Pàgines

dijous, 25 de desembre de 2008

3.800, la incòmoda xifra màgica

Han passat dos anys d’ençà de l’aprovació de l’Estatut, més un altre mig de pròrroga per l’incompliment del Govern espanyol. Hi havia temps de sobres per a preparar l’aplicació del que estableix el text estatutari en matèria de finançament. Però el que hi havia era una voluntat expressa de no complir amb el que preveu l’Estatut, i d’això n’eren conscients i copartíceps els socialistes catalans i, si més no per omissió, els seus socis de govern. Segueixo creient que el tema ja està pactat i decidit des de fa un cert temps, i que ara el que queda per decidir és el moment i la manera de fer-ho públic.

D’entrada, el compliment de la llei no hauria de ser objecte de negociació. Però posats a negociar, és evident que el que es guanyi per un cantó s’haurà de perdre per un altre; i Zapatero vol fer jocs malabars perquè sembli que tothom hi surt guanyant. Si Catalunya ha patit un espoli insostenible durant molts anys, la resolució d’aquest greuge s’haurà de fer en detriment dels qui se n’han beneficiat fins ara. Zapatero sap que pot quedar malament amb Catalunya, i fins i tot provocar la pèrdua de la presidència de la Generalitat, però de cap de les maneres pot arriscar-se a perdre Andalusia o Extremadura.

Per això ha calgut pactat la submissió dels socialistes catalans per tal que acceptin un mal acord. Hi ha hagut tensions internes i veus discrepants, però al capdavall s’ha imposat la tesi de donar per bo el que bonament vulguin concedir-nos des de Madrid. Ara resta trobar el moment oportú per anunciar-ho, i sobretot convèncer els socis de Govern que l’acord tampoc és tan desastrós. I en tot cas, sempre quedarà el recurs de culpabilitzar-ne CiU. Per això han reclamat des de fa temps que no es donessin xifres, que es parlés de vaguetats que després fossin fàcilment interpretables en un o altre sentit. I per això ha molestat que les cambres de Comerç donessin la xifra del 3.800 milions com a límit per a acceptar el nou finançament; una xifra que ja s’havia calculat anteriorment amb una simple aplicació del que preveu l’Estatut, que és el que s’havia d’haver fet, i que en algun moment o altre han anat indicant tots els partits catalans.

Tothom sap que la xifra no serà aquesta, que el que s’ha pactat queda molt per sota. De manera que no convé parlar de xifres, diuen, i en tot cas alguns ja anuncien que es podrien acordar un sistema gradual. Però ara mengem-nos el torrons i de la gradualitat ja en parlarem demà.