Ho deia mesos enrere. A l’inici del seu mandat, la consigna del PP era no entrar a fons en temes identitaris, lingüístics o simbòlics, perquè tenia una primera comesa molt més urgent: fer front a la malmesa situació econòmica del país. I aquí sabia que tenia en CiU el seu principal aliat, tant a Catalunya com en l’àmbit estatal.
Però ara ja ha vist que en mig any ha aconseguit convertir la pèssima situació econòmica heretada en un desastre absolut. Lluny de resoldre res, ho ha empitjorat, i molt. Ja no li valen les mentides, els enganys i el falsejament de la realitat, que a Europa es miren entre l’astorament i el ridícul. Al PP li convé obrir altres fronts per no haver d’assumir una gestió tan nefasta, que molts defineixen ja com la pitjor possible o imaginable. D’aquí que s’hagi obert la veda contra la llengua catalana, per exemple.
La situació econòmica pot ser molt greu, però no tant, segons ells, com per a no poder mantenir el to xulesc i desafiant davant de les recomanacions que els fan des de fora; poden continuar la disbauxa d’infraestructures tan faraòniques com inútils; poden treure els recursos que calgui de la sanitat i de l’educació per salvar la banca; poden desafiar tots els experts i negar-se a apujar l’IVA o a rebaixar el sou dels funcionaris (llegeixis, bàsicament, una font del seu electorat)... I si alguns diputats populars no acaten la disciplina de vot en temes com el de la mineria, no passa pràcticament res. Es pot entendre que una cosa és tancar des de Madrid l’aixeta de la subvenció a la mineria i l’altra és la situació compromesa en què es troben els polítics més propers al territori. Però, ai las, quan algú trenca la disciplina de vot per negar-se a atacar la llengua catalana; aleshores, es percep com una traïció intolerable a les essències del partit.
Per al PP, l’economia és important, però molt més ho és la seva política recentralitzadora, d’ofec econòmic de les autonomies i de persecució fins a l’aniquilament de la llengua catalana (allà on poden, està clar).
En el cas de CiU la cosa és diferent, gairebé a les antípodes. La bogeria de les retallades a tort i a dret, malgrat que és a causa d’aquestes que s’agreuja encara més la crisi, és la prioritat absoluta. I en aquesta tasca compta amb el suport inestimable, imprescindible, del Partit Popular. I tant li fa que després sigui el mateix PP que ataca frontalment i sense miraments la llengua catalana, les nostres institucions i també la nostra economia. Per a CiU, aquests no són temes prioritaris i mai es posen seriosament damunt la taula a l’hora de negociar un acord amb els populars; a tot estirar, i sense que això trenqui el pacte, es llancen algunes amenaces incertes i vagues, i sempre en un horitzó llunyà. CiU ha validat el paper del Partit Popular a Catalunya, li ha donat cotes de poder i capacitat d’influència en la política catalana i mai li ha posat com a condició que aturi els seus atacs a la llengua catalana.
Al PP potser (segur) no li funciona la seva política econòmica i el país s’enfonsa cada dia més, però sí que li funciona la seva obsessió, la seva prioritat, per liquidar la llengua catalana: se n’està sortint al País Valencià, ha posat les bases per a fer-ho a les Illes, i li costarà força menys a la Franja. Mentrestant, CiU es deixa arrossegar per aquesta voràgine de desmantellar l’estat del benestar, amb el suport inestimable del PP, sense demanar-li mai a canvi que aturi les seves envestides contra la llengua. Per al Partit Popular la llengua catalana és una prioritat; per a CiU, no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada