A Egipte,
diuen, estan vivint una segona revolució. I jo la veritat és que no sabria com
qualificar-la. Molts mitjans d’aquí ho presenten positivament, com si fos la
culminació endegada en la primavera àrab, que ara fa dos anys no es va tancar bé.
No n’estaria pas tan segur. Bàsicament, perquè de nou els militars hi estan jugant
un paper decisiu, de tutela, que per principi no pot ser bo de cap de les
maneres. No sé si en algun lloc del món, mai, els militars han emprès un camí
de defensa de la ciutadania en el sentit més estricte; se m’acut el dubte de la
revolució dels clavells, a Portugal.
És evident
que el President Mursi ha exercit pèssimament la seva responsabilitat després
de guanyar les eleccions. De fet, no em fiaria mai d’una formació política que
basi les seves idees en una religió, tant se val si és la musulmana, la
cristiana o la budista. En nom dels Germans Musulmans, Mursi va redactar i fer
aprovar una Constitució clarament regressiva seguint dictàmens religiosos que
maniobren a l’ombra, com en tants altres països àrabs. I ho va fer d’esquenes a
la majoria de la població, tot i haver-ne obtingut el suport electoral
suficient, i d’esquenes als grups de l’oposició que, de fet van ser els que van
forçar la caiguda del règim autoritari de Mubarak. El descontentament general i
la segona revolta ciutadana, doncs, sembla que estava plenament justificada. Però,
compte, perquè en l’interès de fer caure Mursi s’hi aplegaven sectors i
motivacions ben diverses i fins i tot antagòniques. Hi havia grups que havien
tombat la dictadura anterior amb l’esperança d’assolir un Estat plenament
democràtic, però també un exèrcit que volia mantenir els seus privilegis, els
que ja gaudia quan donaven suport al Mubarak; hi havia els cristians coptes que
veien perillar la llibertat religiosa, però també els salafistes que
consideraven poc islamista la
Constitució de Mursi; i hi havia també els antics partidaris
de Mubarak.
Per tant,
enderrocat Mursi, tot continua obert, inclòs l’enfrontament civil. Afortunadament,
aquesta vegada els militars han deixat clar que cal convocar noves eleccions. Però,
s’hi podran presentar els Germans Musulmans i el mateix Mursi? Si ara perden
les eleccions els militars es donaran per satisfets, però si guanyessin de nou
tornarien a sortir a barrar-li el pas? Diuen que el President del Tribunal
Constitucional assumirà la presidència del nou Govern; quines garanties pot
oferir un Tribunal així que accepta el dictat dels militars, sigui encertat o
no. No em sembla pas malament que la ciutadania hagi enderrocat un Govern que
no responia a les seves expectatives, però sí que això es faci sota la tutela
dels militars. És com validar el seu paper de tutors d’una societat que pot
cometre errors però que ha de decidir lliurement el seu futur, sense la tutela
dels qui vetllen només per a mantenir els seus privilegis.