Pàgines

diumenge, 19 de febrer del 2012

Economistes i entesos a la carta

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

No sé si algú s’ha entretingut a fer-ho, jo ho desconec, però valdria la pena analitzar l’evolució del pensament dels economistes en els darrers anys. Economistes de reconegut prestigi, amb càrrecs i responsabilitats en tota mena d’institucions, han anat donant les seves receptes, cada vegada diferents i sospitosament més vinculades a determinats interessos que a la lògica del pensament lliure i intel•lectual amb dret a evolucionar.

Uns anys abans de la crisi, quan algú advertia del risc de l’esclat de la bombolla immobiliària, sortien un darrere l’altre els economistes per dir-nos que res de res, que no hi havia bombolla i que per tant no hi havia cap risc d’esclat. Recordo haver escrit un article en aquest sentit, posant en dubte els consells dels suposats entesos, sense tenir jo gaire més argument que el de constatar que una entitat com La Caixa es desprenia de la major part de les accions de la Immobiliària Colonial.

Poc abans de l’esclat definitiu de la crisi, les anomenades agències de qualificació que dictaminen el nivell de solvència dels Estats i de les grans institucions financeres, acabaven de donar la màxima qualificació de solvència a entitats com Lehman Brothers i els seus crèdits subprime, que van fer fallida tot seguit. I no va ser una qüestió d’incompetència, sinó un simple frau; perquè just abans de la fallida, amb l’aval d’aquestes agències de qualificació, hi va haver qui disposant de la informació correcta va ser a temps a desprendre’s de bona part d’aquests bons escombraria.

Un cop declarada la crisi, aquí amb un Zapatero que encara es negava a reconèixer-la, els especialistes de les grans economies europees preconitzaven que calia apuntalar els sectors estratègics de la producció. De fet, es va acusar Zapatero de reaccionar tard quan a Alemanya i a França estaven abocant grans quantitats diners per a donar suport a la indústria automobilística, entre altres; el criteri general era que en temps de crisi era normal que els estats s’endeutessin una mica més del compte. França i Alemanya van ser de les primeres economies europees a sobrepassar el límit d’endeutament establert per la Unió europea.

De cop i volta, l’opinió dels economistes va canviar radicalment: la prioritat era reduir el dèficit dels Estats, i especialment l’anomenat deute sobirà. Es van acabar els incentius al consum, i va començar la voràgine de les retallades. Es va començar a estendre aquell mite d’”haver estirat més el braç que la màniga”; un mite força cert en algunes administracions, de tots els colors polítics, capaces de construir aeroports a tort i a dret, línies de TGV que no portaven enlloc i infraestructures de tota mena de dubtosa utilitat. Però, la teoria d’”haver estirat més el braç que la màniga” s’aplicava abusivament al conjunt de la població, fins al punt que molts ciutadans s’han arribat a autoconvèncer que la crisi no és culpa ni de l’especulació immobiliària ni de la pèssima gestió de les entitats financeres, sinó dels mateixos ciutadans víctimes de la crisi per haver tingut la pretensió de viure d’una manera excessivament confortable.

De seguida es va veure, però, que la idea no era només tornar a la racionalitat, reduir les despeses innecessàries i aprimar l’administració. Els teòrics de les finances van apuntar aleshores en una doble direcció: desmantellar l’Estat del Benestar, amb l’excusa que no ens ho podíem permetre, i encetar un procés de revisió de tota la legislació laboral i fiscal. No devia ser casualitat que el nou gir s’adeia perfectament als interessos de la dreta més conservadora, sempre interessada en reduir el pes de l’Estat i dels serveis públics, i interessada en recuperar l’espai perdut amb les conquestes socials dels darrers decennis. Era el que els economistes en deien “acontentar els mercats”.

En un primer moment, semblava que hi havia una resignada acceptació de la necessitat de les retallades, tant perquè així ho corroboraven amb total convicció els economistes i responsables econòmics de les diferents administracions, com perquè hi havia un convenciment que eren unes mesures puntuals que havien de servir per sortir de l’atzucac. Només cal repassar les hemeroteques, per veure que ja des del 2008 es començava a posar data a pocs mesos vista al final de la crisi. I, successivament, aquest termini s’ha anar allargant, i cada vegada amb uns terminis més llargs.

Els qui s’aventuraven a criticar aquestes mesures, rebien el menysteniment dels entesos economistes que, com una sola veu, reiteraven que les retallades eren l’única sortida. Però, això va començar a canviar quan des dels Estats Units, potser perquè allà els “mercats” van més amb compte, comencen a adonar-se que no és tan important reduir les despeses com tornar a reactivar l’economia i per tant incrementar els ingressos. I a partir d’aquí comencen a sorgir economistes tan solvents com els del FMI que posen en dubte les polítiques impulsades per Alemanya i per la Unió Europea. De fet, a Europa i per tant a Espanya i a Catalunya totes les mesures preses pels seus governs anaven orientades només a retallar despeses, crear inestabilitat laboral, facilitar els acomiadaments, reduir el poder adquisitiu de la majoria, acomiadar funcionaris, etc. i això sense prendre cap mena de mesura de reactivació de l’economia.

Ara, probablement ja tornen a ser majoria els economistes que adverteixen que no n’hi ha prou amb les retallades; i no només això, que aquestes retallades provoquen més precarietat, menys consum, per tant menys ingressos per a les arques públiques i conseqüentment més dèficit públic, que només es pot resoldre amb noves retallades. D’aquí al suïcidi grec només hi ha un pas.

El problema, doncs, és que ens vulguin fer creure que es tracta només d’un problema tècnic. Un fat de l’economia que ens aboca a una inevitable determinada proposta de solució, que lluny de resoldre res, ens va enfonsant cada vegada més. I, pitjor encara, si algú pretén aprofitar l’ocasió per a fer veure que la crisi ha vingut de la mà d’una ideologia en concret: l’esquerra valenciana, la francesa, l’alemanya o la italiana poden concloure aviat que és culpa dels governs de dretes, amb els mateixos arguments i la mateixa lògica que aquí altres poden acusar-ne el tripartit o els governs socialistes.

Que l’endemà d’haver aprovat un pressupost s’hagi d’admetre que no es compliran les previsions d’ingressos és, com a mínim, ridícul. A Catalunya teníem, com a tota Europa, una situació econòmica difícil, i el tripartit no va saber-hi donar resposta; però un any després, la situació econòmica ha empitjorat, i molt. Ha empitjorat per als ciutadans que veuen reduït el seu poder adquisitiu (això si tenen la sort de conservar la feina), tenen menys serveis o de pitjor qualitat i menys perspectives de futur; però també han empitjorat les finances públiques perquè les retallades han comportat també més reducció d’ingressos, i més dèficit. Si no redrecem la situació, fent cas a la nova onada d’economistes que ho vénen advertint, entrarem en un cercle viciós que ens enfonsarà encara més.