Pàgines

dissabte, 30 de juny de 2012

Sant Pancràs, demà m'afaitaràs

Quan parlem d’un dia festiu, de la festa d’un cap de setmana o d’unes vacances no ens referim només a uns dies no laborables, sinó que precisament el que volem dir és que fem una pausa per a reprendre tot seguit el treball. I és en aquest sentit que jo, avui, no puc dir que comenci un cap de setmana ni tampoc les vacances d’estiu. De fet, començo un cap de setmana i unes vacances sense fi; senzillament, em jubilo.

La paraula prové de l’hebreu “jobel”, que era el corn de boc amb què es feia la crida a la festa del Jubileu. El sentit original del mot “jubilar” seria el d’experimentar una viva alegria, i la “jubilació” seria una alegria exultant. És allò que en castellà en diuen “júbilo”. El Jubileu era una festa jueva que es celebrava cada cinquanta anys, i que durava un any, durant la qual les propietats que havien estat venudes eren tornades a llurs propietaris antics, els esclaus eren alliberats i es deixaven reposar els camps. Era una manera de dir que, de tant en tant, calia retornar les coses al seu lloc. I d’aquí va derivar la idea concedir el jubileu quan algú portava cinquanta anys de servei, que no forçosament volia dir una exempció definitiva del treball, sinó simplement una festa solemne de reconeixement de tota una trajectòria.

Poder-se jubilar amb un estat de salut raonablement bo no sé si és motiu d’una alegria exultant, però sí com a mínim de satisfacció. Probablement, quan el sistema de l’anomenat estat del benestar va reconèixer el dret a la jubilació, més que un càlcul econòmic de si ja havia cotitzat el suficient com per a retirar-se devia considerar-se que el treballador ja estava amortitzat i prou desgastat com per a no ser rendible en el lloc de treball; i amb una esperança de vida posterior relativament curta. El sistema els trontolla quan la gent ha treballat i pagat el suficient com per a poder gaudir d’uns anys de benestar, d’aquí que amb l’excusa de la crisi estiguin fent mans i mànigues per a desmuntar aquesta fita de benestar assolida. Espero que amb mi hagin fet tard.

divendres, 29 de juny de 2012

Tenim els líders que necessitem?

Aquests dies, preparant una presentació del llibre de l’Heribert Barrera “Tenim pressa, molta pressa” me n’he trobat més d’un que m’ha dit amb un to d’advertència: “compte, que l’Heribert també té els seus punts foscos, també ha comès els seus errors”. I qui no? – he respost jo.

I és que els catalans, i especialment aquells que tenim una certa pressa per assolir la independència, és a dir la llibertat d’aquest país, sempre ens queixem que estem mancats de lideratge. Tenim la sensació que amb la creixent consciència nacional i l’increment de la majoria social a favor d’una plena sobirania ens faltarien uns veritables líders per capitanejar el procés. Però, ai las, tan bon punt n’apareix algun, (que n’hem tingut, en tenim i en tindrem) immediatament sembla que ens dividim entre els qui el col•locarien dalt d’un pedestal, i si pot ser dalt d’un altar, sense admetre cap mena de crítica ni de discrepància, i aquells que a la més mínima se li tiren a la jugular i l’abatrien sense contemplacions i el portarien a la foguera.

Som veritables especialistes en enderrocar mites. Mites o líders vivents i mites històrics, com si n’anéssim tan sobrats. Sembla com si cerquéssim el Messies ideal, perfecte, fet a la nostra mida. I ara que s’acosten moments decisius per al futur del país, moments en què caldrà prendre decisions transcendentals, no podem perdre’ns en batalletes partidistes, i caldrà fer costat els líders que tinguin la gosadia de fer un pas endavant, siguin del partit que siguin, i no interferir en el procés d’alliberament per les discrepàncies i diferències que lògicament hi han de ser.

dijous, 28 de juny de 2012

Mentiders i farsants de baixa estofa

“S’atrapa abans un mentider que un coix”, diu la dita. Les aparents estupideses de la Consellera d’Educació d’Aragó en declarar l’existència d’una fantasmagòrica llengua anomenada “aragonès oriental” per no reconèixer l’existència del català com a llengua pròpia de la Franja, no són realment estupideses sinó una mala llet planificada basada en la mentida per tal d’eliminar la llengua catalana.

Però la mentida no consisteix en dir que la llengua pròpia de Fraga, de Tamarit o de Mequinensa no és el català sinó l’”aragonès oriental”. Aquesta és una ximpleria que cap persona, mínimament seriosa, i no cal que sigui experta en lingüística, acceptaria. La mentida que aviat queda al descobert és la farsa de voler fer creure que es tracta de protegir les “modalitats lingüístiques de l’Aragó”. Perquè quan la mateixa Consellera diu que “considera les llengües parlades a Aragó com inequívocament aragoneses", com a raonament de desvincular el català de la Franja de la llengua catalana, immediatament després, en el mateix projecte de llei, s’arbitren tot un seguit de mesures restrictives i contràries a aquesta suposada llengua aragonesa. És la mateixa estratègia que segueixen els populars de València que, un cop negada la unitat de la llengua, menyspreen profundament la llengua del seu país, tant si l’anomenen valencià com aragonès oriental, i hi imposen directament el castellà.

El raonament que el Tribunal Suprem fa sevir per a boicotejar el sistema d’immersió lingüística de Catalunya, aquest mateix tribunal el rebutjaria amb la mateixa radicalitat si algú pretengués aplicar-lo a la Franja. Igualment, el plantejament dels populars d’Aragó sembla diametralment oposat al dels seus companys de Catalunya: negar el dret a l’ensenyament de i en la llengua pròpia, i el bilingüisme que aquí pregonen. Però no és una contradicció, simplement és que a l’Aragó, com a València, passen a una fase diferent del procés d’aniquilació del català.

dimecres, 27 de juny de 2012

La Justícia del PP ataca de nou

El Partit Popular, sabedor del seu poder i amb el convenciment que té prou collat i emmanillat CiU, continua atacant amb totes les seves armes la llengua catalana. Allà on governa no té cap problema per a portar a terme la seva política d’aniquilació del català, ja sigui a les Illes, al País Valencià o a la Franja. I ho fa amb la fatxenderia de dir que hi té tot el dret perquè ha obtingut el suport majoritari les urnes. Però, allà on no pot governar perquè no obté un suport majoritari, aleshores empra altres mitjans com el d’una administració de Justícia sotmesa i corrupta a les seves mans.

Un cop el PP ha donat l’ordre de disparar amb bala, aquesta administració de Justícia dicta una darrera l’altra les sentències que creu més adients per acabar amb la normalitat de la llengua catalana, per trencar la cohesió social del país i obrir un panorama de confrontació que sigui favorable als interessos del nacionalisme espanyol més intolerant. La legislació catalana, la vigent, la no impugnada ni pel Tribunal Constitucional ni per cal altre tribunal espanyol s’incompleix d’una forma generalitzada; un incompliment que el mateix Departament d’Ensenyament reconeix que és d’entre un 40 i un 60%. Però com que aquests incompliments són en perjudici del català, cap jutge es posicionaria a favor de complir la llei que afavoreix el català; de fet, ni el mateix Govern (se’n pot dir “govern”?) català no gosa denunciar els qui l’incompleixen. Però només falta que un pare, per motivacions estrictament de partit, presenti un recurs que aquesta Justícia espanyola sentencia implacablement en contra del català, i condiciona tot el sistema educatiu del país que tants bons resultats ha donat al suposat interès d’uns pocs. I que per això s’hi revengen.

No ens queden ni gaire alternatives ni gaire temps. Si no ens n’anem aviat d’Espanya la mort del català serà inevitable. Amb aquesta justícia corrupta, que dicta en funció de la ideologia espanyolista, no tenim possibilitat de subsistència. I més si tenim un Govern incapaç ni de plantar cara ni de cercar solucions reals; que es limita a quatre frases de lamentació, però que ja té pactat l’acatament de les sentències del Partit Popular. En una Catalunya independent, hi tindria lloc sense expulsar-los de la judicatura aquells qui s’han posat al costat del poder, del poder espanyol, per interessos estrictament ideològics i negligint la seva funció professional?

dimarts, 26 de juny de 2012

No riem, que no és broma

Sona tan ridícul l’intent de crear una nova llengua per part del Govern aragonès, que podem caure en la temptació d’enriure’ns-en. A qui se li acut inventar-se un esperpèntic “aragonès oriental” per referir-se al català que es parla a la Franja de Ponent! De fet, són els mateixos que temps enrere van provar d’esquarterar la llengua amb els localismes de “fragatí”, “maquinensà” o “lliterà”, no pas amb la voluntat d’indicar-ne l’especificitat local, com podríem parlar del “tortosí” o del “lleidatà”, sinó per evitar la denominació natural de “català”. D’aquesta manera, un cop trencat el vincle amb el tronc comú i normatiu de la llengua catalana, poden permetre’s de malmetre la variant fins al punt de convertir-lo en un “patois” impresentable i inviable.

I dic que podem caure en la temptació de fer-hi broma, perquè és evident que científicament la qüestió no s’aguanta per enlloc. Podem pensar que es tracta d’una colla d’analfabets i d’ignorants, com un tal José Ignacio Wert, insòlitament nomenat Ministre d’Educació, que davant d’un despropòsit tan gran no té la suficient honradesa de contradir els companys de genocidi cultural, i es limita a dir que “tengo la impresión que se trata del mismo idioma”. Vaja, que el ministre i el Govern aragonès no aprovarien, en aquest tema, un examen seriós de primària. Per acabar-ho d’adobar, al Govern aragonès se li acut maquinar una fantasmagòrica acadèmia de la llengua que englobaria tant el català de la Franja com l’aragonès que amb prou feines es conserva en alguns pobles dels Pirineus. Una acadèmia vàlida per a dues llengües! Quin disbarat! I a partir d’aquí podem fer-hi els acudits que vulguem: i si anomenéssim al castellà que es parla a Catalunya, “català xampurrejat”? Tenim massa sentit del ridícul i un mínim sentit de la decència com per a seguir-los el joc amb aquestes estupideses.

Però, insisteixo, no caiguem en la temptació de prendre’ns-ho com una broma. El seu objectiu és única i exclusivament l’eliminació total de la llengua catalana: a Catalunya ja es fan pagues d’anar més lentament, i de moment es conformen amb reclamar tot allò que rebutgen frontalment a la Franja o al País Valencià, on ja es veuen amb cor de llançar un atac definitiu. La mateixa estupidesa de fragmentar la llengua, amb l’excusa de protegir els particularismes locals, és una eina molt eficaç per desvirtuar una llengua, desprestigiar-la i fer-la inviable. I no hi fem broma, perquè al País Valencià estan guanyant la partida, i en poc temps també la guanyaran a la Franja: aquest aparent ridícul és un pas previ a la imposició definitiva del castellà i l’aniquilació de la llengua pròpia d’aquests territoris.

dilluns, 25 de juny de 2012

Els morts no consten ni en el passiu de l'empresa

Quan algun dels països llatinoamericans tenen la gosadia d’emprendre mesures per a controlar empreses multinacionals allí establertes, sempre hi ha qui s’escandalitza i ho atribueix a la poca serietat d’aquestes repúbliques “bananeres”. I és possible que de tot hi hagi una mica, que les accions no siguin motivades per un estricte sentit de justícia, sinó d’oportunitat política tant interna com externa.

És el que li va passar a Repsol amb la seva YPF argentina, expropiada en un moment en què amb les dificultats internes del govern argentí li convenia una maniobra de distracció i de caire patriòtic. A part que, probablement, de raons per emprendre accions contra l’empresa n’hi havia de força temps enrere, també n’hi havia per tractar igualment altres empreses, sobretot nord-americanes. I amb aquestes la senyora Cristina Fernández de Kirchner no s’hi va atrevir. Però, això no treu que les grans empreses multinacionals acostumin a actuar amb total impunitat i sense cap mena d’escrúpols en aquests països, aprofitant justament la seva situació de debilitat política i econòmica. Sense anar més lluny, ara mateix hi ha un altre projecte que pot perjudicar greument població indígena i en què també hi ha implicada l’empresa Repsol.

Es tracta d’un projecte d’ampliació de l’explotació de gas a la selva amazònica del Perú, portada a terme pel Consorci Camisea, integrat per les empreses Repsol, Pluspetrol, Hunt Oil, SK Energy, Tecpetrol i Sonatrachel. Aquesta ampliació es farà a costa d’envair el territori del poble Nahua, que viu en règim de semi aïllament, i que ja anys enrere es va veure desplaçat del seu territori original. Per a l’empresa, i també per al Govern del Perú, es tracta d’un negoci que es quantifica en uns quants milions a canvi de l’explotació d’un territori selvàtic; per al poble nahua pot significar la seva definitiva desaparició. Els morts no constaran enlloc (faria mal d’ulls) ni formaran part ni del passiu de l’empresa.

diumenge, 24 de juny de 2012

PP – CiU dues estratègies, un resultat

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Ho deia mesos enrere. A l’inici del seu mandat, la consigna del PP era no entrar a fons en temes identitaris, lingüístics o simbòlics, perquè tenia una primera comesa molt més urgent: fer front a la malmesa situació econòmica del país. I aquí sabia que tenia en CiU el seu principal aliat, tant a Catalunya com en l’àmbit estatal.

Però ara ja ha vist que en mig any ha aconseguit convertir la pèssima situació econòmica heretada en un desastre absolut. Lluny de resoldre res, ho ha empitjorat, i molt. Ja no li valen les mentides, els enganys i el falsejament de la realitat, que a Europa es miren entre l’astorament i el ridícul. Al PP li convé obrir altres fronts per no haver d’assumir una gestió tan nefasta, que molts defineixen ja com la pitjor possible o imaginable. D’aquí que s’hagi obert la veda contra la llengua catalana, per exemple.

La situació econòmica pot ser molt greu, però no tant, segons ells, com per a no poder mantenir el to xulesc i desafiant davant de les recomanacions que els fan des de fora; poden continuar la disbauxa d’infraestructures tan faraòniques com inútils; poden treure els recursos que calgui de la sanitat i de l’educació per salvar la banca; poden desafiar tots els experts i negar-se a apujar l’IVA o a rebaixar el sou dels funcionaris (llegeixis, bàsicament, una font del seu electorat)... I si alguns diputats populars no acaten la disciplina de vot en temes com el de la mineria, no passa pràcticament res. Es pot entendre que una cosa és tancar des de Madrid l’aixeta de la subvenció a la mineria i l’altra és la situació compromesa en què es troben els polítics més propers al territori. Però, ai las, quan algú trenca la disciplina de vot per negar-se a atacar la llengua catalana; aleshores, es percep com una traïció intolerable a les essències del partit.

Per al PP, l’economia és important, però molt més ho és la seva política recentralitzadora, d’ofec econòmic de les autonomies i de persecució fins a l’aniquilament de la llengua catalana (allà on poden, està clar).

En el cas de CiU la cosa és diferent, gairebé a les antípodes. La bogeria de les retallades a tort i a dret, malgrat que és a causa d’aquestes que s’agreuja encara més la crisi, és la prioritat absoluta. I en aquesta tasca compta amb el suport inestimable, imprescindible, del Partit Popular. I tant li fa que després sigui el mateix PP que ataca frontalment i sense miraments la llengua catalana, les nostres institucions i també la nostra economia. Per a CiU, aquests no són temes prioritaris i mai es posen seriosament damunt la taula a l’hora de negociar un acord amb els populars; a tot estirar, i sense que això trenqui el pacte, es llancen algunes amenaces incertes i vagues, i sempre en un horitzó llunyà. CiU ha validat el paper del Partit Popular a Catalunya, li ha donat cotes de poder i capacitat d’influència en la política catalana i mai li ha posat com a condició que aturi els seus atacs a la llengua catalana.

Al PP potser (segur) no li funciona la seva política econòmica i el país s’enfonsa cada dia més, però sí que li funciona la seva obsessió, la seva prioritat, per liquidar la llengua catalana: se n’està sortint al País Valencià, ha posat les bases per a fer-ho a les Illes, i li costarà força menys a la Franja. Mentrestant, CiU es deixa arrossegar per aquesta voràgine de desmantellar l’estat del benestar, amb el suport inestimable del PP, sense demanar-li mai a canvi que aturi les seves envestides contra la llengua. Per al Partit Popular la llengua catalana és una prioritat; per a CiU, no.

dissabte, 23 de juny de 2012

Bandarres amb la consciència tranquil•la

Hi ha un mite literari, magnificat pel cinema, sobre la mala consciència dels qui han comès algun tipus de delicte. Se’ns presenta sovint la imatge de persones que no poden viure corcats per la mala consciència, fins al punt que es veuen obligats a confessar la seva culpabilitat com una forma d’alliberament. Altrament, no podrien viure amb un mínim de tranquil•litat ni gaudir del seu botí o amb el seu engany.

Però, repeteixo, això és un mite literari o cinematogràfic. A l’hora de la veritat, els únics que solen tenir mal de consciència són precisament aquelles persones normalment honestes que poden haver tingut un error ocasional o simplement que tenen un sentiment excessiu de culpabilitat, quan la seva responsabilitat real és escassa. Malauradament, un dels efectes de la perversió humana és procurar-se una cuirassa suficientment gruixuda com per a poder dir allà on calgui, sense ruboritzar-se, que es té la consciència tranquil•la. Us imagineu com podrien viure els banquers que venien accions preferents a jubilats; els qui havent portat a la ruïna una entitat financera, i havent provocat el desnonament de moltes famílies, en reclamen i en cobren una indemnització milionària; els qui surten absolts del jutjat perquè el seu delicte ha prescrit, o perquè han coaccionat la justícia perquè faci veure que no veu les proves més evidents; els qui no dubten a perdonar impostos als més rics a base de retallar els serveis més bàsics als més desafavorits; els qui opten per salvar la banca i els banquers, però que no volen saber res de salvar les persones víctimes d’aquesta banca i d’aquests banquers...

És difícil d’imaginar, perquè de ben segur que dormen tranquil•lament, sense remordiments de cap mena. La corrupció i la perversió no és només una fórmula de manipular la realitat exterior, sinó que inclou la perversió mental de la persona per tal de protegir-se del mal inguarible de la mala consciència. És el cas de Carlos Dívar quan finalment s’ha vist obligat a dimitir: és incapaç de justificar les despeses particulars carregades a l’erari púbic, però pot sortir amb tota la cara dura del món dient que ell se’n va amb la consciència tranquil•la.

divendres, 22 de juny de 2012

Aplicar o interpretar les lleis

La Justícia, quan no és injusta en les seves sentències, ho és retardant-les. En el món abertzale ja hi estan avesats. Primer una sentència que clausura un diari, que il•legalitza un grup, que impedeix un acte... i, després, ja tant se val que la sentència sigui revocada a instàncies d’altres estaments judicials espanyols o d’europeus, perquè el mal que interessadament es volia provocar ja estava fet.

Les formacions abertzales van ser prohibides i, per tant, impedit el seu accés als comicis locals o nacionals, amb el raonament que no hi havia una condemna explícita de la violència, tal com exigeix la llei de partits. Una exigència que, evidentment, només es feia als independentistes bascos i no pas als unionistes espanyols que feien, i encara fan, apologia de la violència franquista, molt més criminal i sanguinària que l’etarra. I havíem sentit mil vegades aquella falsa justificació: en una democràcia totes les opcions són defensables, però amb violència, no. Davant del nou gir de l’organització armada basca, disposada a deixar les armes, va aparèixer SORTU, una nova organització que s’atenia fil per randa a la legislació vigent, inclosa la injusta llei de partits. En els seus estatuts, s’explicitava la condemna a la violència. Però, cínicament, els mateixos que exigien una condemna explícita de la violència, ara tenien la pretensió de fer una interpretació subjectiva dels textos presentats, quan tothom sap que en tot procés judicial o administratiu el que compta són els fets constatables i no pas les impressions personals.

Del que es tractava era d’impedir que l’esquerra abertzale es presentés a aquelles eleccions, i per això el Tribunal Suprem va emetre la sentència. I no pas perquè no sabessin el mateix principi jurídic i el mateix raonament que ara ha fet el Tribunal Constitucional revocant la seva decisió, senzillament perquè els estatuts de la nova organització s’ajustaven a la llei; sinó perquè hi havia una única motivació política, i de caràcter partidista. De fet, una acusació que podria semblar molt greu, d’alguna manera o altra la reconeix la majoria dels mitjans de comunicació quan donen com a normal i com un fet evident que els magistrats conservadors han votat a favor de la il•legalització de SORTU, mentre que els progressistes han sentenciat a favor de l’estricta interpretació de la Llei.

dijous, 21 de juny de 2012

Els valors i l'ètica irrecuperable de la Camacho

"Cal recuperar els valors socials i l'ètica". Aquest és un tòpic que, dit per segons qui, pot no tenir més sentit que el de l’expressió d’una utopia o d’un desig que ni tan sols no se sap per on caldria posar-s’hi per acostar-nos-hi. Però que dit per un dirigent del Partit Popular, el partit que, al marge de la seva ideologia favorable a valors tan poc socials i tan poc ètics com el d’afavorir els més poderosos, està minat per casos de corrupció per tots costats, pot semblar més aviat una broma de mal gust.

Aquesta vegada ha estat la Presidenta del PP a Catalunya, Alícia Sánchez Camacho, la qui en un exercici majúscul de cinisme ha deixat anar la frase sobre els valors socials i l’ètica per tal de protegir una persona tan propera al seu partit, i probablement amb favors pendents, com és el Carlos Dívar. Està clar que hores d’ara, i malgrat els intents del Govern popular per protegir-lo, el President del Consell General del Poder Judicial és indefensable, de manera que l’única forma de fer-ho és intentant fer veure que altres persones que són tingudes per honestes també tenen pràctiques similars de corrupció. La Presidenta popular, en un acte de partit, va comparar els viatges d’oci personal del Carles Dívar amb els viatges institucionals del Síndic de Greuges, Rafael Ribó. Si la senyora Camacho, a l’igual que el Carlos Dívar, és incapaç de discernir entre l’exercici de les responsabilitats d’un càrrec públic amb el frau i la malversació de diners per al lucre personal, el mínim que podria fer és tenir la decència de no parlar ni de valors i d’ètica.

La recuperació dels valors socials i de l’ètica és tota una utopia, certament. Almenys mentre hi hagi en la política gent tan cínica, mesquina i perversa com la senyora Camacho, disposada a emmerdar qui calgui per a defensar la corrupció dels del seu partit, i dels seus amics. Els viatges de Ribó, en tant que Síndic de Greuges i president europeu de l'Institut Internacional de l'Ombudsman, són equiparables als de qualsevol altre càrrec institucional. I fins i tot es pot suggerir que les retallades arribin també als viatges oficials, als de qualsevol govern o institució; però en cap cas confondre-ho amb la perversió i la corrupció d’individus com el Carles Dívar.

dimecres, 20 de juny de 2012

Que pleguin, d’una vegada!

Ara és el mateix Mariano Rajoy qui admet que el rescat no és que ens surti gratis, és que ens està sortint tan car que és insostenible. El desastre està servit. I si a això hi afegim les declaracions del patètic ministre de Guindos “Espanya és un país solvent”, la necessitat d’un rescat en tota regla ha de ser imminent. L’Estat espanyol no té cap possibilitat de fer front a les desmesurades despeses del rescat de la banca que se sumen a l’endeutament que creix imparable gràcies a les estúpides mesures del pitjor Govern de la democràcia.

Com deia Sala i Martín, a més de mentiders i farsants, són estúpids, perquè no ha hagut de passar ni mitja setmana perquè es descobreixi l’engany del Govern popular. Bé, engany només per als il•lusos que creien a ulls clucs el que deien ells i els seus economistes de pa sucat amb oli, capaços de signar qualsevol informe falsejat per a justificar la política econòmica del Govern. No calia ser gaire espavilat, ni haver superat amb notable l’educació primària, per veure cap on anirien els trets. Qui es pot fiar d’un Govern així? Ningú que tingui dos dits de front. I menys encara uns mercats que constaten dia rere dia el ridícul d’uns governants capaços de negar tota evidència, de mentir i d’enganyar a tort i a dret; una cosa és que el Rajoy, el Montoro i el de Guindos tractin els ciutadans espanyols com a perfectes imbècils, i una altra és que pretenguin tractar-hi igual les administracions i autoritats econòmiques europees.

La Merkel, cada cop que es troba amb Rajoy, li dóna uns copets a l’espatlla, el felicita per les reformes empreses i l’acaba d’ensorrar en un pou sense sortida. I ell, amb l’aigua al coll i sense cap puntal on sustentar-se, encara té els fums de fer la pallassada de dir que és ell qui pressiona Europa, que no té per què seguir les recomanacions que li fan, i que gràcies a ell hem tingut un rescat que no ens costarà ni un duro. Només, la bancarrota. Si ningú és capaç d’aturar aquesta gent, la ruïna està assegurada; i Catalunya, sense un Govern amb capacitat de reacció, s’hi veurà arrossegada sense remei.

dimarts, 19 de juny de 2012

Fins quan aguantarem aquesta farsa?

Ja no ens ha pas de venir de nou que el Govern espanyol menteixi una i altra vegada, que amagui la informació i falsegi les dades que calgui per tal d’amagar el fracàs de les seves polítiques. Amb honroses excepcions (poques, molt poques), política i honestedat semblen termes contraposats, antagònics; i a la majoria de la població ja no afecta excessivament descobrir un engany més de la classe política, ho tolera amb una certa normalitat i, en tot cas, es consola admetent que si fa o no fa tots són iguals.

Per això no ens ha d’estranyar que Rajoy i els seus Ministres facin veure que no s’han assabentat que Espanya ha necessitat un rescat, ens diguin que això no costarà ni un duro als contribuents, que serà la banca la que retornarà el crèdit amb els corresponents interessos, que aquest rescat suposarà una major fluïdesa del crèdit, com quan deien que la reforma laboral esperonaria la contractació, que la reacció de la borsa i l’empitjorament de la prima de risc era culpa de la situació grega. Ells ja saben que tot plegat és una mentida monumental, que no té res a veure amb la realitat que s’entossudeix a contradir-los; però es refien que els mitjans de comunicació acostumen a limitar-se a transcriure les seves declaracions, sense qüestionar-les ni contrastar-les amb la realitat, i sobretot es refien de l’estultícia d’una massa de població que ha arribat a creure’s culpable de la crisi, i que tots els mals que pateix no provenen ni de l’especulació immobiliària, ni de la cobdícia dels bancs ni de la nefasta gestió dels polítics. És el seu èxit polític: continuar vivint de la moma, eludir tota responsabilitat, fer pagar als ciutadans els seus errors i, per postres, continuar gaudint del vot de la ciutadania.

El que ens hauria d’estranyar és que hi hagi tants economistes corruptes (o potser són senzillament inútils i incapacitats?), que hagin anat abonant aquestes tesis. Grècia ja ha votat el que volia Europa, Espanya ha acceptat el rescat per a salvar la banca (que no per a salvar la població, està clar), i no s’acompleix cap dels seus pronòstics: la borsa baixa o no puja, la prima de risc es dispara i res fa pensar que es mogui el més petit indici de recuperació, ans el contrari. L’empitjorament de la situació avança frenèticament fins acostar-nos al precipici; i tot per l’estupidesa de fer cas a aquesta trepa d’impresentables que, a consciència, assenyalen un camí que no té cap altra interès que el de salvar els interessos dels grans poders econòmics.

dilluns, 18 de juny de 2012

Grècia, el vot de la por

El resultat de les eleccions gregues no han estat cap sorpresa. Tampoc es podia esperar que hi hagués grans canvis en l’orientació del vot en relació a les eleccions celebrades tot just fa unes setmanes. La disjuntiva era clara: plantar cara a les imposicions d’Europa, i dels interessos dels grans poders econòmics, o ajupir el cap i acceptar la seva dissort. Però també era desigual: la dreta grega tenia tot el suport europeu, sense distincions entre partits conservadors i partits socialistes, mentre que l’esquerra de Syriza era assenyalada com la via del desastre i del caos.

Això explica, probablement, que molts grecs, tot i discrepar de les polítiques seguides i de veure que amb les receptes europees la crisi inicial s’havia agreujat exponencialment, s’hagin decantat pel vot segur de la dreta. Segur en la mesura que a Europa no interessa la sortida de Grècia de la zona euro i que, per tant, no deixaran caure del tot el país, encara que no facin res per a la seva gent. Mentre que una victòria de Syriza hauria despertat les ires no de la senyora Merkel o dels polítics europeus, sinó de les institucions i dels poders econòmics que haurien endegat tota mena de mesures de boicot i de torpedinament de la ja malmesa economia grega. Malauradament, avui els poders polítics no deixen de ser titelles en mans dels qui controlen el poder econòmic, i tenen la capacitat i la força suficient com per a fer caure qualsevol govern. Les mesures que proposava l’esquerra grega, com la que aquí pot proposar una determinada esquerra (que com a Grècia no té res a veure amb els tradicionals partits socialistes), haurien pogut capgirar la situació i pensar que el qui necessita un rescat no és la banca local ni l’exterior que hi té invertits els seus diners, sinó que el qui necessita un rescat és la població. Unes mesures de sentit comú, encaminades a garantir uns mínims de subsistència i sobretot a reactivar l’economia productiva, serien boicotejades i coartades pels qui controlen els ressorts econòmics. I, això, aquesta impotència, és el que deu haver coartat la llibertat de molts grecs a l’hora d’anar a votar.

I, malgrat tot, la derrota de Syriza no haurà estat total. Si fa uns mesos la senyora Merkel i Europa es mostraven inflexibles a l’hora d’exigir el compliment de totes les condicions que els han imposat, ara, tot just saber-se els primers resultats, ja admetien que estaven disposats a renegociar-ho, I més tenint en compte que en el cas d’Espanya les condicions no han estat tan draconianes. La Nova Democràcia segurament podrà governar amb la crossa del PSOK, però la seva política no serà la mateixa que hauria fet sense la presència de Syriza.

diumenge, 17 de juny de 2012

Inconsciència, il•lusos, o imbecilitat

Ja entenc que, a vegades, inconscientment, cerquem tota mena d’excuses per a justificar una actitud nostra i fem veure que no sabíem les conseqüències de les nostres accions. Però, això, que qui més qui menys tothom ha viscut en primera persona alguna vegada, en certs casos és de tal notorietat que costa de creure en la innocència del protagonista. El que podria ser inconsciència o ingenuïtat, esdevé il•lusió (en el sentit d’il•lús) o imbecil•litat.

No entenc que l’Alcalde de Manacor i diputat popular, Antoni Pastor, hagi trencat la seva disciplina de vot i apel•li a una coherència política o a una integritat personal, negant-se a aprovar mesures en contra de la llengua catalana. Bé, si ara és sincer, el que no entenc és que fins ara no s’hagi adonat d’on s’havia ficat. Costa de creure, i jo no m’ho crec pas, que des del moment que es va afiliar al PP, que va acceptar encapçalar per aquest partit una candidatura municipal i formar part de les llistes electorals per al Parlament Balear, ell no sabia que un dels punts claus del programa d’aquest partit és l’aniquilació de la llengua catalana.

Probablement, essent-ne conscient, va pensar que la seva prioritat personal era fer-se un lloc en la política, i que aquest interès particular passava per damunt de l’interès general de salvaguardar la llengua i la cultura pròpia de les Illes. A tot estirar, arribaria a admetre que no es pensava que el seu partit aniria tan enllà i tan directament en contra de la llengua, o potser només no va calibrar que en algun moment ell, d’una manera directa, hauria d’emetre un vot que avalés aquest atac. És com aquell delinqüent que s’integra en una banda amb l’afany de treure’n un profit, i sabent,està clar, tot el que hi ha al darrere de les accions delictives, però que en un moment donat es fa enrere quan se li demana que sigui ell qui premi el gallet.

Quan algú entra a militar al Partit Popular, a aquestes alçades, el que no pot al•legar és ignorància. Ho podríem pensar en aquella època del Gabriel Canyelles, però no pas en les posteriors i, especialment, en aquestes del Matas i del Bauzà. És la mateixa estratègia d’aniquilar la llengua catalana que segueixen, i amb èxit, al País Valencià, i la que voldrien seguir a Catalunya encara que aquí el procés el tinguin més endarrerit i per això recorren als seus comparses de l’aparell judicial per fer-los la feina bruta que ells no tenen la capacitat de fer per la via parlamentària.

Ja sé que algú dirà que tenen tot el dret a fer-ho perquè han guanyat les eleccions. No hi estic pas d’acord; però en qualsevol cas, molt menys tenen dret a simular que ells no sabien què és el que estaven fent.

dissabte, 16 de juny de 2012

A Vic, l’extrema dreta es fa la foto

No és pas cap secret que el bisbe de Vic ocupa la cúria per la seva ideologia ultraconservadora, més que no pas per mèrits de cap altra mena. A ningú va sorprendre quan va fer venir una congregació de religioses que era considerada com una secta integrista a Argentina; i per tant ara tampoc ens ha de sorprendre que es faci una foto amb el dirigent de Plataforma x Catalunya, Josep Anglada.

La majoria dels catòlics que conec, més o menys practicants, contínuament han de fer l’esforç de convèncer-nos que una cosa és la jerarquia i l’altra és la massa creient de base. Però, està clar, tampoc poden defugir que formen part d’una organització que té la jerarquia que té, i que no sembla que hi hagi massa voluntat de revocar-la. Per tant, cadascú ha de saber on està ficat. I el cert és que aquesta Església té una aposta ideològica ben clara, gens transversal. Una ideologia de dreta pura i dura, sense oblidar aquesta mena de flirteigs amb l’extrema dreta; una ideologia molt més propera als grups que practiquen la intolerància, sovint sense renunciar a la violència, que poden justificar la guerra quan hi ha interessos econòmics pel mig, que practica la discriminació i que afavoreix les desigualtats, que es posa sempre al costat dels poderosos, d’aquells que segons la doctrina evangèlica tenen més difícil d’entrar al regne del cel que no pas que un camell passi pel forat d’una agulla... I alhora, la ideologia d’aquesta Església, o almenys de la seva jerarquia, i sense que tingui una contestació excessiva, es mostra molt allunyada dels qui pregonen la igualtat, la lluita contra els desequilibris, la defensa dels més febles, la tolerància i l’acceptació de la diferència...

Està clar que a l’Església hi ha també persones i organitzacions que en la seva pràctica contradiuen permanentment la jerarquia. Però, globalment, aquesta Església, que és capaç d’emparar la pederàstia, no té res a veure amb els principis evangèlics i es ven fàcilment als poderosos que poden afavorir-la econòmicament, sovint només amb l’excusa, gairebé una obsessió, dels temes relacionats amb el sexe. La foto del Bisbe de Vic amb el líder de l’extrema dreta més intolerant no és sinó la constatació dels valors que prioritza.

divendres, 15 de juny de 2012

Què hi fa CiU enmig d’aquesta gentussa?

Costa d’entendre la tossuderia de determinats individus que, fins i tot quan es veuen enxampats en les seves mentides i els seus tripijocs, es mantenen fins al darrer moment en la seva farsa. La primera reacció és el to burlesc, fatxenda, de qui està convençut de la seva impunitat; tot seguit, quan s’incrementa la pressió, arriba l’etapa de la defensa virulenta atribuint-ho tot a una conxorxa; toca després una fase en què s’intenta justificar, fins i tot admetent culpes menors com a petits errors de procediment; i quan s’adonen que la justificació no fa sinó confirmar les sospites aleshores arriba el moment de recórrer als amics polítics i del poder judicial perquè li donin cobertura. Ja no ve d’una corrupció més.

És un esquema de funcionament que, amb petites variants, funciona en delinqüents de guant blanc de diversa índole. Ho hem vist en algun afer de la Casa Reial, en el President de la Generalitat Valenciana, i ara en el President del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i del Tribunal Suprem espanyol (TS), Carlos Dívar. Sense tenir massa més informació que la que ens donen els mitjans de comunicació, i fins i tot només amb la que ens dóna el mateix Carlos Dívar, la seva culpabilitat està fora de dubtes: hi ha hagut malversació de fons, i l’única via de defensa és que segons una absurda i perversa legislació els afers interns del Poder Judicial no poden ser investigats. Com els de la Casa Reial, vaja. Naturalment que els corruptes de nivell compten sempre amb una xarxa de l’entorn que els encobreixin; de manera que, quan definitivament i malgrat tots els entrebancs, el tema es posa al descobert es desplega una nova xarxa de protecció per evitar que ningú més en surti esquitxat, que els encobridors i col•laboradors del delicte en surtin indemnes.

Per això, em sembla encara més incomprensible que CiU, hoste del PP, els faci el joc també en aquests afers de corrupció institucional. La negativa del Partit Popular a permetre que Carlos Dívar comparegui al Congrés és força explicable: les pràctiques dels uns són similars a les de l’altre, i hi deu haver compromisos i favors a retornar. Però, per quina raó CiU s’ha de posar del costat d’aquesta gentussa? També ells s’hauran d’explicar quan finalment la Justícia pugui fer-se un lloc en l’administració de la Justícia, cosa gens fàcil, certament.

dijous, 14 de juny de 2012

Rato, atrapat, renuncia al darrer saqueig de més d'un milió d’euros

La notícia pot semblar sensacional o insòlita: una persona, a qui per dret li correspon cobrar més d'un milió, graciosament hi renuncia. A canvi de res? Només per generositat o perquè creu que potser no se’ls ha guanyat? Tothom sap que d’això, res de res. Aquesta gent està avesada a cobrar milionades del no res, silenciosament, sense cap mena d’escrúpol ni mirament. Si no hi hagués la pressió no ja mediàtica sinó política i sobretot judicial, el Rodrigo Rato mai hagués renunciat a tan sucosa indemnització, encara que ell sàpiga que és per la seva pèssima gestió.

Em recorda una anècdota personal en què vaig contractar un arquitecte per a dirigir una obra d’una Fundació. A l’hora de la veritat, el seu treball va ser mínim, maldestre i desafortunat, i quan va presentar la factura des del Patronat de la Fundació li vam dir que, tot i que la factura s’ajustava al pressupost inicial, refés la factura a consciència en funció del que de veritat creia que havia estat la seva tasca. Sense cap més indicació, i sense protestar el més mínim, l’arquitecte va presentar una factura d’un import exactament a la meitat. Era conscient que el que pretenia cobrar, i que per suposat no tenia res a veure amb les xifres que remenen els directius de la banca, no era just ni estava justificat, encara que segurament hauria pogut exigir legalment.

Que el senyor Rato renunciï a cobrar una indemnització no fa res més que certificar que aquesta indemnització era injusta i fora de lloc; i sobretot certifica que el senyor Rato comença a veure a venir que se li demanaran responsabilitats polítiques i penals, i se sap en fals. Si ells mateixos ja són conscients de la farsa i de l’abús de poder que han practicat fins ara, com és que des de la política es negui la urgència d’una investigació a fons de tota aquesta mena de malversadors de recursos? És que en la política hi ha massa vinculacions amb aquest fraudulent poder econòmic.

dimecres, 13 de juny de 2012

I si fem un gir de 180º?

No es que es vegin brots verds, encara, però sí que sembla que la situació pot començar a redreçar-se. O com a mínim, que hi hagi les condicions perquè això pugui ser així. L’estúpida voràgine de fer tot el que calgués per acontentar els grans poders econòmics, a base de retallar l’estat del benestar i d’adaptar les lleis als seus interessos particulars, no ha servit ni per acontentar aquests mercats, que mai en tindran prou, i que cada vegada més es tiraran al damunt dels qui vegin més febles.

No és pas que ara es puguin imposar les tesis del seny i de la racionalitat, que són vistes com una utopia tan impensable com impossible, sinó que els mateixos que en determinats moments havien apostat pel suïcidi col•lectiu de prioritzar l’interès d’uns pocs, ara comencen a veure que tanta cobdícia també els pot arrossegar a ells. La victòria de l’esquerra francesa, primer a les presidencials i ara a les legislatives, no hauria de despertar massa expectatives però potser sí que pot començar a fer veure que hi ha un determinat capitalisme que és tan salvatge que acaba devorant els mateixos que l’impulsen. També l’Obama s’exclamava en aquest sentit i advertia a Europa, i especialment a Espanya, que no podien obsessionar-se amb les retallades i els ajustos que, ben mirat, poden acabar invalidant les reformes empreses. La primacia absoluta de l’Alemanya de Merkel pot començar a trontollar, i això ja seria positiu, i més si l’any que ve perd les seves eleccions. Descartada la possibilitat d’una alternativa al sistema, com a mínim podríem esperar que hi hagi gent més assenyada dins d’aquest mateix sistema; perquè ja no són només els economistes alternatius, com l’Arcadi Oliveres, els qui critiquen aquests polítiques sinó també economistes netament conservadors i neoliberals com els qui més.

Ja sabem que, de la mateixa manera que aquest Govern que afirmava amb tot rotunditat que no hi hauria rescat i que no ens costaria ni un duro, després ho presenta com si fos el Rajoy el qui hagués pressionat Europa, també en aquest cas els mateixos que fins ara estaven malaltissament obsessionats per retallar l’estat del benestar, també faran servir aquell joc de paraules tan hispànic de “donde dije digo, digo Diego”. Si fem un gir de 180º en les polítiques econòmiques dels governs, és possible que puguem mirar el futur amb un mínim d’esperança.

dimarts, 12 de juny de 2012

Grècia, més a prop que mai

Tal com estava previst, el rescat ha incrementat la desconfiança dels mercats i ha ensorrat el país una mica més. La borsa no es recupera com s'esperava, la prima de risc s’ha tornat a enfilar... res que no sabés el Govern, per més que cínica i estúpidament ho negués. El rescat és la confirmació del fracàs del Govern del PP, que a més té la cara dura de dir que pitjor ens hauria anat si no fos per la seva nefasta gestió. Qui pot confiar en un Govern que menteix contínuament, que falseja les dades, que és incapaç de reconèixer el que veu tothom... i que el seu President considera prioritari assistir a un partit de futbol que atendre al peu del canó el rescat de l’Estat espanyol!

Com sempre, com no sabria fer d’altra manera, el Partit Popular ha continuat enganyant i amagant la informació als ciutadans. El que passa és que mentre Rajoy i els seus Ministres expliquen la seva història, a Europa els desmenteixen i posen les coses al seu lloc. Espanya ha necessitat un rescat per la seva incapacitat a fer front a la pèssima gestió bancària, contràriament al que proclamava solemnement el mateix Rajoy fa unes setmanes. Però és que a part de les mentides sobre el rescat, les condicions i els efectes per a la ciutadania, també ens volen fer creure que aquest rescat servirà per a res. Tal com va planificar el Banc d’Espanya, cap de les entitats financeres que es van acollir al FROB no va poder tornar els diners aportats, de manera que van passar a ser controlades per l’Estat. Hi ha algú que es cregui que aquestes mateixes entitats ara sí que podran tornar els crèdits? És evident que no podran i que, per tant, serà l’Estat qui haurà de respondre dels interessos generats pel rescat europeu.

Com a Grècia, el primer rescat suposarà salvar el gestors de la banca, amb primes i compensacions milionàries, però per a deixar els bancs afactats en la mateixa precària situació, fins que algú es decideixi a liquidar-los; Bankia no la voldria ningú, ni regalat. Però aquest primer rescat suposarà més retallades, més atur, més precarietat, més pobresa, a canvi de res. Perquè d’aquí a ben poc, un any o dos, Espanya no podrà fer front als interessos, i menys encara al retorn del capital aportat per Europa, i aleshores no quedarà altra sortida (dins de la seva nícia lògica) d’anar cap al segon rescat. D’aquí a Grècia, un petit pas.

dilluns, 11 de juny de 2012

Les mentides de De Guindos i Rajoy. Patètics!

Per un Govern que menteix més que no parla el Ministre De Guindos sembla fet a mida. Després d’haver repetit una i mil vegades que ni Espanya ni la banca espanyola no necessitaven cap rescat, fins i tot quan arreu d’Europa n’anunciaven dia i hora, s’han hagut d’empassar l’orgull i acceptar la seva incapacitat per a fer front a la situació. Però, tot i així, (geni i figura) el Ministre De Guindos pretenia prendre’s a tots per beneits asseverant, sense que se li escapés el riure, que això no era cap rescat, sinó un simple suport financer.

Només cal veure el comunicat de l’Eurogrup per adonar-se de l’intent d’ensarronada de De Guindos, que pretenia fer-nos creure que era un rescat sense condicions, ja que en cap cas es tracta d’un simple crèdit o suport financer, sinó que aquesta injecció de diners representarà també un control de l’economia espanyola. Amb un cinisme i desvergonyiment absolut, afirmava que això no suposarà cap càrrega per al contribuent, perquè les exigències europees, segons ell, només s’aplicaran als bancs. Com si no sabéssim que els bancs que precisaran d’aquest suport financer ara mateix estan en mans de l’administració de l’estat, i que els incompliments o la impossibilitat de retornar els diners invertits recauran sobre les arques públiques, és a dir sobre la ciutadania.

Curiosament, ni el Ministre ni els mitjans de comunicació han volgut explicitar a quin interès es deixaran els diners als bancs, quan aquest és el tema clau del rescat: com es pot valorar l’interès i l’efecte del rescat si se’n desconeix l’interès? Tant pot ser un regal fantàstic per a la banca i per a l’Estat, si es tracta d’una aportació de diners a un interès molt baix, com una llosa insostenible si els 100.000 milions s’han de tornar a un interès alt. És incomprensible l’opacitat de l’operació, i només pot obeir a l’afany d’enganyar la ciutadania. Alguns mitjans parlen d’un 3% d’interessos, però d’altres asseguren que no serà inferior al percentatge imposat als altres països rescatats; Grècia va necessitar un segon rescat per la incapacitat de fer front als interessos del primer, i Portugal haurà de pagar 34.000 milions en interessos pel seu rescat, i està per veure si podrà fer-hi front. Amb el ben entès que aquests interessos, en contra del que deia Rajoy (que no té ni idea del que té entre mans), carregaran el dèficit de l’Estat que s’haurà de compensar amb més retallades i ajustos pressupostaris. Però és que tot sembla indicar que una cosa seran els interessos que Europa cobrarà a l’Estat per la seva aportació econòmica i l’altra els que l’Estat cobrarà als bancs, que serà sensiblement superior. Quan es va fer la primera intervenció del FROB, absolutament tothom, excepte el Banc d’Espanya i altres ineptes governamentals, sabia que les caixes fusionades no podrien pagar els elevats interessos que els exigien, i així va ser. I ara passarà exactament el mateix, de manera que la impossibilitat per part dels bancs de retornar els diners i de pagar els interessos farà que sigui l’Estat, és a dir els contribuents els qui en paguin la factura.

D’aquí a ben pocs mesos es començarà a parlar d’un segon rescat, no només perquè el primer haurà estat insuficient, sinó perquè aquest rescat suposarà una càrrega inassumible, ni per a les entitats bancàries ni per a l’Estat. Però això no serà cap sorpresa, ni per al Ministre que ara mateix fa veure que el rescat resoldrà alguna cosa. Sembla força ridícul, podríem dir il•lusori si es tractés d’un llec en la matèria, que el Ministre ens digui que aquest rescat donarà confiança als mercats i que permetrà que flueixi el crèdit a les famílies i a les empreses.

El Ministre no va saber què respondre quan li van demanar explicacions pel fet que comparegués ell i no pas el President del Govern; Rajoy tenia altres preocupacions que atendre la minúcia del rescat. Com deia ell mateix, la selecció espanyola de futbol és l’única que pot donar, encara, alguna satisfacció als espanyols, i de passada potser fer-los oblidar la pèssima situació econòmica del país, gestionada de la pitjor manera possible. Patètic.

diumenge, 10 de juny de 2012

Mentiders i embadocadors, fins al darrer moment

Fins al darrer moment, el Govern espanyol ha mentit i enganyat l’opinió púbica. Encara ahir, quan tothom deia que el rescat de la banca era imminent i fins i tot hi posada hora exacta, el Ministre d’Indústria ho negava i afirmava el mateix que havia dit abans-d’ahir Mariano Rajoy, que el Govern no prendria cap decisió sobre aquest tema fins que disposés de l’auditoria externa, encarregada d’avaluar les necessitats reals de la banca espanyola. Una auditoria encarregada a fora perquè ni el Govern espanyol no es fia del banc d’Espanya, però que no serveix de res perquè ja es prenen les decisions sense esperar-ne el resultat. I fa ben poques setmanes eren els Ministres d’Hisenda i d’Economia els qui afirmaven que l’Estat tenia suficients recursos per a salvar la banca espanyola, sense necessitat de demanat un rescat europeu.

Quan els ciutadans han de fer mans i mànigues per quadrar els seus números familiars, que han d’anar en compte a l’hora de comprar escollint sovint els productes de marca blanca per estalviar-se quatre cèntims, a les institucions europees i a l’Estat no els ve d’un pam. El Banc d’Espanya ja va fer números erronis o falsejats quan va planificar la primera onada de fusions de caixes; aleshores ens deia que amb els diners del FROB les entitats d’estalvi podrien sanejar els seus comptes, quan no calia ser expert per veure que amb crèdits al 10% d’interès era impossible que se’n sortissin. El cas de Bankia ja està en mans de la justícia perquè sembla que hi ha indicis d’irregularitats que anirien més enllà d’una simple mala gestió. I el Govern espanyol ha actuat sempre intentant amagar el problema, per a salvar els seus companys de partit i perquè al darrere hi ha les seves barbaritats inversores. Va mentir el Ministre (a no ser que reconegués ser un inepte perdut) quan valorava en 4 mil milions els diners que necessitaria Bankia, i va continuar mentint quan gradualment, d’un dia per l’altre, va anar elevant la xifra fins a arribar als 23 mil milions.

El Banc Central europeu ja deia que el Govern espanyol ho havia fet de la pitjor manera possible, i l’informe del FMI remarca que el Govern ha actuat tard i malament. Fins i tot l’Obama advertia de l’estupidesa de comprometre el futur amb retallades salvatges, que no fan sinó invalidar les reformes que, segons ell, podien anar ben encaminades. El Ministre d’Economia Japonès deixava anar que no podia ser que el Govern espanyol no demanés el rescat de la banca per pura fatxenderia. Com diuen els pidolaires del metro: “és trist demanar diners, però més trist és haver-ne de demanar”. És un reconeixement del seu fracàs i de la seva impotència. La marraneria d’aquest Govern espanyol ha perjudicat, i molt, l’economia del país, i sobretot el benestar de la majoria. De fet, l’únic mèrit del Govern Rajoy és que en tan sols mig any ha aconseguit que el desastrós Govern de Zapatero hagi deixat de ser, i amb diferència, el pitjor Govern espanyol dels darrers temps.


Nota: les mentides del Ministre De Guindos sobre el que representa el rescat, mereix una mica més d'atenció. En parlarem demà.

dissabte, 9 de juny de 2012

Rebuig al vassallatge medieval

Sobirania i Progrés, amb altres entitats de caire independentista ens convida a participar avui a un acte davant del Parlament de Catalunya per demanar que es desposseeixi Joan Carles de Borbón del títol nobiliari de Comte de Barcelona, i el seu hereu dels títols de Príncep de Girona, duc de Montblanc, Comte de Cervera i Senyor de Balaguer, entre altres. Bé, de fet, deu ser difícil saber si en realitat es tractaria d’un desposseïment dels títols nobiliaris, d’una revocació històrica dels acords o reconeixements de vassallatge que es van fer en el seu dia, d’una eliminació pròpiament dita o d’un no reconeixement d’aquests títols.

Suposo que l’Estat es deu atorgar la competència exclusiva de crear, revocar o distribuir títols nobiliaris. A part que això dels títols nobiliaris és una rància rèmora del passat, caldria recordar-los que no deixaven de ser fruit d’un pacte de vassallatge que el poble es veia obligat a acceptar perquè necessitava protecció; un pacte desigual que no tindria sentit ni cabuda en un sistema democràtic. Els catalans, avui, potser sí que necessitem protecció, però segur que no pas dels nostres botxins ni dels nostres enemics; per tant, si algú encara hi creu en aquestes falòrnies, com a mínim hauríem de poder escollir el nostre sobirà. Personalment, penso que ja se’ls poden confitar tots aquests títols; en tot cas la ciutat de Barcelona, de Girona, de Montblanc, de Cervera o de Balaguer, podrien reclamar-los el dret de marca, igual com passaria amb els registres d’aquestes ciutats a Internet.

No sé si hauria de ser el Parlament o els consistoris d’aquestes poblacions els qui haurien de reclamar la nul•litat d’uns títol que porten indegudament el seu nom. En tot cas, el primer que es podria fer és un no reconeixement institucional del títol, i a partir d’aquí legislar o reglamentar el tema, encara que fos per a negar-ne qualsevol validesa actual com per a donar-li un sentit i un valor diferent de l’heretat d’èpoques medievals. En tot cas, ni que sigui de forma testimonial, és bo que anem concretant, també en aquests petits detalls, el nostre rebuig a les institucions i símbols de la dominació espanyola.

divendres, 8 de juny de 2012

De què ens ve aquest estat depressiu?

Vivim en una època en què sembla que tot ho hem de quantificar i de valorar a través d’un estudi sociològic i estadístic com els que acostuma a fer el CIS. Sovint, aquests estudis arriben a la mateixa conclusió que tots ja sabem per pura intuïció i sentit comú; només que amb xifres i dades concretes. Ara mateix, el CIS ha fet públic el seu darrer baròmetre en el qual fa palès que el pessimisme ha arrelat com mai en la societat.

A l’hora de valorar la situació general del país, un 90% dels enquestats afirma que la situació és dolenta o molt dolenta, poc menys d’un 9% diu que és regular, i només un 1% gosa dir que és bona. El 65% afirma que la situació és pitjor que no pas un any enrere, amb l’anterior govern, i només un 16% té la gosadia d’afirmar que la situació millorarà amb el temps. D’aquí se’n dedueix que hi ha una sensació general de pessimisme. És més, probablement mostrar-se avui optimista pot ser sospitós de vés a saber quins delictes, de manera que fins i tot aquells que conserven un bon lloc de treball, i que no tenen problemes econòmics, participen d’aquest mateix estat d’ànim. Els noticiaris, sense excepció, s’han convertit en un rosari de penalitats, de fallides, i de males notícies econòmiques en tots els àmbits.

El que jo no tinc tan clar és que el pessimisme i el desànim general vingui motivat només, ni tan sols principalment, per la situació econòmica. De situacions de crisi ja se n’han passat anteriorment, però potser mai com ara s’havia tingut la impressió que els poders polítics estaven remant tant contracorrent, tant en contra del que interessaria a la gent i ens permetria sortir de la crisi. I és aquest fet, el de veure que als nostres governants l’únic que els interessa és afavorir els causants de la crisi a base d’agreujar la situació de la majoria dels ciutadans, el que provoca aquest estat d’ànim desesperançat; és la impotència de veure com els grans poders econòmics han perdut la vergonya i els escrúpols i s’han abocat al pillatge dels escassos recursos, drets i conquestes socials de la ciutadania.

dijous, 7 de juny de 2012

El dret a la ignorància, per als professors universitaris?

Totes les notícies sempre tenen múltiples lectures. Alguns mitjans catalans han presentat com un èxit el fet que el TSJC hagi rebutjat el recurs que volia presentat l’entitat Convivencia Civica Catalana en contra de l’exigència del nivell C de català als professors universitaris. I en aquest cas, millor que hagi estat rebutjat el recurs d’aquesta entitat nacionalista espanyola per excel•lència; però cal no oblidar que la Justícia se serveix d’aquest recurs de forma arbitrària, segons la conveniència política de cada moment. A les Illes, per exemple, l’Obra Cultural Balear també s’ha vist sovint desautoritzada per a intervenir en causes judicials en defensa del català.

En aquest cas, probablement els membres del TSJC són conscients que fa ben poc ells van fer el joc al Partit Popular en la seva croada contra la llengua catalana, i ara els era fàcil compensar-ho perquè ja saben que aquest tema de l’exigència del català als professors universitàries ja l’aturaran quan el partit ho cregui convenient. De tota manera, el que resulta interessant de la qüestió és el fet que hi hagi qui pretengui al•legar el dret a la ignorància precisament al col•lectiu de professors universitaris. No sembla pas desenraonat demanar els professors universitaris el mateix nivell de competència lingüística que es demana als mestres de primària. Quan un funcionari resulta ser un incompetent lingüístic no és només que sigui un individu poc capacitat professionalment, sinó que a més està negant el dret dels usuaris a relacionar-se amb normalitat amb l’administració.

En el cas dels professors universitaris passa exactament el mateix, perquè seran els seus alumnes els qui no podran exercir la seva llibertat d’opció lingüística. Però ja podem imaginar quina mena de professors deuen ser els qui al•leguen el dret a la ignorància! N’hi deu haver més d’un que deu sentir vergonya que algú pretengui impedir que els professors siguin professionals competents.

dimecres, 6 de juny de 2012

Tenim el maltractament que ens mereixem

De tant en tant, hi ha qui s’entreté a donar les dades. No són pas dades sorprenents, perquè de tant reiterades el que ens sorprendria seria un resultat diferent; el que sorprèn de veritat és que els nostres polítics i els nostres dirigents facin veure que els ve de nou, i simulin enutjar-se, sense fer, però, el més mínim pas per a resoldre-ho. Si els Governs espanyols, els diferents governs espanyols, es neguen impunement a complir amb el que marca la legislació vigent, per què no han de poder incomplir amb els seus pressupostos?

L’espoli de Catalunya comença amb una legislació absolutament discriminatòria, que ens impedeix disposar dels nostres recursos. Si tenim retallades, problemes financers i recessió és degut senzillament a què els nostres diners van destinats a ser malversats per l’Estat espanyol. Però un cop acceptada aquesta pèssima legislació per als interessos de Catalunya, resulta que el Govern espanyol (ho deia explícitament el Ministre Montoro) es nega a complir-la en aquells escassos punts que ens podria beneficiar; sabem que compten amb la complicitat d’un sistema judicial corrupte que mai sentenciarien a favor del compliment de la llei. Però resulta que del que queda del seu incompliment, i que figura en els pressupostos generals d’Estat, tampoc ho acaben executant. Segons Oriol Pujol, de les inversions pressupostades per al 2011 (amb un xifra que ja resultava insultant per a Catalunya) l’Estat només n’ha executat un 35’53%, i al País Valencià només un 41’3%, mentre que a Madrid se n’han executat més de les pressupostades, el 111%. Segons la disposició addicional tercera de l’Estatut s’havia d’haver invertit un 18’7% del PIB, el Govern en va pressupostar només un 15’2% i n’ha executat un 7’1%. Aquest any 2012, enlloc del 18’7% que marca la llei, es pressupostarà poc més d’11%, i en realitat se n’executarà una quantitat ínfima. Dies enrere era el Conseller Recoder qui recordava que l’Estat ha licitat només un 28% de les inversions en infraestructures viàries i ferroviàries compromeses en els convenis de 2005 i 2006.

Però el que no pot fer el Govern de la Generalitat és simular que està sorprès o indignat per aquests incompliments que ens porten a la misèria com a país i ens impedeixen sortir de la crisi. Això és possible, evidentment, per la inequívoca col•laboració del PP i del PSC disposats a fer el que calgui per evitar que Catalunya disposi dels recursos suficients, dels seus recursos, per a sortir de la crisi. Però també per l’obsessió malaltissa i irresponsable d’una CiU a mantenir-nos dins d’aquest Estat que ens ofega, ens maltracta i ens arrossega en la seva misèria. Ens trobem allà on ens trobem, tractats com ens tracten, bàsicament per la covardia d’uns polítics que prefereixen no arriscar en absolut la seva carrera particular en lloc d’apostar per salvar el país d’una decadència que pot arribar a ser irreversible.

dimarts, 5 de juny de 2012

Mentiders compulsius, consentits malgrat tot

No sé si és per sort o per desgràcia; però el cert és que hi ha ressorts de la societat que encara estan fora de control. Fora del control del poder, però també fora del control dels mateixos moviments socials. De la mateixa manera que, en un determinat moment, una petita espurna pot encendre una foguera i produir-se una gran mobilització social, també es dóna el cas d’una passivitat i desànim absolut per més dures que siguin les garrotades. I em penso que ara mateix ens trobem en aquesta darrera situació.

Temps enrere, una gran mentida governamental va fer decantar la balança electoral a Espanya. Avui, el Govern espanyol menteix més que no parla, compulsivament. I no passa res. Sort n’hi ha que els ciutadans no fem massa ús de les noves tecnologies, i els periodistes tampoc, perquè per gota que algú s’entretingui a fer un recull i una comparació de les declaracions dels polítics veuria que les contradiccions i els desmentiments són constants. Tan aviat surt un polític popular dient que ells mai nacionalitzarien la banca, perquè això és propi d’altres ideologies, com que la solució seria la creació d’una banca nacionalitzada. Recordem el Ministre d’Economia quantificant el cost de recapitalitzar Bankia, desmentit per ell mateix amb ben pocs dies de diferència, amb un marge d’error d’un 500%. Durant l’etapa Zapatero, es va haver de sentir sempre aquell incompliment de respectar l’Estatut que aprovés el Parlament, i aquella fanfarronada de dir que la banca espanyola era la més sòlida del món. Ara mateix, amb el Partit Popular no donaríem l’abast tant si parlem de la pujada d’impostos, del dèficit de les autonomies, dels avantatges de fusionar caixes, del balanç de Bankia, de les causes de la prima de risc, o de les inversions fetes a Catalunya.

Quan el Ministre d’Economia diu que els bancs espanyols no necessitaran un rescat europeu, és perquè ja han començat les converses per veure com Europa ens treu les castanyes del foc. Igualment, quan Mariano Rajoy diu que no hi ha perill de rescat a l’estil grec, és perquè ja s’ha arribat a la conclusió que Espanya no té els recursos suficients per a salvar la crítica situació d’alguns bancs, ni la capacitat de generar la confiança suficient com perquè baixi la prima de risc. La mentida ja no és ni delicte ni censurable socialment, sinó que forma part del llenguatge polític habitual, que els ciutadans ja interpreten a la seva manera. Potser algun dia, aquests mateixos ciutadans que avui s’empassen impassibles les més grans mentides, algun dia sortiran al carrer per fer fora tanta filibusteria.

dilluns, 4 de juny de 2012

Nacions Unides: Llicència per a matar

El paper de les Nacions Unides a Síria és ben galdós; només falta saber si és per incapacitat, per covardia o per simple mala fe. Les revoltes populars de Síria en contra de la dictadura d’Al-Assad tenien, és cert, un accent especial que anava més enllà del simple desig de democràcia; es tractava també d’una pugna entre famílies islamistes: sunnites, alauites i xiïtes. Però era evident que hi havia un règim que utilitzava el terror contra la població civil, i que no ha estalviat crims massius per a mantenir-se al poder.




Enmig de l’onada de revoltes en el món àrab, el règim de Baixar Al-Assad no hauria pogut resistir si no hagués comptat amb suport exterior. Igual com va passar a Líbia, les principals potències i les Nacions Unides no tenen cap inconvenient en col•laborar amb el terrorisme quan en poden treure sucosos beneficis. Fan la vista grossa davant dels crims, i fins i tot simulen enutjar-se quan algun altre grup terrorista actua fora del seu control. També la justícia britànica es va deixar subornar oficialment deixant en llibertat un terrorista per a afavorir uns contractes relacionats amb l’explotació dels recursos naturals de Líbia. No hi ha, doncs, cap interès en protegir la població civil, ni salvaguardar els drets humans, i només reaccionen quan la situació interna del país fa perillar el règim: aleshores és el moment d’optar per continuar donant suport al terrorisme o posar-se al costat dels que lluiten per la llibertat i la democràcia, més que res per si acaben assumint el poder. I les Nacions Unides no tenen ni veu ni vot (per això tenen previst el mecanisme antidemocràtic del dret a veto), si no és amb el consentiment de les principals potències. En aquesta ocasió són Xina i Rússia els interessats en mantenir el règim de terror (tampoc tan diferent del que mantenen ells internament als països respectius). El conflicte els va de primera: un soci en dificultats sempre està disposat a negociar a qualsevol preu, i la venda d’armes esdevé una activitat ben lucrativa. Els morts i el patiment de la població civil és una fotesa que no els fa perdre el son ni un segon.



Però, aquesta actitud mesquina i de complicitat amb el terrorisme de Rússia i Xina, tampoc és tan diferent de la que han mantingut la resta de països. Probablement, com a Líbia, és una simple apreciació del moment oportú de deixar de donar suport al règim, per passar a donar-lo als qui l’han de succeir. Com en el motociclisme, tot és qüestió d’apurar la frenada: fer-ho abans d’hora suposa perdre una bona oportunitat de negoci; fer-ho massa tard pot representar no tenir-hi més opcions en el nou règim. Per això, el paper de Kofi Annan com a comissionat de les Nacions Unides no era el de forçar l’acabament del règim terrorista, sinó el de dilatar el conflicte i guanyar temps perquè Al-Assad pugui guanyar la partida; o si més no, convertir la revolta popular en un conflicte armat que sempre permet fer negoci amb la venda d’armament a les dues parts en conflicte. Les Nacions Unides es presenten neutrals entre el terrorisme i la defensa dels drets humans. Tota una vergonya.

diumenge, 3 de juny de 2012

Tenim mala peça al teler

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

La crisi econòmica sembla ser la preocupació bàsica i fonamental de tothom. Fins i tot quan es celebra una cimera per a parlar del Pacte Fiscal hi ha qui té el desvergonyiment de dir que aquest no és el tema que preocupa a la gent, i que del que s’hauria de parlar és de com sortir de la crisi. I el desvergonyiment és majúscul si qui diu això resulta ser del partit que ha estat capaç, en ben pocs mesos, de portar el país d’una situació de crisi a una situació crítica, de rebre una herència complicada a fer-la inviable. Però el cert és que cap Govern, ni l’espanyol ni el català, avui per avui, no ha emprès mesures mínimament serioses per a afrontar la crisi, o el que és pitjor, ha emprès mesures que ens hi han enfonsat estrepitosament. Les grans xifres són ben eloqüents: són infinitament pitjors que un any o dos enrere.

Primer semblava que només eren els indignats els qui posaven el crit al cel per una polítiques suïcides que podien servir per salvar els interessos dels grans poders econòmics, però que portaven a la misèria el conjunt de la població, i, naturalment, sobretot els més febles. Després van començar a sorgir sectors del món acadèmic gens sospitosos de ser “antisistema”, que parlaven directament de l’engany que ha representat la gestió d’aquesta crisi. A les crítiques a aquesta bogeria de retallades irracionals (irracionals, perquè representen empobriment, i per tant, menys ingressos per a les administracions, i per tant, més dificultat per a complir amb els objectius de dèficit) s’hi van afegir des dels Estats Units, al FMI, o a les propostes de François Hollande, per exemple. Fins i tot, el BCE ha hagut de renyar el Govern espanyol dient-li que ho ha fet “de la pitjor manera possible”.

Ningú devia esperar que aquest govern emprengués una sortida de la crisi des d’una perspectiva més sensible a la justícia social, fent-la pagar als qui la van provocar, salvaguardant els més febles, traient els recursos dels grans poders econòmics (la diferència entre la fiscalitat espanyola i la sueca, per exemple, no està en el que paga la majoria de la població, sinó en el que paguen les grans fortunes) o de despeses supèrflues com la monarquia. Però, com a mínim sí que podíem esperar que haguessin emprès una sortida una mica més intel·ligent, des de la seva ideologia liberal. Però no, ho han fet de la pitjor manera possible, amb un desgavell absolut de reformes i reformes de les reformes que no ha entès ningú, però que menys encara no han suscitat cap mena de confiança en els mercats, quan deien que era el seu objectiu principal. El fracàs de les polítiques del Govern espanyol (les del Govern català no en són sinó un apèndix subsidiari) és tan estrepitós que sembla inevitable que ens portin a la fallida total.

I bé, ja sabem què vol dir arribar a aquest punt de fallida. L’exemple de Grècia és ben il·lustratiu: la seva situació era realment complicada, per la mala gestió dels seus governants i del seu sistema financer, com aquí, però a partir del “rescat” la caiguda ha estat en picat. Totes les previsions que havien fet els responsables econòmics grecs i europeus, justificant el “rescat”, han estat un fiasco absolut. I no pas perquè el BCE o la UE estigui portada per una colla d’incompetents, sinó perquè en cap cas no els ha passat pel cap la possibilitat ni la necessitat de rescatar l’economia grega, sinó de rescatar els interessos dels poders econòmics. Com ens passarà aquí, mentre uns salvaran els mobles, justament els qui ens han portat la crisi, els altres s’enfonsaran en la misèria. La diferència entre els més rics i els més pobres s’ha disparat en els darrers mesos, i l’únic sector que no està en crisi és el dels articles de luxe.

I bé, els catalans, immersos en aquest maremàgnum i sense cap capacitat política d’intervenció, ni en un sentit ni en un altre, ens enfonsarem amb ells davant la passivitat i inacció dels nostres governants únicament obsessionats per a acontentar el poder espanyol. Només ens falta saber si primer vindrà la intervenció europea de l’Estat espanyol, encara que pot ser que sigui una intervenció parcial, i després serà l’Estat el qui intervindrà la Generalitat, o si el procés es farà en ordre invers. I nosaltres aquí discutint sobre com anirem a pactar a Madrid allò que sabem que a Madrid no voldran ni parlar-ne.

Però, el que és més greu és que aquest tsunami que ens ve el damunt no solament s’endurà les poques esperances d’un reeiximent econòmic, sinó les escasses possibilitats de prendre cap acció sobiranista. Tenim mala peça al teler.

dissabte, 2 de juny de 2012

Càlcul de probabilitats

Sovint, quan hi ha temes que poden ser discutibles, des de posicions confrontades tenen la pensada de fer un estudi per tal que, amb les dades a la mà, els seus arguments siguin irrefutables. Per anar bé, aquests estudis han de poder anar signats per persones o institucions de prestigi. Però, està clar, tan important com l’estudi en si és la interpretació que se’n fa. I aquí tothom tira aigua al seu molí. És el que ha passat, per exemple, amb un estudi realitzat per l'Institut Max Plank, i publicat a "Atmospheric Chemistry and Physics".

Segons aquest estudi, Global risk of radioactive fallout after nuclear reactor accidents , cada 10 o 20 anys hi ha la possibilitat que es produeixi un desastre nuclear a l’estil del de Fukushima o del de Txernòbil. Un risc molt superior al que s’havia considerat en altres estudis anteriors. I, està clar, això es presenta com un argument dels ecologistes antinuclears (també hi ha ecologistes pro nuclears) per a mantenir la seva lluita contra les centrals nuclears. I dit així, sembla, certament, que és una bestiesa continuar amb aquest tipus de central, tenint en compte el nombre de víctimes i els enormes perjudicis causats en aquesta mena d’accidents, que tant poden ser produïts per una causa natural, per una negligència o una averia tècnica o per un conflicte armat. El que passa és que del mateix estudi també se’n pot treure, i de fet en treuen, la lectura contrària: Si tenim en compte que al món hi ha uns 440 reactors nuclears, més una seixantena més en construcció, es pot deduir que cada reactor pot arribar a patir un accident cada cinc mil anys.

Amb aquestes xifres a la mà, els empresaris i els Estats que opten per aquestes centrals nuclears poden pensar que el risc que els toqui a ells és relativament petit. I si tenim en compte que, quan es produeixen aquests casos rara vegada es demanen responsabilitats perquè sempre es pot atribuir a un mal fat imprevisible, les raons per a renunciar-hi són mínimes. I la seva lògica és elemental: davant de la possibilitat d’un negoci tan lucratiu quina raó hi ha per a renunciar-hi si la probabilitat que la propera explosió sigui en una de les seves centrals és tan reduïda?

divendres, 1 de juny de 2012

Està justificat l’optimisme de l’Arcadi ?

Sempre m’ha sorprès l’optimisme que respira l’Arcadi Oliveres. Segueixo i comparteixo la majoria de les declaracions i posicionaments del President de Justícia i Pau, sobretot quan parla de la crisi econòmica, dels causants del desastre i dels desastres que prenen les administracions per a sortir-ne. I precisament per això em sorprèn el seu optimisme, perquè de les anàlisis que fa sembla que se’n pot desprendre de tot, menys optimisme.

Com podem ser optimistes els qui creiem que la crisi ha estat el resultat d’un afany especulatiu desmesurat i d’una pèssima gestió per part dels responsables econòmics i polítics; i que aquesta crisi ha estat aprofitada per aquests mateixos actors per a eliminar l’Estat del benestar i posar les bases d’un nou sistema de relacions laborals molt més proper al capitalisme salvatge de finals del segle XIX, que als que podíem esperar d’aquell Europa neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Si bé tot sembla que va en contra de l’optimisme de l’Arcadi Oliveres, també és cert que hi ha hagut alguns símptomes que poden avalar-lo. Fa uns mesos, tots teníem la sensació que la crisi era un mal fat que ens havia caigut irremeiablement i, en part, per culpa nostra per allò “d’haver estirat més el braç que la màniga”; i, a més, que no teníem altra sortida que acceptar les polítiques que ens imposaven els poders econòmics, els mateixos responsables de la crisi, a base de carregar la crisi sobre la ciutadania, rebaixar o eliminar l’Estat del benestar i adequar el marc legal als interessos d’aquests especuladors. I ara, sembla que comença a canviar l’estat d’ànim general del país, ja es parla sense embuts de responsabilitats polítiques i penals, ja hi ha les primeres accions en el camp de la justícia, el President del Banc d’Espanya fuig per cames, la gent comença veure que ens han estafat amb totes les de la lleis i el nivell d’indignació ha deixat la Plaça de Catalunya per entrar a les universitats, al món dels emprenedors i en definitiva a la centralitat política.

I tot això no ha estat possible perquè des de l’administració de la Justícia s’hagi fet cap pas, perquè la fiscalia ha fet veure que no veia res i avalava tota la conxorxa dels desaprensius que s’han aprofitat de la situació; tampoc ha estat possible per l‘acció Govern, ni l’espanyol ni el català, perquè aquests han mantingut una complicitat absoluta amb aquesta colla de desaprensius; ni tampoc per l’acció dels partits polítics, ni tan sols dels sindicats, ja que ni els més d’esquerres no van tenir la visió ni la voluntat de fer-hi front quan eren al Govern. L’única explicació plausible és que les mobilitzacions al carrer, les crides i els posicionaments raonats de gent com l’Arcadi Olivreres estan fent el seu forat. Tot amb tot, el meu optimisme seria encara molt moderat perquè la seva força és incommensurable.