Pàgines

dimecres, 29 d’abril de 2009

El joc dels disbarats

El llastimós espectacle que ens ha servit en safata una direcció d’Esquerra molt curta de mires, ha anat seguit d’un no menys lamentable reguitzell de fuetades en els diversos fòrums de la xarxa. I entenc que una part important del problema rau en confondre les tàctiques, les ambicions personals i les disputes pel poder, amb les ideologies, les qüestions de fons i sobretot les anàlisis rigoroses de la realitat. Diguem-ho clar: les diferències ideològiques i els grans objectius polítics de la direcció d’Esquerra i dels crítics, dels qui han estat foragitats i dels qui continuen a dins, de la majoria de les plataformes sobiranistes, de les CUP, de RC, i de tants altres grups i persones del món independentista, són mínimes. Les diferències estan en les prioritats, en les tàctiques de curt abast, i en la incapacitat de fer anàlisis mínimament rigoroses i objectives.

Tan falses i absurdes són les acusacions de la Direcció del partit que ara voldria veure un Reagrupament acostant-se a la Casa Gran del catalanisme per poder fonamentar les seves tesis, com ho són les veus que parlen de traïcions, de venuts a l’espanyolisme i de mil improperis més referint-se a Esquerra. El problema no és ERC ni els seus militants, sinó la seva direcció. Ho he dit en molts altres ocasions: ens sobren sectarismes i visions esbiaixades, i ens falten visions de país i projectes globals. La independència només serà possible amb la concurrència (i no parlo ni de coalicions ni de pactes de Govern) de tots els sectors sobiranistes, des de CDC fins a les CUP, passant lògicament per tots els sectors d'ERC. Però sembla que ens entestem a anar en sentit contrari. En el darrer Congrés d’ERC jo hi presentava tot un seguit d’esmenes que rebatien la tesi de la Direcció que pretenia dir que aconseguiríem la independència el dia que Esquerra tingués la majoria, en lloc de dir que l’obtindríem el dia que fóssim capaços d’articular una majoria social favorable, sense protagonismes ni curses per l’hegemonia.

Evidentment, expulsant els sectors crítics el que fem és allunyar-nos encara més de l’objectiu final. Difícilment podem pretendre ser pal de paller d’un país, si no som capaços de ser-ho d’un partit. Estem empetitint un projecte que si no és de país, si no inclou tots els sectors i totes les sensibilitats sobiranistes, resulta inviable. Però el mateix podem dir de Reagrupament.cat i no cal dir d’altres grups o moviments que s’autoerigeixen com a salvadors exclusius de la pàtria considerant enemics i traïdors els qui no segueixen els seus postulats. Em sembla molt poc seriós afirmar que Reagrupament.cat es presentarà a les eleccions del 2010 amb el propòsit de trencar l’hegemonia del PSC i promoure una declaració unilateral d’independència. O és que hi ha algú que creu seriosament que una nova opció política té possibilitats de treure uns resultats rellevants en els propers comicis?

I reitero el que ja he dit en alguna altra ocasió: si fos així, jo ho celebraria. I molt.