Pàgines

dijous, 3 de juliol de 2008

Antoni Vives, un polític que inspira confiança

Ja sé que no és fàcil, perquè quan escoltem o llegim les paraules d’un polític ens deixem portar fàcilment per l’adscripció prèvia que n’hem fet. Un cop tenim posada l’etiqueta ja només ens cal buscar-li totes les gràcies, si és dels nostres, i totes les contradiccions i mancances, si pertany a un grup adversari. Per als qui estan avesats a entendre la política com un posicionament fonamentalista, dogmàtic, que discerneix entre bons i dolents amb una equivalència total entre els meus i els altres, els és molt difícil d’entendre que algú sigui capaç d’escoltar o de llegir sense aquest judici previ. Alliberat d’aquest prejudici es pot concloure que hi ha gent, sigui del color que sigui, que inspira confiança i gent que no; gent amb qui s’hi pot estar més o menys d’acord, però que traspua honradesa, coherència i voluntat de servei al país, mentre que altres, teòricament potser més propers, inspiren tot el contrari. L’Antoni Vives, per mi, és un exemple clar dels primers (avui no posaré exemples dels segons, però són fàcils de trobar en altres articles d’aquest mateix bloc).

Fins i tot, encara podríem anar més enllà. Hi ha persones que tenen un llenguatge postural, una forma de presentar-se i de moure’s que provoquen una sensació de malfiança inevitable. Altres, en canvi, desperten una empatia especial, hom hi percep una impressió de seguretat i de transparència. I en aquest cas, l’Antoni Vives és un exemple clar dels segons. Em venia aquesta reflexió davant l’entrevista que li feien a Tribuna Catalana, que en llegir-la em semblava que el sentia parlar com hem fet tantes vegades, sense micros ni càmeres ni necessitat de dir res de cara a la galeria. I és el mateix que m’ha passat cada vegada que ha tret un llibre nou, de reflexions polítiques, que tenen ben poc a veure amb aquells llibres de campanya que tant proliferen a les envistes d’eleccions.

És dels pocs polítics capaços de parlar del país des del cor, des del sentiment més personal i quotidià. A l’inrevés del que fa la majoria, primer hi posa la reflexió i després, en tot cas, intenta veure com hi encaixen les actituds de la seva gent, del seu partit, CDC, o dels altres; dóna la impressió que, enlloc d’escriure per justificar-se (com sol ser habitual en els llibres polítics), escriu per interioritzar les seves creences i així poder-les projectar després en la seva acció política.

Ara que comença l’estiu, i alguns ja tenen les maletes a punt, em permeto recomanar algun dels seus llibres. Que ningú esperi trobar-hi solucions màgiques, però sí una nova manera d’entendre l’ofici de polític. Recordo que un dia en què presentava precisament el seu libre “Per què fagi de polític”, vaig acabar dient que jo justament no faig de polític perquè n’hi ha massa pocs com ell.

Bon estiu, Toni.