L’Alberto Fernández Diaz crec que té tota la raó quan es queixa del rebuig a la presència de les Forces Armades en el Festival Aeri de Barcelona. Deia “No els agrada perquè són espanyols”, i ho acabava d’arrodonir dient que si els avions fossin d’unes forces armades catalanes els nacionalistes aplaudirien. Està clar. I per això, ara només aplaudeixen aquesta desfilada els nacionalistes espanyols.
De fet, hi ha una cosa que sí que han aconseguit els espanyols, i que és molt més mèrit d’ells que no pas nostre. Identificar els símbols espanyols amb dreta rància i amb agressivitat. D’aquí ve la incomoditat dels socialistes catalans, molts del quals potser assumirien amb naturalitat la seva espanyolitat si no tingués aquesta connotació negativa que li han donat. I és que el nacionalisme espanyol sempre l’han entès com un nacionalisme agressiu incompatible amb la catalanitat, amb la llengua i la cultura, i en general amb els interessos del país.
Quan veiem algú pel carrer lluint una bandera espanyola a la solapa, no pensem només que es tracta d’un ciutadà normal que se sent espanyol, sinó que tenim la certesa que a més és profundament anticatalà i sobretot fatxa. Ara mateix, no hi ha cap grup que defensi el castellà a Catalunya amb la mateixa vehemència que el català, cosa que seria el normal si existís algun posicionament favorable al bilingüisme simètric. Els qui surten en defensa del castellà a Catalunya ho fan més per anar en contra del català que pel que els pugui interessar la llengua de Cervantes.
Cap partit català, ni ERC, no parla mai d’unes hipotètiques forces armades de Catalunya. Ha hagut de ser un representant del PP el qui ens ho recordés. El dia que per la festa de la Mercè sobrevolin la ciutat els avions d’un exèrcit català, probablement hi haurà aplaudiments dels uns, ciutadans que veuran com a normal que uns forces armades facin la seva exhibició, i xiulets d’uns altres antimilitaristes convençuts. Mentrestant, l’exèrcit es mira i es valora més pel seu adjectiu d’espanyol. I no ens agrada.
De fet, hi ha una cosa que sí que han aconseguit els espanyols, i que és molt més mèrit d’ells que no pas nostre. Identificar els símbols espanyols amb dreta rància i amb agressivitat. D’aquí ve la incomoditat dels socialistes catalans, molts del quals potser assumirien amb naturalitat la seva espanyolitat si no tingués aquesta connotació negativa que li han donat. I és que el nacionalisme espanyol sempre l’han entès com un nacionalisme agressiu incompatible amb la catalanitat, amb la llengua i la cultura, i en general amb els interessos del país.
Quan veiem algú pel carrer lluint una bandera espanyola a la solapa, no pensem només que es tracta d’un ciutadà normal que se sent espanyol, sinó que tenim la certesa que a més és profundament anticatalà i sobretot fatxa. Ara mateix, no hi ha cap grup que defensi el castellà a Catalunya amb la mateixa vehemència que el català, cosa que seria el normal si existís algun posicionament favorable al bilingüisme simètric. Els qui surten en defensa del castellà a Catalunya ho fan més per anar en contra del català que pel que els pugui interessar la llengua de Cervantes.
Cap partit català, ni ERC, no parla mai d’unes hipotètiques forces armades de Catalunya. Ha hagut de ser un representant del PP el qui ens ho recordés. El dia que per la festa de la Mercè sobrevolin la ciutat els avions d’un exèrcit català, probablement hi haurà aplaudiments dels uns, ciutadans que veuran com a normal que uns forces armades facin la seva exhibició, i xiulets d’uns altres antimilitaristes convençuts. Mentrestant, l’exèrcit es mira i es valora més pel seu adjectiu d’espanyol. I no ens agrada.