La Junta d’Andalusia acaba d’aprovar un projecte de Llei per a garantir el dret a una mort digna, el dret de tota persona a afrontar el procés de la mort lliurement i amb dignitat. Els impulsors de la Llei parlen de regular drets i deures, de donar garanties als malalts però també seguretat jurídica a l’hora d’actuar els professionals sanitaris. I a casa nostra ja hi ha qui s’ha avançat a dir que tampoc calia una llei tan específica com l’andalusa, quan d’alguna manera la legislació actual ja preveu aquest principi d’una mort digna. I tindrien tota la raó si no fos perquè aquest principi és vulnerat de forma sistemàtica i generalitzada als nostres hospitals.
Sempre s’havia dit que la sanitat catalana era capdavantera en molts aspectes, en l’àmbit espanyol però també en l’europeu. I ho deu continuar essent en determinats aspectes de recerca o d’innovacions tecnològiques: sovint centres i especialistes catalans apareixen als mitjans de comunicació com a protagonistes d’estudis, descobertes o projectes espectaculars. Però l’assistència sanitària per a la majoria de la població ha caigut en picat. Es parla de massificació i de manca de recursos; però també s’hauria de parlar de les males pràctiques generalitzades com les que la llei andalusa intenta pal·liar, com a mínim, en un aspecte concret. Som capaços d’aplicar les tècniques més avançades i sorprenents, però sovint s’oblida la persona, el malalt. Hi ha massa especialistes disposats a tot per a recuperar el batec cardíac, la funcionalitat d’un ronyó o l’estabilització d’un tumor, sense tenir en compte que allà hi ha una persona, que en molts casos espera ser guarida, però que en molts altres el que no vol és allargar una inútil agonia i un patiment sense cap objectiu. Sovint, només amb l’objectiu d’assolir unes estadístiques o satisfer una obstinació professional sense solta ni volta. En contra de tots els principis ètics, i fins i tot en contra de la voluntat expressada pel malalt i per la família, en situacions irreversibles, es practica de forma generalitzada un acarnissament terapèutic insostenible.
En el rerefons, hi ha una errònia concepció de la mort com un fracàs de la medicina, que absurdament s’intenta retardar a qualsevol preu, en lloc d’entendre-la com un procés natural del final d’una vida. I amb la mateixa dignitat que reclamem poder viure, també hem de reclamar poder-hi morir, sense ser víctimes d’un intervencionisme fora mida que no fa sinó allargar el sofriment i impedir una mort serena, tranquil·la, i amb normalitat. És cert que una llei com l’andalusa de drets i garanties de la dignitat de les persones en el procés de la mort no hauria de ser necessària, perquè aquests drets i aquestes garanties haurien de donar-se per sobreenteses en l’actual legislació. Però la realitat, la pràctica que qui més qui menys ha viscut personalment als nostres centres hospitalaris, ens diu el contrari. Farien bé els responsables de la sanitat catalana de prendre’n bona nota.
Sempre s’havia dit que la sanitat catalana era capdavantera en molts aspectes, en l’àmbit espanyol però també en l’europeu. I ho deu continuar essent en determinats aspectes de recerca o d’innovacions tecnològiques: sovint centres i especialistes catalans apareixen als mitjans de comunicació com a protagonistes d’estudis, descobertes o projectes espectaculars. Però l’assistència sanitària per a la majoria de la població ha caigut en picat. Es parla de massificació i de manca de recursos; però també s’hauria de parlar de les males pràctiques generalitzades com les que la llei andalusa intenta pal·liar, com a mínim, en un aspecte concret. Som capaços d’aplicar les tècniques més avançades i sorprenents, però sovint s’oblida la persona, el malalt. Hi ha massa especialistes disposats a tot per a recuperar el batec cardíac, la funcionalitat d’un ronyó o l’estabilització d’un tumor, sense tenir en compte que allà hi ha una persona, que en molts casos espera ser guarida, però que en molts altres el que no vol és allargar una inútil agonia i un patiment sense cap objectiu. Sovint, només amb l’objectiu d’assolir unes estadístiques o satisfer una obstinació professional sense solta ni volta. En contra de tots els principis ètics, i fins i tot en contra de la voluntat expressada pel malalt i per la família, en situacions irreversibles, es practica de forma generalitzada un acarnissament terapèutic insostenible.
En el rerefons, hi ha una errònia concepció de la mort com un fracàs de la medicina, que absurdament s’intenta retardar a qualsevol preu, en lloc d’entendre-la com un procés natural del final d’una vida. I amb la mateixa dignitat que reclamem poder viure, també hem de reclamar poder-hi morir, sense ser víctimes d’un intervencionisme fora mida que no fa sinó allargar el sofriment i impedir una mort serena, tranquil·la, i amb normalitat. És cert que una llei com l’andalusa de drets i garanties de la dignitat de les persones en el procés de la mort no hauria de ser necessària, perquè aquests drets i aquestes garanties haurien de donar-se per sobreenteses en l’actual legislació. Però la realitat, la pràctica que qui més qui menys ha viscut personalment als nostres centres hospitalaris, ens diu el contrari. Farien bé els responsables de la sanitat catalana de prendre’n bona nota.