà la caiguda de la monarquia va ser motivada inicialment per l’afany absolutista del darrer monarca, que el 2005 va dissoldre les Corts per assumir plens poders, i això va provocar que totes les forces polítiques inclosos els maoistes s’unissin contra ell, fins que l’any passat van decidir democràticament abolir la monarquia.

A Europa, són ben pocs els partits que gosen auto definir-se com a monàrquics. La majoria, accepten la monarquia com un mal menor, com un element que si no destorba tampoc val la pena de canviar; però són ben pocs els qui gosen defensar-la com a una bona solució per a encapçalar la representativitat d’un país. I si en els països on hi ha establerta una monarquia hi ha molts partidaris del republicanisme i pocs monàrquics realment convençuts, en els països en règim de República els monàrquics són inexistents, a excepció feta d’algun país on l’extrema dreta pot trobar en la figura d’un rei la possibilitat de defensar els seus interessos.

Veure, doncs, la imatge del Rei abandonat el Palau, encara que sigui al Nepal, és reconfortant. Un altre país que deixa enrere l’anacronisme d’una figura que només tenia sentit en un sistema feudal o absolutista, però no en un sistema democràtic. A no ser que cada quatre anys ens deixessin escollir la figura del Rei, i tots els ciutadans, iguals davant la llei segons la Constitució, poguéssim ser-ne candidats.