Suposo que els companys del partit, d’ERC, i en general els qui em coneixen i han seguit la meva trajectòria es deuen fer creus en veure que una i altra vegada, i crec que cada vegada més, hagi de sortir en defensa del partit republicà. I no és que jo hagi canviat ni un pèl en la meva manera crítica de veure els errors comesos per Esquerra, ni que Esquerra hagi emprès encara el camí definitiu cap al seu redreçament. Continuo creient que el partit va cometre greus errors en els Governs tripartits, i que per anar bé n’hauria d’haver dimitit en bloc la direcció sense esperar a veure si les eleccions municipals en frenen la patacada. Però és que, malauradament, hi ha un sector autoanomenat independentista que carrega no ja contra els errors comesos pel partit, perquè això també ho faig jo, sinó contra tota possibilitat de rectificació; i el més greu és que ho fa des del ressentiment, sense cap alternativa o, pitjor encara, amb alternatives molt més erràtiques i impresentables que les que ha seguit Esquerra.
Podem reiterar una i mil vegades l’error estratègic d’Esquerra fent d’escolanet en el tripartit, i més quan Joan Ridao s’entossudeix no solament a no assumir les seves responsabilitats en el desastre electoral sinó que té la barra de dir que el problema no era tant l’estratègia seguida com la crisi econòmica. I no és que Ridao no sigui plenament conscient del seu error, sinó que pensa que pot continuar remenant les cireres amb un canvi en el rumb del partit que vol dirigir ell mateix. Ara bé, això és una cosa, i l’altra és desitjar o fer mans i mànigues per contribuir a perdre la principal força política independentista que tenim; que ha quedat reduïda a la meitat, és cert, però que continua essent tres vegades més gran que la segona força independentista.
Jo sóc el primer en criticar el trist paper d’Esquerra en el tripartit. Tan trist que en política nacional, de defensa de la llengua i de model educatiu, per exemple, es va limitar a fer un continuisme absolut de les polítiques seguides per CiU, quan els independentistes n’esperàvem molt més. No hi va haver reculades en l’àmbit nacional, i els socialistes van assumir temes que uns anys enrere ens hauria semblat impossible. Amb tot, la Llei del cinema, la d’integració dels nouvinguts, i l’obertura de delegacions catalanes a l’exterior, mesures que el Govern d’Artur Mas s’ha compromès a mantenir en línies generals o amb petits retocs a la baixa, no són un bagatge suficient per a justificar el tripartit Però no té cap sentit que aquestes desmesurades crítiques contra Esquerra ens vinguin ara de gent que continua apostant per CiU, que difícilment farà grans canvis en aquestes matèries tan sensibles nacionalment.
L’error, gaire bé infantil, de pensar que pactant amb el PSC-PSOE es podien obtenir grans rèdits per als país, quan en realitat eren els socialistes els qui desactivaven l’independentisme, és semblant, encara que no tan greu, al dels qui creuen el mateix en relació al PP. La política pujolista del peix al cove es va traduir literalment amb allò de la pluja fina; i ara tornem al peix al cove. De CiU al Tripartit, i d’aquests a CiU, és més del mateix.
D’entre els qui criticàvem obertament l’erràtica política seguida per Esquerra, alguns vam optar per quedar-nos a dins per intentar redreçar-la; i encara està per veure si ens en sortirem o no. Altres, molt legítimament, vam optar per seguir Joan Carretero per crear una nova formació política que ara torna a reconèixer el paper d’ERC com a pal de paller de l’independentisme. I encara va sortir Joan Laporta que després de menystenir la proposta d’anar amb Reagrupament també ha acabat reconeixent el lideratge d’ERC. No fa ni un any que encara debatia críticament les polítiques d’Esquerra, tenint al davant un Uriel Bertran que em defensava les tesis oficials del partit. Solidaritat va entrar molt justet al Parlament, cosa que deu haver pesat en la decisió de Laporta de reconsiderar la seva vinculació al projecte. Segons les enquestes, de fer-se ara noves eleccions, Solidaritat no entraria al Parlament.
Aleshores, quina és l’alternativa? Quan algú molt alegrement, de forma irresponsable i pretesament des de l’independentisme, aposta per la desaparició d’ERC, quina alternativa ens dóna? Si ERC desaparegués perquè una altra força política de caire independentista prengués el relleu, no seria cap drama per al país ni per als militants d’ERC que no tenim ambicions polítiques personals. El drama ve, sospitosament, quan es fa aquesta aposta sense tenir cap alternativa o refugiant-se a una partit que pot tornar a pactar amb el Partit Popular.
Jo no crec que calgui un únic partit independentista, per més transversal que sigui, encara que en algun moment pot ser interessant i oportú crear una coalició o una candidatura conjunta. Amb l’actual panorama em sembla bé que ERC i SI segueixin cadascú el seu camí, que no perdin el temps en picabaralles estèrils i que col·laborin en totes aquelles iniciatives en què coincideixin. Probablement el resultat d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona serà força discret, però sense una davallada excessiva; des del punt de vista de partit, ja es té assumit que no es tindran més de dos regidors, donat que el segon i el cinquè són de Democràcia Catalana i el quart és de Reagrupament. Però també sembla clar que ni SI ni cap altra força independentista entrarà al Consistori barceloní.
En definitiva, les diferents forces independentistes, si no perden el temps en ximpleries, poden retroalimentar-se en una competència que pot ser útil per al conjunt del moviment independentista. Si ha de desaparèixer algú que sigui perquè un altre ocupi el seu lloc. Altrament, és incomprensible que algú pugui alegrar-se’n, a no ser que, potser per ressentiment, s’alegri justament de l’afebliment de l’independentisme.
Podem reiterar una i mil vegades l’error estratègic d’Esquerra fent d’escolanet en el tripartit, i més quan Joan Ridao s’entossudeix no solament a no assumir les seves responsabilitats en el desastre electoral sinó que té la barra de dir que el problema no era tant l’estratègia seguida com la crisi econòmica. I no és que Ridao no sigui plenament conscient del seu error, sinó que pensa que pot continuar remenant les cireres amb un canvi en el rumb del partit que vol dirigir ell mateix. Ara bé, això és una cosa, i l’altra és desitjar o fer mans i mànigues per contribuir a perdre la principal força política independentista que tenim; que ha quedat reduïda a la meitat, és cert, però que continua essent tres vegades més gran que la segona força independentista.
Jo sóc el primer en criticar el trist paper d’Esquerra en el tripartit. Tan trist que en política nacional, de defensa de la llengua i de model educatiu, per exemple, es va limitar a fer un continuisme absolut de les polítiques seguides per CiU, quan els independentistes n’esperàvem molt més. No hi va haver reculades en l’àmbit nacional, i els socialistes van assumir temes que uns anys enrere ens hauria semblat impossible. Amb tot, la Llei del cinema, la d’integració dels nouvinguts, i l’obertura de delegacions catalanes a l’exterior, mesures que el Govern d’Artur Mas s’ha compromès a mantenir en línies generals o amb petits retocs a la baixa, no són un bagatge suficient per a justificar el tripartit Però no té cap sentit que aquestes desmesurades crítiques contra Esquerra ens vinguin ara de gent que continua apostant per CiU, que difícilment farà grans canvis en aquestes matèries tan sensibles nacionalment.
L’error, gaire bé infantil, de pensar que pactant amb el PSC-PSOE es podien obtenir grans rèdits per als país, quan en realitat eren els socialistes els qui desactivaven l’independentisme, és semblant, encara que no tan greu, al dels qui creuen el mateix en relació al PP. La política pujolista del peix al cove es va traduir literalment amb allò de la pluja fina; i ara tornem al peix al cove. De CiU al Tripartit, i d’aquests a CiU, és més del mateix.
D’entre els qui criticàvem obertament l’erràtica política seguida per Esquerra, alguns vam optar per quedar-nos a dins per intentar redreçar-la; i encara està per veure si ens en sortirem o no. Altres, molt legítimament, vam optar per seguir Joan Carretero per crear una nova formació política que ara torna a reconèixer el paper d’ERC com a pal de paller de l’independentisme. I encara va sortir Joan Laporta que després de menystenir la proposta d’anar amb Reagrupament també ha acabat reconeixent el lideratge d’ERC. No fa ni un any que encara debatia críticament les polítiques d’Esquerra, tenint al davant un Uriel Bertran que em defensava les tesis oficials del partit. Solidaritat va entrar molt justet al Parlament, cosa que deu haver pesat en la decisió de Laporta de reconsiderar la seva vinculació al projecte. Segons les enquestes, de fer-se ara noves eleccions, Solidaritat no entraria al Parlament.
Aleshores, quina és l’alternativa? Quan algú molt alegrement, de forma irresponsable i pretesament des de l’independentisme, aposta per la desaparició d’ERC, quina alternativa ens dóna? Si ERC desaparegués perquè una altra força política de caire independentista prengués el relleu, no seria cap drama per al país ni per als militants d’ERC que no tenim ambicions polítiques personals. El drama ve, sospitosament, quan es fa aquesta aposta sense tenir cap alternativa o refugiant-se a una partit que pot tornar a pactar amb el Partit Popular.
Jo no crec que calgui un únic partit independentista, per més transversal que sigui, encara que en algun moment pot ser interessant i oportú crear una coalició o una candidatura conjunta. Amb l’actual panorama em sembla bé que ERC i SI segueixin cadascú el seu camí, que no perdin el temps en picabaralles estèrils i que col·laborin en totes aquelles iniciatives en què coincideixin. Probablement el resultat d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona serà força discret, però sense una davallada excessiva; des del punt de vista de partit, ja es té assumit que no es tindran més de dos regidors, donat que el segon i el cinquè són de Democràcia Catalana i el quart és de Reagrupament. Però també sembla clar que ni SI ni cap altra força independentista entrarà al Consistori barceloní.
En definitiva, les diferents forces independentistes, si no perden el temps en ximpleries, poden retroalimentar-se en una competència que pot ser útil per al conjunt del moviment independentista. Si ha de desaparèixer algú que sigui perquè un altre ocupi el seu lloc. Altrament, és incomprensible que algú pugui alegrar-se’n, a no ser que, potser per ressentiment, s’alegri justament de l’afebliment de l’independentisme.